Si hi ha un grup ètnic que destaca al nord de Benín i Togo aquest, és, sense cap mena de dubte, el poble conegut com els batammariba, els tammari o els otomari, un poble d’agricultors que han mantingut fins, al dia d’avui, moltes de les seves tradicions i costums com l’arquitectura de les seves cases que semblen castells en miniatura.

De fet, aquest poble es va refugiar a la regió muntanyosa d’Atakora migrant des del nord, de Burkina Faso, i defensant-se dels enfrontaments amb altres grups tribals com els bariba. Aquesta zona muntanyosa de difícil accés era un lloc ideal per tal de protegir-se dels seus enemics i també dels esclavistes del regne de Dahomey. A més a més, van construir uns castells petits d’argila, que són unes construccions típiques d’aquest poble i pel que són actualment coneguts. És un grup que no va tenir molta influència externa i que ha pogut conservar les seves tradicions fins al dia d’avui.   

Amb l’arribada dels colonitzadors europeus a Àfrica i el repartiment dels països durant la conferència de Berlín, la regió a on habitava aquest grup ètnic es va separar en dos països: per una banda, la part que corresponia a la vall de Boukoumbé va passar a ser de Benín i allà trobem el grup que es coneix amb el nom de Pays Betammaribè; i, per altra banda, la regió de Koutammakou va passar a ser de Togo i allà trobem el mateix grup però que rep un nom diferent: el Pays Tamberma.

Avui en dia, molta gent anomena aquest grup com a Pays Somba, però el nom de “somba” era el que feien servir pejorativament els europeus colonitzadors i els bariba quan els van conèixer. Per això, avui en dia el nom correcte per anomenar el poble batammariba és Pays Betammaribè per aquells que viuen a Benín i Pays Tamberma per aquells que viuen a Togo.

Etimològicament, el concepte batammariba significa “els que saben construir” ja que aquest poble agricultor sempre s’ha considerat un poble constructor de les seves pròpies llars tradicionals i que són un emblema per a la seva cultura. Les cases del poble otomari són veritables catedrals. Aquests habitatges s’anomenen tata o tata somba a la zona de Benín, mentre que a la zona de Togo s’anomenen tekyete.

Malgrat ser del mateix grup ètnic i mantenir les mateixes tradicions, sí que trobem unes petites diferències entre els grups que es troben a Benín i els que es troben a Togo. Per exemple, les tata del Pays Betammaribè (també conegudes com tata somba) tenen una decoració de gravats amb petits motius geomètrics que dibuixen a les parets exteriors de fang de la casa i que són els mateixos dibuixos que porten escarificats la seva població a la cara; mentre que a Togo, les cases d’aquest grup no tenen aquests gravats i la seva població tampoc té les escarificacions.

Per aquest poble, el bestiar és un element primordial. Com algunes societats africanes com els massai de Kènia, la riquesa de la família es mesura amb el número de bestiar que tinguis. El bestiar no és només important per al punt de vista econòmic, sinó també per a participar en funerals i sacrificis. A part de la ramaderia, aquest poble també destaca per la seva agricultura, amb cultius de cereals com el mill o el blat de moro que cultiven al costat de les seves cases.

Aquest poble és una ètnia que intenta mantenir-se fidel a les seves tradicions, tot mantenint en vida les seves construccions tan conegudes, així com també realitzant diferents rituals com la cerimònia del pas cap a la vida adulta que vam poder veure a un petit poblat de la regió de Koutammakou a Togo; a on els adolescents passen uns dies al bosc amb uns sacerdots i després lluiten entre ells amb fuets davant de tot el poble per demostrar que ja són tot uns homes. Una escena bastant colpidora que, avui en dia, fan amb proteccions com cascos pel cap però que, igualment, és molt impactant de veure.

A part de conèixer i descobrir aquest grup ètnic, a la zona de l’Atakora també podràs fer altres activitats com visitar les cascades de Kota, situades al sud de Natitingou; descobrir diferents mercats locals o anar a visitar el Parc Nacional de Pendjari, situat a Tanguieta, a 50 quilòmetres al nord de Natitingou, i que és un dels parcs nacionals més grans de l’Àfrica Occidental a on podràs trobar molta fauna salvatge. Malauradament, bona part del parc es troba en conflicte per la presència de grups gihadistes i per aquest motiu, quan nosaltres vam anar a aquesta zona, estava tancat al públic.

El poble otamari és un poble situat en un ambient molt rural que destaca pels seus castells medievals en miniatura, amb murs gruixuts de terra i torretes cilíndriques amb sostre de palla. La regió de Koutammakou a Togo és Patrimoni Mundial de la UNESCO per la seva singularitat. En canvi, la vall de Boukoumbé a Benín encara no disposa d’aquest segell tot i formar part del mateix grup ètnic. Per aquest motiu, molts turistes van a visitar aquest grup exclusivament a Togo, tot i que per a nosaltres la millor forma de fer-ho és coneixent les dues regions d’ambos països perquè el seu paisatge i el seu entorn són realment espectaculars.

Com arribar-hi?

Si vols conèixer la realitat del poble otamari que viu a Benín i Togo, hauràs de viatjar cap al nord d’aquests dos països. Les principals localitats a on trobem aquest grup ètnic es troben espargides entre la frontera de Benín i Togo que va de Natitingou (Benín) a Kandé (Togo).

Per arribar a Natitingou, trobaràs diferents empreses de transport que fan el trajecte des de Cotonou com l’empresa ATT que té una de les seves oficines a la plaça de l’Etoile Rouge de Cotonou. Des de Natitingou, amb una Zem podràs visitar alguns dels seus atractius turístics com les cascades de Kota o agafar algun Zem per anar fins algunes de les poblacions properes com Tagaye per tal de descobrir les primeres tata somba o un taxi compartit (que es coneixen com a taxi brousse) per anar fins a Kossoucoingou o Boukoumbé (nosaltres vam pagar 1.000 CFA per persona), l’última població beninesa abans de creuar a Togo i que està plena de cases tradicionals.

Per arribar a Kandé, podràs agafar algun autobús que vagi de Kara cap al nord per la ruta principal N1, o també alguna furgoneta o taxi compartit. Nosaltres per aquest trajecte de Kandé a Kara vam pagar 1.000 CFA per persona. Des de Kandé, trobaràs diferents motos que et portaran fins a les poblacions que es troben a Koutammakou. Nosaltres per aquest trajecte vam pagar un preu de 2.000 CFA per persona. Si vols, també pots agafar un taxi privat des de Kara fins a la regió del Pays Tamberma, que està situat a una hora i mitja, aproximadament d’aquesta ciutat.

A Benín, trobem diferents poblacions com Tagaye, situat a pocs quilòmetres de Natitingou, a on podràs viure una experiència molt enriquidora amb l’Alphonse; o Kossoucoingou o Boukoumbé, més a prop de la frontera oficial entre aquests dos països i a on podràs trobar diferents projectes eco-responsables que t’explicaran tot lo relacionat amb la cultura otomari.

A Togo, entre la carretera de Nadoba i Kandé (una carretera de terra preciosa) trobaràs diferents assentaments petits d’aquest grup ètnic que es coneix, a Togo, com a Pays Tamberma. Un viatge cap a un entorn rural i molt africà!

Com moure’t pel poble otamari?

El poble otamari és un poble agricultor que té els seus camps al costat de les cases tradicionals de cada família. Per aquest motiu, moltes de les cases estan espargides en un entorn rural fabulós.

Si et vols moure pels diferents indrets de Pays Betammaribè i Pays Tamberma, la millor forma és agafar una moto per tal de passar entre els diferents camins de terra i corriols i observar la bellesa de l’arquitectura de les seves cases i la panoràmica increïble del seu paisatge.

Nosaltres, per exemple, al poble de Boukoumbé (Benín) vam parlar amb un motorista i vam negociar un preu per tal que ens portés a visitar diferents tata i conèixer de més a prop la cultura batammariba. Vam pagar 5.000 CFA a en Bernard i ens va portar a la seva moto durant un dematí per poder veure casa seva i visitar altres tata característiques d’aquella zona. Si voleu contactar amb ell, el podeu escriure al +229 96 52 55 05.

