Lomé és la capital de Togo i la principal ciutat del país. Aquest país estava habitat principalment per la tribu Ewé, una tribu que va ser forçada a firmar un acord amb els alemanys