A Togo, la regió de Koutammakou, declarada Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO, està més influenciada pel turisme i, per això, trobaràs més dificultats a l’hora de moure’t lliurement per les seves tekyete ja que l’accés està més regulat amb una suposada taxa d’entrada als turistes. De totes maneres, a Nadoba (el poble fronterer amb Benín) o a Kandé trobaràs també motos (nosaltres vam pagar 2.000 CFA per persona pel trajecte Nadoba-Kandé) que et portaran a descobrir diferents pobles d’aquesta bonica regió situada entre les muntanyes i que és una visita imprescindible durant el teu viatge per Togo.

Així, doncs, si viatges amb transport públic la millor forma de moure’t per aquesta regió és anant amb motos de la gent local que t’anirà fent un recorregut per a descobrir el poble otamari. També, pots visitar aquesta regió amb un viatge organitzat (pots trobar més informació en aquest article) que et portarà a descobrir algunes de les peculiaritats del Pays Tamberma o Pays Betammaribè i així no hauràs de negociar cap mena de transport (tot i que aquesta serà l’opció més cara). Si vas amb el teu propi vehicle, conduir per aquests camins de terra que travessen camps a on s’erigeixen, a banda i banda, aquests castells en miniatura segur que serà una de les experiències que recordaràs amb més força del teu viatge pel continent africà.

Què fer al poble otamari?

Les diferents activitats a fer per tal de conèixer el poble otamari i descobrir també el nord de Benín, la vall de Boukoumbé i la regió de Koutammakou de Togo són:

– Descobrir les seves cases tradicionals en forma de fortificacions

El poble batammariba destaca per ser uns grans constructors. No només perquè ho digui el seu nom, sinó també per l’exemple de les seves fortificacions que es coneixen a Benín com a tata somba i a Togo com a tekyete.

Les tata o tekyete destaquen per ser fortificacions fetes de fang construïdes en dues plantes. Són habitatges que destaquen per la seva resistència al pas dels anys. Només fetes amb materials de la terra com el fang, branques i palla, tenen també un sistema de drenatge que facilita el flux de l’aigua durant l’època de pluges.

A la planta baixa, hi trobem un espai per a guardar-hi el bestiar i també altars que fan servir com espai de protecció i per a foragitar els mals esperits. Aquesta planta destaca per no tenir finestres. Per tant, és un espai fosc que té una petita escala que dona lloc a una saleta que es fa servir de cuina i que connecta la planta baixa amb la planta alta.

La planta alta d’aquestes fortificacions està formada per a una terrassa amb diferents estances en forma de torre cilíndrica i tapades amb sostre de palla. En aquestes estances, trobem les diferents habitacions de les famílies, que destaquen per tenir una entrada molt petita; així com també el graner, que es troba situat en una altra torre cilíndrica i a on trobem una petita escala feta en un tronc per a pujar fins al sostre de palla, que s’obra i així es pot emmagatzemar tot el cereal i tots els productes d’alimentació. Totes aquestes torres cilíndriques que formen part d’aquestes estances i que estan situades sobre la terrassa formen una bonica silueta del que són aquestes fortificacions.

Les portes de les tata o tékyété estan orientades sempre cap a l’oest per tal de protegir-se dels mals esperits. Penseu que aquest grup ètnic també és animista i a les seves cases hi trobem molta simbologia. És molt habitual trobar a les entrades algun element que protegeix a la família dels mals esperits com algun crani d’animal, i alguns altars amb algun objecte fetitxe per tal de d’obtenir protecció.

Aquestes cases es solien construir al voltant de baobabs o arbres gegants i estaven envoltats de camps i horts conreats per a la mateixa família que vivia a la casa. Per aquest motiu, avui en dia quan visitem aquesta regió podem observar que cada casa està bastant separada amb la del seu veí i podem veure un poble amb cases molt disperses situades en un territori extens molt rural.

Les cases d’aquest grup ètnic van ser estudiades i construïdes per a complir també amb una funció defensiva: defensar-se dels atacs dels grups tribals enemics com els bariba, però també del regne de Dahomey que realitzava incursions per aquesta regió per tal de capturar esclaus i després vendre’ls als comerciants europeus, que els enviaven cap al Nou Món des de diferents poblats africans com Ouidah (Benín) o Agbodrafo (Togo). Per aquest motiu, no trobem moltes finestres i moltes vegades la porta és estreta i baixa per tal que només pogués passar una persona o per tallar el cap si entrava l’enemic.

Si vols entrar en algunes de les cases, pensa que hauràs de pagar com una taxa d’entrada a la família. Nosaltres, per exemple, en algunes ocasions vam pagar 1.000 CFA per persona, un preu que hauràs de negociar amb cada família perquè et deixi entrar a casa seva i contemplar la peculiaritat i el interès d’aquestes construccions tradicionals.

Descobrir i entrar en algunes de les cases tradicionals d’aquest grup ètnic és una de les activitats que no et pots perdre durant el teu recorregut per Benín i Togo, ja que són un exemples sublim de l’arquitectura africana emergits en un ambient molt rural, i que segur que formaran part de l’àlbum de fotografies del teu viatge per Benín i Togo!

– Descobrir les escarificacions de la població otamari de Benín i comparar-les amb els gravats exteriors de les seves tates

Les escarificacions són cicatrius, incisions poc profundes que solen fer-se amb pretensions artístiques sobre la pell de les persones. El Pays Betammaribè són una de les ètnies a on encara pots trobar molta població amb escarificacions com a símbol d’identitat i pertinença en aquest grup tan especial del nord del país. De totes maneres, només en trobem a la població que pertany a la vall de Boukoumbé, a la zona de Benín. A Togo, la població otamari no porta escarificacions.

Ens van explicar que les escarificacions en aquest grup ètnic es solen realitzar a partir dels 2 anys i que cada signe simbolitza una etapa vital d’aquella persona. Per exemple, moltes dones els hi realitzen una escarificació quan s’inicien en l’etapa de la pubertat per saber que estan preparades pel matrimoni i per tenir fills; i molta gent porta també una escarificació que correspon a la mateixa forma que tenen dibuixada a fora les seves cases, conegudes, com tata somba.

Aquests motius geomètrics solen ser, en general, línies verticals i horitzontals que recorden simbòlicament les línies agrícoles que es fan a terra per a sembrar i que simbolitzen el creixement i la vida. Alguns, inclús, creuen que aquestes línies representen les escates del cocodril, símbol que està relacionat amb la protecció de la llar. Les escarificacions es fan amb un petit ganivet metàl·lic especial. De fet, els ferrers que fan aquests ganivets són considerats unes persones molt importants dins el poble otamari de Benín perquè estan associats a la divinitat solar Kuiye, que és el primer que va portar el foc a la terra.

Tal com també passava amb altres grups del país, com els Holi (si en voleu saber més podeu clicar aquí) o els Taneka (per saber-ne més, cliqueu aquí); avui en dia el Pays Betammaribè de Benín manté una de les essències més singulars dels grups ètnics africans: les escarificacions.

– Dormir en una tata del Pays Betammaribè o tekyete del Pays Tamberma

Una de les experiències més singulars que pots fer en aquesta zona de Togo i Benín és dormir en una de les seves cases tradicionals. Com hem comentat, les habitacions es troben situades a la segona planta, en petites torres cilíndriques que sobresurten de la planta de la fortificació i tapades amb un sostre de palla. Tenen una porta d’entrada molt baixa, així que t’hauràs d’ajupir per entrar a la cambra. No us espereu molt de luxe ni comoditat, ja que l’espai és petit; però és una experiència que no et pots perdre si tens ganes de viure durant una nit dormir en una de les cases tradicionals d’un dels grups tribals més especials d’aquests dos països.

Nosaltres vam dormir a casa l’Alphonse, al poble de Tagaye. Aquest poble està situat a pocs quilòmetres de Natitingou, al costat de la carretera que va cap a Boukoumbé; i s’hi pot arribar amb un Zem des de la mateixa ciutat de Nati (nosaltres vam pagar 750 CFA per persona).

La casa de l’Alphonse és una tata tradicional familiar que ha obert per a turistes i que està envoltada d’altres tates de les famílies que habiten al poble. Vam pagar 3.000 CFA per persona i amb l’Alphonse vam tenir una experiència increïble, ja que ens va acompanyar a visitar algunes cases del poble i vam poder aprendre més sobre la cultura del poble batammariba. Si voleu contactar amb ell, el podeu trucar (no té Whatsapp) al +229 66 95 11 66, o arribar directament a la població de Tagaye, i just al costat de l’escola preguntar per casa l’Alphonse i segur que t’hi acompanyaran.

– Recórrer els camins dels diferents poblats d’aquest grup que es troba situat a Togo i Benín

Les tata o tekyete són edificis d’una bellesa increïble. Una de les característiques d’aquests espais és el fet que al voltant de la construcció s’hi sol tenir horts o cultivar cereals que és la principal font de riquesa de la família que viu en aquella tata. Per aquest motiu, els pobles otamaris destaquen per ser de llargues extensions i amb cases disseminades pels diferents terrenys rurals de la zona del nord de Benín i Togo.

Per aquest motiu, una de les experiències més boniques que pots fer és anar amb una moto i recórrer pels camins de terra d’aquests pobles i quedar-te meravellat del gran nombre de cases tradicionals i de la bellesa del seu entorn.

Nosaltres, per exemple, a la regió de Koutammakou de Togo vam poder agafar un Zem que ens va portar de Nadoba a Kandé (per un preu de 2.000 CFA per persona) passant per una carretera increïble de terra, amb cases tradicionals a banda i banda, plantacions, petits poblats rurals, muntanyes al fons i un paisatge excepcional. Una Àfrica molt autèntica que recorrent-la amb moto i sense casc encara la feia més excepcional.

A Benín, a la vall de Boukoumbé, vam parlar amb un motorista amb qui vam negociar un preu i ens va ensenyar casa seva, que era una tata tradicional. Després, amb la seva moto vam anar a recórrer diferents camins de l’entorn i visitant altres cases en un entorn bucòlic increïble. Per aquest recorregut d’un matí, aproximadament, vam pagar 5.000 CFA pels dos. Vam anar amb en Bernard, així que si voleu contactar amb ell el podeu escriure directament al +229 96 52 55 05.

Aquesta regió de Togo i Benín és molt diferent al que havíem estat veient d’aquests dos països francòfons. Per aquest motiu, recomanem que agafeu algun vehicle i recorreu els camins del Pays Tamberma i el Pays Betammaribè per plasmar una Àfrica molt autèntica i rural. Una Àfrica que segur que no et deixarà indiferent.

– Assistir a alguns dels rituals tradicionals d’aquest grup ètnic com la dansa des fouets

El Pays Betammaribè a Benín i el Pays Tamberma a Togo són grups ètnics que encara mantenen moltes tradicions que practicaven els seus avantpassats. Tal com hem comentat, el fet d’estar situats entre muntanyes ha provocat que hagin rebut mot poques influències des de l’exterior i que, fins al dia d’avui, encara portin a terme diferents rituals i tradicions. Per aquest motiu, si tens sort, assistir a algunes d’aquestes festivitats segur que serà un dels records més especials que t’emportaràs del teu viatge.

Nosaltres vam tenir l’ocasió de poder anar a veure una cerimònia a on uns joves feien el pas cap a la vida adulta. Aquest ritual el vam veure a Quaterma, un petit poblat de la regió de Koutammakou, a Togo. Va ser una experiència totalment autèntica a on vam veure com arribaven uns adolescents que havien passat uns dies al bosc amb uns sacerdots i, just després, lluitaven entre ells amb uns fuets per demostrar davant de tot el poble que ja són to uns homes.

Aquest ritual, que es coneix també com la dansa des fouets, és una forma de mostrar a la societat que aquells adolescents ja estan preparats per la vida adulta. Avui en dia, molts d’ells van protegits amb cascos de moto i escuts que es preparen per tal d’evitar les fuetejades dels seus companys. Era totalment impactant sentir el soroll del vent quan tiraven amb força d’aquells fuets, i veure les ferides a l’esquena d’aquells que no tenien la sort d’evitar ser colpejats pels companys…

Tot i les escenes de lluita, al poble s’hi respirava un ambient d’alegria i de festa. En diferents rotllanes, tothom comentava la jugada, patien quan algú rebia algun cop, reien d’alguna caiguda i cridaven quan algú s’acostava massa amb el fuet enlaire cap a on estaven ells. Tots els veïns i també la gent del voltant estava allà observant un dels rituals més importants pel poble otamari, com és el moment en què una persona passa a ser adulta.

Si voleu tenir l’oportunitat de veure algun ritual, us aconsellem que pregunteu a la gent local si n’hi ha algun de programat durant l’època que aneu a visitar aquesta regió. Moltes vegades, si hi ha turistes, ells mateixos en preparen un a canvi d’una quantitat de diners. Alguns diuen que és un acte només per a turistes, però ells també ho veuen com una manera de guanyar-se la vida. D’aquest tema, en podríem discutir durant molta estona… Nosaltres vam tenir la sort de veure’n un totalment autèntic. Això, sí, ens va costar uns quants dies més del previst d’espera a Kara mentre confirmàvem saber el dia exacte que es celebrava aquest ritual local al Pays Tamberma. Tot i així, va ser una experiència molt interessant!

– Veure el procés d’elaboració de la mantega de karité

La mantega de karité és un ingredient que està present en molts productes cosmètics que podem comprar a les nostres farmàcies i que destaca per les seves extraordinàries propietats protectores de la pell. La major part d’aquest ingredient és produeix a Àfrica, i tant al Pays Tamberma com al Pays Betammaribè podràs trobar diferents llocs a on elaboren mantega de karité de forma artesanal.

La mantega de karité és una substància que s’extreu del fruit d’un arbre que es coneix amb el nom de Karité. Aquest arbre creix a diferents regions d’Àfrica, en un cinturó imaginari que va de Senegal a Uganda. Per aquest motiu, tant al nord de Benín com a Togo trobem molts exemples d’elaboradors de mantega de karité. Si visites el poble otamari, de ben segur podràs conèixer de primera mà com elaboren aquest producte cosmètic tant valuós per a la nostra pell.

La tradició diu que les dones són les úniques encarregades de fer mantega de karité. El procés d’elaboració comença amb la recollida del fruit de l’arbre, que cau a terra quan està madur i que es deixarà, posteriorment, que s’assequi al sol. Per aquest motiu, just al voral de les carreteres principals que trobaràs recorrent Benín i Togo, moltes vegades trobaràs llençols plens de karité que s’estan assecant aprofitant l’escalfor del sol i de l’asfalt. Un cop els fruits estan secs, es retira la closca i es trosseja el fruit que hi ha a dins.

Aquí és on comença la veritable producció de la mantega. S’assequen novament les llavors i es torren al foc, procés que determina el color final del producte: podem trobar tot un espectre, del blanc, al groc i fins i tot negre. Es trossegen de nou els fruits i es barreja amb aigua. La massa resultant s’amassa i es premsa a mà, es cou i, finalment, es filtra amb un filtre de cotó. Quan per fi es refreda, la mantega de karité ja està preparada per a fer-se servir. A Àfrica, l’arbre de karité està molt present a molts pobles rurals ja sigui per a comercialitzar-la, per a utilitzar la seva resina com a cola natural, per a alimentar-se o per a fer-la servir en la medicina tradicional.

– Visitar les cascades de Kota (Benín)

Les cascades de Kota, situades 20 quilòmetres al sud de Natitingou, és un salt d’aigua que emergeix del riu Sota, dins la regió que també es coneix com a Kota. Aquest paratge natural destaca per tenir diferents camins a on podràs gaudir de la naturalesa d’aquesta vessant est de les muntanyes de l’Atakora.

Podràs veure els salts d’aigua des de dalt de la cascada, o també arribar als seus peus i, si vols, banyar-te a les seves aigües. Tot i no tenir l’alçada de les cascades de Wli, situades a Ghana i que són les més altes de l’Àfrica Occidental (si vols saber-ne més, clica aquí); la seva visita és una bona activitat a fer si tens temps durant un matí o una tarda i et trobes a la ciutat de Natitingou.

El cost de l’entrada al maig del 2022 era de 1.000 CFA per persona. I el trajecte anada i tornada amb una moto des de Natitingou ens va costar 1.500 CFA per persona. Tardaràs uns 30 minuts des de Nati per arribar-hi.

– Visitar el parc nacional de Pendjari, tot i que ara està tancat per seguretat (Benín)

El parc nacional de Pendjari és un dels pocs llocs a l’Àfrica Occidental on es poden veure animals salvatges. Es poden trobar lleons, elefants, cocodrils, hipopòtams, búfals, antílops…que cohabiten en un entorn de rius i muntanyes molt bonic. Desgraciadament, aquest parc fa força temps que està tancat per motius de seguretat a causa del conflicte amb diferents grups gihadistes del nord de Benín que han provocat diferents morts i segrestos de turistes. El maig del 2022 el parc estava tancat. Si s’hi vol anar, cal comprovar com està la situació i si es pot accedir amb les mesures de seguretat pertinents.

A on dormir al pays otamari?

Tal com hem comentat, el poble otamari està dividit en dos països en una regió muntanyosa de gran superfície. Per aquest motiu, de tema allotjaments en destacarem uns quants per cada ciutat i regió. Nosaltres destaquem:

– Ma Case Au Benin: Aquest allotjament es troba a la ciutat de Natitingou. En Gaetan, el seu propietari, t’atendrà amb els braços oberts. Disposa de diferents habitacions i un pati a on poder descansar de la calor d’aquesta regió de Benín. També té restaurant. Un dels millors llocs per estar si vols tenir un camp base a Natitingou, i descansar alhora del soroll de la ciutat ja que es troba a uns 5 minuts caminant del mercat i la carretera principal. Si voleu contactar amb en Gaetan, el podeu trucar al +229 96 76 69 11; o visitar la seva pàgina de Facebook aquí.

– Chez Alphonse: Aquesta tata és un lloc realment autèntic si vols tenir una experiència immersiva al Pays Betammaribè. Això, sí, hauràs de deixar els luxes a casa perquè viuràs tal com ho fa la gent local. Situat a Tagaye, entre les ciutats de Natitingou i Boukoumbé, aquí podràs veure una tata somba en tota la seva esplendor i dormir en una de les seves habitacions del terrat. L’Alphonse, el seu propietari, és un home gran que et portarà a fer una volta pel poble i t’explicarà les peculiaritats d’aquestes construccions així com també les característiques del seu grup tribal. És una gran experiència perquè estàs en un ambient totalment rural, allunyat dels circuits turístics, i en un entorn espectacular. Si ho vols trobar, hauràs de baixar al poble de Tagaye i al costat de l’escola preguntar a on estar la casa de l’Alphonse, i des d’allà t’indicaran el camí. Una de les millors experiències durant el nostre viatge a Benín. Si voleu contactar amb l’Alphonse, el podeu trucar (no té Whatsapp) al +229 66 95 11 66.

– Tata Victor Koubetti: Aquest allotjament es troba situat al centre de Boukoumbé, l’última població de Benín abans de creuar a Togo. És un hotel gran a on podràs trobar diferents habitacions que tenen ventilador per tal d’airejar-te durant els dies de calor. A prop, trobaràs la seu d’aquesta associació a on podràs gaudir dels àpats en un pati espaiós i organitzar des d’allà diferents activitats pel Pays Betammaribè. L’habitació doble de l’hotel ens va costar 7.500 CFA. Per a més informació, podeu clicar aquí. Nosaltres vam decidir fer un recorregut a Boukoumbé amb en Bernard, un habitant local que tenia una moto i que podeu escriure al +229 96 52 55 05.

– Appartament Marie Antoinette: Aquest allotjament situat a la ciutat de Kara, a Togo, és un dels millors llocs per tal de fer camp base i visitar la regió de Koutammakou, que es troba a uns 75 minuts al nord, així com també els voltants de Kara, una gran ciutat a on trobaràs tot tipus de serveis. Aquí, podràs trobar apartaments amb cuina, wifi, nevera, aire condicionat i també aparcament resguardat. Nosaltres ens hi vam estar 6 dies mentre esperàvem que ens confirmessin a on es celebraria el ritual d’iniciació a la vida adulta d’un petit poblat del Pays Tamberma. Una bona opció si et trobes al nord de Togo. Per a més informació, podeu clicar aquí.

La nostra ruta

DIA 1: Després d’uns dies sorprenents i magnífics al Pays Taneka (si vols llegir la nostra experiència, clica aquí) a on vam poder assistir a la festa de comiat d’un rei i compartir tardes en poblats tradicionals, vam agafar una moto fins a Copargo i d’allà un taxi compartit que al cap d’una hora ens va portar a Natitingou, una de les ciutats més importants del nord de Benín.

Havíem tingut sort amb el transport perquè cap a les 10h del dematí ja estàvem a Nati, així que la nostra primera missió va ser buscar un allotjament en aquesta ciutat que és la porta d’entrada al Pays Betammaribè. Ens vam dirigir a Ma Case Au Benin a on vam poder parlar amb en Gaetan, el seu propietari, i qui ens va dir que no hi havia ningú a l’allotjament i que, per tant, podíem passar la nit allà.

Després de deixar l’equipatge, vam anar caminant cap al mercat que estava a uns 10 minuts del nostre allotjament. El mercat estava situat just al costat de la carretera principal i destacava per nombroses parades a l’aire lliure a on veníem sobretot, menjar, però a on podries trobar recanvis d’electrodomèstics, roba i moltes altres coses més. Els mercats africans són espectaculars i és una de les coses que ens agrada més descobrir, i aquest no n’era una excepció.

Dones amb vestits de colors situades darrere de mostradors cuinant i preparant el menjar, carros amunt i avall atrafegats d’objectes, motos carregades amb cordes que portaven les últimes compres fetes al mercat, parades amb estris de cuina i una banda sonora de clàxons, veus, colors i calor que convertien aquell entorn en tota una capital comercial.

De fet, nosaltres vam comprar uns mangos. Els mangos a Àfrica són boníssims… No només per la seva dolçor, sinó perquè són realment de proximitat! Allà, et serà molt complicat trobar peres, però en canvi de fruites tropicals com mango, papaia o plàtans en tindràs els que vulguis!

Després d’aquesta visita al mercat, vam agafar unes motos i ens vam dirigir cap al sud de Natitingou, tornant enrere per la carretera principal que havíem agafat al dematí. De cop i volta, la moto va girar cap a la seva esquerra i ens vam començar a endinsar en uns camins de terra amb molts de sots que ens van deixar el cul ben atrotinat… Estàvem entrant cap a la regió de Kota i, al cap de poc, arribàvem a l’entrada de les cascades de Kota.

Allà, vam tenir la sorpresa de trobar-nos l’Albert, un noi de Benín que parlava un espanyol perfecte. Era la persona que venia els tiquets d’entrada, i que ens va comentar que havia après espanyol a l’escola i, sobretot, a través d’algunes sèries com La Casa de Papel de Netflix. La globalització de les telecomunicacions ha arribat a tot el món i des de molts llocs d’Àfrica havíem pogut copsar com aquesta sèrie era una de les més populars de parla castellana entre la població africana.

Vam caminar durant uns 10 minuts per un petit camí fins que vam arribar a una bifurcació. Des d’allà, ja podíem sentir el soroll de l’aigua. Un dels camins baixava en forta pendent fins arribar a l’alçada del riu Sota. Vam agafar aquest camí i després de passar per unes pedres i creuar el riu que portava poca aigua, ens vam trobar davant aquests salts d’aigua de la regió de Kota.

Aprofitant que feia molta calor i que portàvem el banyador a la motxilla, vam aprofitar per fer-nos un bany. L’aigua no era massa clara, però tot i així estava molt fresca… I, amb aquella calor, aquella fredor realment era d’agrair. Després de relaxar-nos en aquella bassa d’aigua que formava la cascada, va arribar una parella local que va continuar pel costat de l’aigua i es va enfilar per a un camí que serpentejava la cascada i arribava fins al seu cim.

Nosaltres vam fer el mateix recorregut i vam arribar a la part alta de la cascada, des d’on vam poder fer unes fotos, i vam tornar pel camí de dalt fins arribar de nou a on hi havia l’Albert, que estava molt content d’haver-nos trobat i haver pogut posar en pràctica el seu espanyol. Ens va demanar el nostre mòbil per tal de poder-se comunicar i seguir parlant espanyol, sota l’atenta mirada del conductor de la Zem que reia veient al seu amic parlant en un idioma totalment desconegut per a ell.

Vam tornar cap a Nati sota un cel cada vegada més fosc. Amenaçava a tempesta, però encara vam tenir temps per anar a fer una volta pel mercat. Allà, vam poder recórrer els diferents carrers plens de parades de menjar, carros amunt i avall i centenars d’objectes multiusos exposats. Vam aprofitar que teníem una mica de gana per a comprar un mango i ens el vam menjar al costat de la carretera, suats, però contents de gaudir d’un dia més de la rutina africana.

Els últims rajos de sol s’anaven amagant darrere els núvols, breu indicador que aviat cauria un bon xàfec. Així que ens vam afanyar i vam anar caminant cap a l’allotjament que estava a uns 5 minuts del mercat. Quan vam arribar, van començar a caure les gotes que presagiaven una bona dutxa a l’africana: el nom que li dèiem nosaltres a aquests xàfecs intensos de curta durada i que refreden l’ambient.

Ens vam refugiar a l’habitació, i d’allà ja no en vam sortir fins a l’hora de sopar. En Gaetan (i la seva dona) ens havia preparat carn amb patates fregides (feia dies que les desitjàvem) i després de gaudir d’una bona estona a la fresca amb companyia de gats i mosquits, vam anar a dormir per tal de trobar-nos l’endemà amb l’Alphonse a Tagaye. No sabíem ben bé a on havíem d’anar, només que ens paréssim a l’escola que està al costat de la carretera i que allà preguntéssim per l’Alphonse, però segur que ens esperava un dia ben especial a aquesta regió del Pays Betammaribè.

DIA 2: El dia començava molt assolellat amb un cel ben serè. Vam acomiadar-nos d’en Gaetan i vam anar caminant fins a la carretera principal a on vam trobar una moto que ens va deixar fins a Tagaye. Ens va costar poder-nos fer entendre perquè tothom pensava que volíem anar a Kossoucoingou o Boukoumbé, però nosaltres només anàvem a pocs quilòmetres d’on començava la ruta que anava de Nati a la frontera amb Togo, a un petit poblet que es deia Tagaye.

Una moto ens va portar fins a Tagaye, un poble de només quatre cases espargides al costat de la carretera, un bar i una petita escola. Ens va deixar allà mateix, i vam decidir anar fins a l’escola per preguntar a on estava la casa de l’Alphonse. Sorprenentment, ens vam trobar molts alumnes al pati jugant que van venir de seguida a veure’ns… Allà, no hi havia cap adult que els controlés. Després de parlar amb ells, vam entendre que durant el dia d’avui no hi havia escola perquè els mestres s’estaven examinant a la capital de la regió, però que igualment estaven allà jugant al pati. Avui tenien festa però feien servir l’espai de l’escola com un pati segur per jugar a pilota, córrer amunt i avall i passar l’estona…

Quan vam preguntar a on vivia l’Alphonse, els més grans ens van agafar de la mà i ens van acompanyar per un corriol estret que avançava cap a dins dels camps. Els més menuts ens seguien des de la distància, amb un somriure tímid i una rialla que exageraven quan ens giràvem i els miràvem… Vam passar pel costat de les nostres primeres tates Somba, les construccions tradicionals del poble otamari, fascinats per la bellesa de la seva arquitectura; però, sense temps per aturar-nos perquè els nens ens anaven guiant fins a casa l’Alphonse, vam arribar fins a una casa d’on va sortir un home gran que es deia Alphonse. Ell seria el nostre amfitrió durant aquell dia pel Pays Betammaribè.

Els nens es van quedar al costat de la casa mirant les nostres motxilles, les nostres faccions, tocant les nostres polseres i esperant què faríem en aquell petit indret perdut al nord de Benín. Avui, que no hi havia escola, érem l’atracció d’aquell poblat i segurament la nostra presència ja era sabuda per tots els veïns de Tagaye. L’Alphonse ens va comentar que ens havia estat esperant, però el fet de no tenir Whatsapp ni saldo per trucar va fer que ens presentéssim allà per sorpresa. Afortunadament, no hi havia ningú més així que podríem dormir a la seva tata sense cap problema.

Vam entrar per la petita porta i vam deixar les motxilles al pis de baix, al costat de cabretes i gallines que balbucejaven pel que era una mena de corral a on es refugiaven els animals. Vam tornar a sortir i, ara sí, vam poder contemplar la bellesa de les tata somba, les catedrals del Pays Betammaribè i que són una construcció en forma de castells en miniatura impressionant.

Amb parets de fang, sobresortien diferents torres cilíndriques al pis de dalt. Allà, hi tenien el graner i també el que seria la nostra habitació. Al costat, un petit terreny per a cultivar. Les parets de la casa estaven decorades amb diferents formes geomètriques que corresponien a les escarificacions que portava la gent local de Tagaye. L’entorn a on ens trobàvem, la majestuositat de les tata, el bon dia que feia, l’Alphonse i tot el temps que encara teníem per davant ens augurava que avui passaríem un dia ben complet.

Amb l’Alphonse vam fer un recorregut per casa seva. Ens va ensenyar les parets exteriors, i després vam entrar a on hi havia les nostres motxilles. Al pis de baix, com passa a totes les tates, hi trobàvem un espai per guardar els animals i en un petit forat, s’enfilava una petita escala que ens portava a un replà i d’allà, un tronc tallat en forma d’escala ens acaba d’enfilar fins al pis de dalt: la terrassa de la tata.

Des de dalt, teníem un espai que feia de terrassa i als diferents extrems i costats hi havia construccions en forma cilíndrica que corresponien a diferents habitacions. En una d’aquestes torres, hi havia un altre tronc tallat en forma d’escala que s’enfilava fins al sostre de palla. L’Alphonse, descalç, s’hi va enfilar; va obrir el sostre; i ens va ensenyar que allò era el rebost a on guardaven tota la collita i tots els aliments.

La nostra habitació seria una d’aquelles torres. Es passava per una porta ben estreta i baixa i s’arribava a una sola sala a on només hi havia un petit matalàs a terra (que no destacava per ser còmode) per estirar-nos. Vam posar allà les maletes i quan ens hi vam asseure, vam quedar ben enfonsats. Ens va costar sortir d’allà. Aquella habitació només serviria per a dormir perquè a fora teníem moltes coses per descobrir. Així, doncs, vam sortir a la terrassa i vam treure el cap. Allà, encara hi havia molts nens de l’escola que s’havien quedat espiant-nos a veure què fèiem…

Vam baixar i vam començar a jugar amb ells. Algun joc de mans, algun joc de màgia, algunes paraules per a comunicar-nos amb ells, dibuixos al terra… Es notava el nostre passat en el món de l’esplai, i aquells nens van estar ben contents de tenir una distracció durant aquell dia que s’havien quedat sense escola.

Després d’una bona estona, l’Alphonse ens va dir que ens acompanyava a fer una volta per Tagaye per tal d’explicar les característiques del seu grup tribal. Així, doncs, vam sortir amb ell i el vam seguir com vam poder perquè caminava més ràpid que una moto!

El paisatge que teníem davant nostre era increïble. Petits camps cultivats, tates tradicionals i gent que passava amb galledes al cap a la recerca d’aigua. Les cases tradicionals no tenien aigua ni llum, així que el pou del poble era un dels centres neuràlgics del poble. Allà es trobava tothom mentre emplenava la seva galleda, se la posava al cap, i tornava cap a casa amb l’aigua que faria servir aquell dia…

L’Alphonse ens va explicar que tenia diferents fills. Alguns d’ells vivien a Cotonou, i ell s’havia quedat allà sol i havia decidit dedicar-se al turisme oferint com allotjament la seva casa. Era un home callat, però molt afable. Després de fer un recorregut per diferents cases, algunes de les quals tenien ossos penjats a la porta d’entrada que feien la funció d’amulets, vam anar al bar que es trobava al costat de la carretera i l’escola. Els nens ja estaven a casa, ja que el pati ara estava totalment buit. Vam comprar una cervesa freda. Tot i que estava a la nevera, la cervesa estava tèbia perquè la potència elèctrica no era realment potent. Es van acostar un parell d’homes que anaven una mica beguts a parlar amb l’Alphonse. Un portava una moto i ens deia que era el seu germà. Veure dos blancs allà era ben estrany, així que va estar xerrant amb nosaltres, preguntant-nos que fèiem allà. I després va continuar parlant amb l’Alphonse. Després d’acabar-nos la beguda, vam tornar cap a casa del nostre amfitrió ja que ens prepararia un dinar al pis de baix de la seva tata.

Abans d’arribar a la tata, vam parar a casa dels seus veïns. Allà, uns nens estaven jugant, un home dormia sota un arbre i una dona estava fent una mena de cistell mentre controlava el procés d’una beguda local que estava preparant. Ens van deixar provar la seva beguda, mentre els nens ens observaven encuriosits i vam estar una estona amb ells, mentre l’Alphonse preparava el dinar…

Vam asseure’ns a terra sobre una estora blava i vam menjar cassava, una espècie de puré que fan amb un tubercle de la zona. De fet, la cassava i el nyam són un dels ingredients més populars a Benín, i el que sol menjar tota la població rural. A vegades, aquest puré l’acompanyen amb un tros de carn o de peix. Vam menjar amb l’Alphonse i acompanyats també de les seves gallines i les seves cabretes que havíem d’anar espantant quan s’acostaven massa a prop d’on érem.

Just després de dinar, va caure una dutxa africana i nosaltres vam aprofitar per estirar-nos i descansar, mentre algunes aranyes circulaven ben a prop nostre, i esperàvem que acabés de ploure. Per sort, el xàfec diari va arribar a la seva fi, i nosaltres vam decidir sortir per anar a fer unes fotografies i tornar a veure la bellesa del poble Tagaye per a nosaltres mateixos.

Vam intentar fer la mateixa ruta que havíem fet amb l’Alphonse al dematí, però de seguida ja ens vam perdre. Hi havia diferents corriols i segurament havíem agafat algun d’incorrecte… Tot i així, vam poder veure altres tata. Aquestes cases són de les construccions més màgiques que hem vist durant el nostre viatge a Àfrica, conjuntament amb les del Pays Taneka (si en vols saber més pots clicar aquí).

Aquestes cases tenen una història molt viva, perquè avui en dia encara hi habita el poble otamari fent la seva rutina diària. Vam poder veure com un nen sortia de casa plorant després d’una petita esbroncada, o com una dona estava preparant el fruit de karité per tal de preparar la mantega, o com una altra dona estava decorant casa seva amb les formes geomètriques de l’escarificació local. Era increïble poder viure tot això durant aquella tarda d’inicis de juny al nord de Benín.

Vam seguir fent ruta per diferents tates somba i camps, i després vam decidir fer marxa enrere i vam anar a parar de nou a la carretera, una mica més enllà d’on estava el bar i l’escola. Vam tornar de nou cap a casa l’Alphonse, però abans vam trobar una família que estava preparant el nyam, un dels tubercles més importants d’aquella zona. Per tal d’amassar-lo, el piquen amb un tronc dins un cubell que té forma d’embut; i d’aquesta manera aconsegueixen triturar el tubercle per després escaldar-lo amb aigua i tenir fet el puré. Dues persones anaven picant amb el tronc dins una simfonia d’esforços compassada. Els seus braços i els seus moviments confluïen en total sincronia, amb els peus quiets i el tronc descentrat que s’anava bellugant lentament. Una estampa totalment africana que havíem vist en molts països que havíem recorregut durant el nostre any sabàtic pel continent.

Vam tornar amb l’Alphonse i vam aprofitar per menjar nyam, el tubercle que havíem vist preparar a una de les cases veïnes. Com que al poble no hi havia llum, quan es va fer fosc va ser l’hora de dir bona nit i d’anar-nos a la nostra petita habitació, situada en una tata històrica. Ens sentíem uns afortunats de poder dormir en un espai com aquest, tan especial pel Pays Betammaribè, i alhora tan màgic per la forma de la seva construcció i per tot el medi que ens envoltava.

Abrigats dins el nostre sac i després d’intentar trobar la millor posició per a dormir en aquell matalàs tou, vam tancar els ulls en aquell petit poblat del nord de Benín donant les gràcies per a tot el que havíem viscut aquell dia. Trobar llocs com aquest en el món era un dels regals que buscàvem durant el nostre viatge a Àfrica i, en aquella tata, nosaltres l’havíem aconseguit. Moltes gràcies!

DIA 3: Ens vam llevar una mica adolorits. Tot i estar dins una tata somba i en un lloc tan especial, aquella no havia sigut una de les nostres millors nits. Ens va costar mantenir la posició en aquell matalàs que s’enfonsava i vam dormir poc. Per sort, s’havia fet ràpid de dia i, per tant, ja era hora de sortir del nostre niu.

A fora, ens esperava l’Alphonse, amb qui ens vam acomiadar i donar les gràcies per haver-nos obert les portes de casa seva. Vam anar direcció a la carretera principal i des d’allà vam esperar que passés un cotxe que ens volgués portar fins a Boukoumbé, el següent nostre destí.

Mentre ens esperàvem al voral de la carretera d’asfalt, una noia adolescent va patir un atac epilèptic i va caure a terra fent-se unes ferides al front i a les cames. Un cop li va passar l’atac, vam treure la farmaciola per tal d’eixugar-li les ferides mentre els homes que estaven a prop del bar ens comentaven que no féssim res, que aquesta noia era una persona boja i sense futur. Malauradament, a Àfrica totes les persones amb alguna malaltia mental o física són rebutjades per la societat. Després d’aquest petit incident, vam seguir esperant fins que al cap d’una estona, un taxi compartit tenia lloc per portar-nos fins a Boukoumbé, l’últim poble abans de Benín abans de creuar a Togo.

La carretera era tota d’asfalt, en molt bones condicions, mentre passàvem per més poblets com Tagaye amb diferents tates en un medi molt rural. Vam arribar a Boukoumbé, que es veia ja un poble més gran. Tenia diferents parades de menjar a la carretera principal, una comissaria i diferents cases de sostre d’uralita al seu voltant. Vam anar caminant fins a un lloc que ens havia dit l’Euloge, el guia amb qui vam anar a descobrir els diferents grups ètnics com els holi o els fulani (si en vols saber més clica aquí), a on podríem trobar la Valerie que ens podria acompanyar a descobrir diferents tates de la zona.

Vam arribar a Tata Victor Koubetti, i allà ens vam trobar un pati ben gran amb diferents taules preparades i, a la cuina, estaven preparant molt de menjar. Vam conèixer la Valerie que estava molt ocupada perquè aquell dia havien de preparar un dinar per a molta gent que venien d’un congrés de feina, així que vam decidir que no li diríem res d’anar a visitar tates. Ens van preparar un esmorzar i ens van acompanyar fins al nostre allotjament, que es trobava a un hotel modern que estava a un centenar de metres d’on havíem esmorzat. La nostra habitació tenia dutxa i ventilador, així que vam aprofitar per rentar-nos ja que des de Cotonou que no ens dutxàvem. De fet, a l’Àfrica ens vam acostumar a dutxar-nos molt de tant en tant…

Després de la dutxa d’aigua freda, vam anar cap al centre de Boukoumbé a on vam menjar en un petit local al costat de la carretera, i a on vam conèixer en Bernard, un motorista a qui vam preguntar si ens podia portar a fer una volta per diferents poblets de la zona per anar a descobrir més tata. Vam negociar un preu i ens vam enfilar els dos a la moto. La primera parada va ser casa seva: una tata somba petita que estava acabant d’arreglar a l’espera de poder-s’hi instal·lar amb la seva família.

Vam tornar a agafar la moto i entre petits corriols vam anar cap al nord conduint per un camí de terra que tenia tates dispersades a banda i banda, entre petits camps agrícoles. De tant en tant, ens endinsàvem per un petit corriol i anàvem a parar a alguna tata per veure-la de prop. En algunes d’aquestes, ens demanaven un preu simbòlic per tal de fer fotografies des de fora; i en algunes altres, vam aprofitar per posar en pràctica el nostre joc de mans preferit: un joc de màgia a on un objecte desapareixia d’una mà i anava a parar a l’altra mà d’una forma molt misteriosa.

Aquella tarda era la última tarda que passaríem a Benín. La millor manera d’acomiadar-nos era recorrent aquells camins i aquelles cases tradicionals que tenien milers anys d’història, en una atmosfera tranquil·la, rural i sensacional. Benín era un país que ens havia sorprès molt positivament, i estàvem molt contents de dir-li adéu des del Pays Betammaribè, un dels llocs més emblemàtics d’aquest petit país del Golf de Guinea.

En Bernard ens va tornar a deixar a l’allotjament. Abans, però, vam acordar que l’endemà ens vindria a buscar per portar-nos a la comissaria per tal que ens fessin el segell de sortida de Benín i, després, portar-nos fins a Nadoba, el primer poble de Togo. El vam pagar i vam anar a sopar al mateix lloc a on havíem esmorzat i allà vam tenir una agradable sorpresa.

Al costat de la nostra taula, només hi havia tres comensals més: una parella de jubilats catalans amb el seu guia que parlava un castellà perfecte. Aquesta parella havia contractat una empresa de turisme local per tal de fer un recorregut d’un parell de setmanes per Benín i Togo. Aquesta empresa era Loana Travel, de la qual l’Euloge n’era el fundador! Ells havien arribat aquella tarda, i vam estar parlant amb ells sobre les diferents experiències que havien tingut a Benín. Abans d’anar cap al nostre allotjament a dormir, ens van dir que al cap de dos dies anirien a Togo per a visitar un ritual de canvi d’etapa que es coneixia com a dansa des fouets. Vam preguntar al guia si ens podia donar més informació, però ens va dir que encara no ho sabia del cert i que l’endemà ho acabaria d’esbrinar. Ens vam intercanviar els mòbils per si de cas, ja que encara no havíem vist cap ritual al Pays Betammaribè i teníem ganes de veure’n algun!

DIA 4: Ens vam llevar després d’haver dormit com uns angelets. Aquell llit era super còmode, el ventilador refrescava l’ambient i havíem descansat de meravella. Vam anar a esmorzar, però ja no ens vam trobar a la parella de catalans ja que havien marxat d’hora a descobrir diferents tata i veure com feien mantega de karité. De fet, nosaltres començàvem el dia una mica tard, però ja ens tocava descansar després de tot el cansament acumulat d’aquells dies pel nord de Benín.

Vam escriure a en Bernard perquè ens vingués a buscar, però ell no contestava. Després d’una bona estona d’espera i quan ja vèiem que els diners que li havíem donat durant el dia d’ahir desapareixerien, vam poder parlar amb ell i ens va dir que li havia sortit una cosa però que ens enviava uns amics que ens vindrien a buscar. A Àfrica, les coses van al dia a dia però al final sempre trobes solució.

Van arribar dues motos i vam anar, primer, fins la petita comissaria de Boukoumbé a on ens van segellar el passaport, i vam conduir entre petits caminets i passant per costat de tates fins que vam passar un control militar. Ja estàvem a Togo! De totes maneres, encara faltava recórrer uns quilòmetres més fins arribar a Nadoba a on trobaríem la comissaria per registrar la nostra entrada al país. Aquella frontera era la més rural que havíem travessat durant el nostre viatge a Àfrica, amb gent que entrava i sortia sense cap tipus de permís ni segell ni passaport. De fet, aquesta frontera era artificial i l’havien fet des d’uns despatxos d’Europa, però en realitat aquests pobles estaven vinculats per pertànyer al grup otamari: a Benín es coneixien com el Pays Betammaribè i a Togo, com el Pays Tamberma.

Vam arribar a Nadoba que era un petit poble amb molt moviment de motos. Allà, al camí principal (no hi havia cap carretera d’asfalt), hi havia una petita oficina de policia amb tres comandants que feien petar la xerrada ben tranquil·lament. La nostra arribada va ser tota una sorpresa… Feia pocs dies que Togo havia obert les seves fronteres després de mesos tancats pel Covid, així que es van haver d’aixecar i prendre les dades del nostre passaport a mà. Les coses allà es fan lentament, així que vam tenir temps de parlar amb els policies sobre futbol, sobre el nostre viatge i sobre la tranquil·litat de Nadoba.

El policia ens va donar un paper que era com una mena de justificant dient que havíem entrat al país, però la visa no la tindríem fins que anéssim a la comissaria de Kara, que era la ciutat més propera. Així, doncs, vam agafar unes noves motos i Togo ens va rebre amb un dels trajectes més bonics que havíem fet a Àfrica. Afortunadament, vam caure bé al policia perquè es va enfadar amb un motorista que ens volia cobrar de més i en va buscar un que ens oferís un preu just: per 2.000 CFA faríem un recorregut d’una hora en moto per la regió de Koutammakou fins arribar a Kandé, des d’on agafaríem un taxi compartit fins arribar a Kara, el nostre destí final.

La primera hora que vam estar sobre una moto a Togo va ser com somniar despert. Amb un paisatge preciós, vam anar creuant petits turons i rius, passant al costat de tates del Pays Tamberma que eren conegudes com tekyete però que mantenien l’estupenda construcció que havíem vist a Benín; conduint per terrenys agrícoles a on vèiem com la gent treballava la terra amb les seves pròpies mans; i avançant per un camí de terra idíl·lic que ni la nostra imaginació hagués pogut crear. Va ser un recorregut magnífic que ens impregnava de llibertat, ens anhelava de felicitat i ens encoratjava per tal de descobrir un nou país africà. Benvinguts a Togo!

Després d’una hora fent de paquet sobre la moto, la presència de més vehicles ens indicava que ja estàvem arribant al final d’aquest bonic viatge. De cop i volta, al final d’una recta vam trobar unes persones al costat d’una barraca que van fer aturar les motos. Els motoristes ens van dir que havíem de donar-los-hi diners per haver fet servir aquell camí, però ningú pagava cap taxa excepte nosaltres, que érem els turistes i els blancs. Després de la tranquil·litat d’aquell recorregut, aquella parada ens va trasbalsar i vam decidir que no pagaríem res perquè no havíem fet cap parada a les diferents tates que havíem vist pel camí i, per tant, només hi havíem estat de pas. Després de molt insistir i discutir, ens van deixar passar i finalment vam arribar a Kandé, un poble situat a la N1, una carretera d’asfalt que creua Togo de nord a sud.

Allà, vam tardar poca estona per agafar una furgoneta que recollia passatgers i que ens va portar finalment a Kara, el nostre destí final. Un cop arribats, vam anar caminant caps als apartaments de la Marie Antoinette a on ens allotjaríem i descansaríem per tal de situar-nos en un nou país, comprar targetes SIM, fer tots els tràmits de la visa i visitar la regió de Koutammakou, també coneguda com Pays Tamberma.

Com que el dia anterior ens havien dit que el dia següent hi havia un ritual de canvi d’etapa al Pays Tamberma vam preguntar a diferents contactes que teníem d’aquella regió si en sabien alguna cosa. Un, que es deia David, ens va dir que en un petit poblet n’hi hauria algun però que seria el següent dimecres. Era dijous, així que encara quedaven dies per tal de veure aquest ritual. No ens quadrava el que ens havia comentat la parella catalana, així que vam insistir i al final vam intuir que el diumenge es faria un ritual per un grup de turistes, però en canvi, el dimecres, tindria lloc al Pays Tamberma un ritual a on uns adolescents passaran a la vida adulta portant a terme una dansa coneguda com a dansa des fouets.

Finalment, vam estar 6 nits a l’apartament de la Marie Antoinette esperant que arribés el dia del ritual. Allà, vam poder tramitar la visa en un despatx d’un policia enfadat que va fer molt de teatre per tal de demanar-nos diners però que no se’n va ensortir; descansar; avançar feina del blog; conèixer en Leopold, un home gran que ens va acompanyar a veure diferents punts interessants dels voltants de Kara; i preparar els següents dies del nostre viatge. Si voleu saber què es pot fer a Kara i als seus voltants, podeu clicar en aquest enllaç.

DIA 5: Per fi, havia arribat el dimecres i aquell dia teníem la certesa que a un petit poble del Pays Tamberma es celebraria la dansa des fouets. Ens despertàvem després d’una nit plujosa… Havíem quedat a les sis del dematí amb en Kamue, un amic d’en Leopold que tenia un taxi i que ens portaria de nou al Pays Tamberma. Tanmateix, en Kamue mai va aparèixer i vam haver d’anar cap a la parada de taxis a buscar una solució per arribar a la regió de Koutammakou. Aquell dia era dia de mercat a Nadoba, però tots els vehicles ja havien sortit cap allà… Anàvem massa tard.

A la parada de taxis, vam conèixer l’Alo, un home que ens va acompanyar amb el seu cotxe fins a Bassamba, el poble a on ens havien dit que hi hauria la dansa des fouets. Després, per tornar ja ens espavilaríem i ja trobaríem algun vehicle que tornés del mercat fins a Kara. Com que ja havíem passat molts dies a Kara, aquella nit volíem dormir a Sokodé, una població situada una hora al sud i d’aquesta manera anàvem avançant direcció, de nou, a la costa per tal de completar el nostre recorregut circular per Benín i Togo.

L’Alo era un home de Kara molt amable, amb qui vam poder estar conversant sobre el país. Afortunadament, teníem un transport d’arribada i ell també estava encuriosit per tal de poder veure aquell ritual. Vam passar pel control que havíem trobat aquell dia amb les motos i, probablement degut pel dia gris que feia, no vam trobar ningú reclamant ninguna taxa pels turistes. Finalment, el Google Maps ens va marcar el punt final a on vivia en David. L’Alo va aparcar al costat de la carretera i vam anar caminant fins a casa seva.

En David era un guia del Pays Tamberma que ens havia convocat a casa seva. De fet, hi havia dos David que feien de guia: un d’ells era un home amb qui havíem parlat i que ens havia dit el dia que es celebraria el ritual però que no ens havia fet el pes; i l’altre David que era un noi que ens va caure millor (tot i no haver-lo conegut). Vam arribar a casa seva situat a Bassamba, i allà ens vam trobar uns homes que tot just acabaven una reunió. En David ens va dir que més tard començaria el ritual i que ja ens vindria a buscar, però com que els adolescents encara estaven al bosc no sabia quan començaria…

Així, doncs, ens va tocar fer una cosa que havíem après molt a Àfrica: esperar. Vam estar asseguts al costat d’un tekyete espectacular. Allà, un home dormia sobre un banc, mentre un ramat d’ovelles reposava davant la casa. A diferència de les tata, aquella casa no tenia dissenys geomètrics a les seves parets. L’Alo se’n va anar a fer una becaina al cotxe. Ell sabia que això aniria per llarg.

Nosaltres vam seure al costat d’un gran arbre que hi havia al costat d’aquella construcció de fang, i allà vam estar xerrant i jugant amb diferents nens. Algunes nenes van fer una pilota amb uns fils i vam jugar a veure quants cops de peu fèiem a la pilota sense que caigués a terra. Uns altres nens jugaven a picar de mans. Uns altres arrossegaven un carro buit que estava allà… No hi havia adults i estàvem allà rodejat d’uns nens de la casa d’en David sense saber què havíem de fer i quan havíem d’esperar.

Vam estar una llarga estona esperant. De fet, ens vam moure vàries vegades… Vam treure el cap a un lloc a on hi havia uns nens més grans jugant a cartes, vam tornar al camí principal per veure si hi havia algun moviment i allà només hi havia l’Alo dormint al cotxe, vam anar a treure el cap a casa dels veïns…però no es veia cap moviment que ens fes sospitar que estaria a punt de començar la dansa des fouets.

En una d’aquestes passejades per la carretera de terra a on hi havia el cotxe de l’Alo vam conèixer en Valentin, un home que vivia a aquell poblat i que ens va dir que el ritual es celebrava a un poble que estava uns quilòmetres més enllà. Que no era a Bassamba, sinó a una petita població que es coneixia amb el nom de Quaterma. Vam despertar a l’Alo, i li vam comentar si ens podia portar més cap al nord. Com que no sabia a on havia d’anar, en Valentin també va pujar al cotxe i tots quatre vam conduir per camins fins arribar a un lloc a on es començava a veure molt moviment de persones. Ara sí, arribàvem al lloc a on es celebraria la dansa des fouets.

L’Alo va aparcar el cotxe en una esplanada, i vam anar caminant fins a sota un arbre que estava ple de motos aparcades. Des d’allà, la gent avançava caminant per un petit corriol fins arribar al costat d’unes tekyete d’un petit poblat (que deuria ser Quaterma tot i que no hi havia cap cartell) a on hi havia molta gent esperant. De cop i volta, des de la llunyania van aparèixer una sèrie d’adolescents que avançaven amb uns sacerdots i que van entrar a una de les cases tradicionals… Quaterma s’havia emplenat de gent. De fet, deuríem ser més d’un centenar de persones allà esperant que comencés aquest ritual tan especial pel poble otamari.

Els adolescents van sortir de la casa i la gent es va començar a posar en rotllana per veure l’inici del que es coneix com a dansa des fouets, a on els que volen passar a l’etapa adulta han de demostrar a la societat que estan preparats i, per aquest motiu, es fuetegen els uns als altres amb uns fuets llargs. Alguns d’ells anaven preparats amb cascos de motos per protegir-se el cap, altres portaven escuts fets amb xapes i altres portaven barrets…

Es van començar a aparellar de dos en dos, i després van començar a fuetejar-se… Primer l’un, i després l’altre. El que començava agafava aire, i esperava un temps que segur que per l’altre es feia etern, abans d’allargar el braç cap amunt, tibar el fuet ben amunt i tirar-lo en força cap al cos de l’altre. De fet, la força era tanta que es podia sentir perfectament el soroll de l’aire com si fos el del brunzit d’una abella.

L’altre, amb cara d’espantat, intentava esbrinar d’on vindria el cop i amb el seu escut es protegia de rebre un bon mastegot. La cara que feia segons abans de rebre aquell cop definia molt bé com es sentia aquella persona: amb els ulls aclucats i les dents pressionades entre elles esperava que si el tocava aquell batzac, almenys, pogués suportar el dolor davant de tothom.

Moltes vegades, amb els escuts o els moviments que feien podien salvar-se de rebre un cop de fuet. Però altres no corrien la mateixa sort… Alguns tenien marques de sang a l’esquena en formes de línies, prova implícita que havia rebut una bona fuetada. Altres, rebien un petit cop a l’escut i després es preparaven per retornar-li a l’altre tota l’energia i ràbia que havia gastat amb ell. Aquí no hi havia amics, i tothom fuetejava amb força entre crits quan algú s’acostava massa entre el públic que estava a la rotllana o quan algú s’apartava massa de la parella.

Veure aquell ritual era una cosa que no haguéssim imaginat mai, però al Pays Tamberma encara mantenien una tradició ancestral i alguns nois del costat ens deien que ells també havien passat pel mateix. La gent estava exaltada, aplaudia, alliçonava, xisclava i molts, amb els mòbils a les mans, gravaven els cops d’uns i altres mentre reien quan algú rebia fort i s’enfadaven quan algú s’acostava massa cap al públic.

Al cap d’una estona de cops, vam trobar en David de Bassamba que va venir i que ens havia dit que ens havia vingut a buscar a casa però que ja havíem marxat. Lo important és que al final hi vam poder-hi arribar, tot i que estàvem sense paraules per lo que estàvem veient, intentant comprendre aquella tradició des d’un ampli punt de vista. L’Alo també estava al·lucinant i gravant tot el que veia. Hores més tard, ens explicaria que ell va fer aquest pas d’etapa amb l’Evala, un ritual que consisteix en una lluita entre nois a on l’objectiu és tirar a terra el teu contrincant.

Ja portàvem una bona estona contemplant la dansa des fouets, així que vam decidir marxar cap a Kara de nou. L’Alo es va oferir a portar-nos de nou cap a Kara pel mateix preu que ens havia portat, així que per tal d’anar ràpid i no haver de buscar un transport des d’aquell petit poblat del Pays Tamberma, vam decidir anar amb ell. Abans de marxar, però, vam tenir l’oportunitat de conèixer l’altre David, el guia que no ens havia fet gaire el pes.

Ell ens va venir a saludar, i quan el vam veure el vam reconèixer de seguida. Era la persona que estava a la barraca reclamant-nos diners durant el nostre primer dia a Togo que anàvem amb moto des de Nadoba a Kandé, i que ens havíem negat a pagar. Vam estar rient i al final li vam pagar els 1.500 CFA per persona com a taxa per conèixer la regió de Koutammakou. Amb aquell ritual que havíem presenciat, els camins que havíem recorregut i l’estona que havíem gaudit d’aquella regió, el preu era lo de menys.

Ens vam acomiadar dels David i d’en Valentin agraïts per veure un dels rituals més impactant del nostre viatge a Àfrica; i vam tornar amb l’Alo cap a Kara. Amb nostàlgia, vam acomiadar-nos també dels tekyete de la regió de Koutammakou. Aquelles belleses arquitectòniques del país otamari ens havien deixat completament bocabadats. Vam abandonar el món rural i vam arribar a la gran ciutat, a on després de dinar al restaurant de la Theresa, vam agafar les motxilles i vam dir adeu al nord de Togo per tornar cap a la costa. Àfrica ens estava donant moltes experiències que mai haguéssim imaginat viure, però, en el fons, viatjar és això: sortir de la zona de confort, obrir mires i rebre molt més del que has donat!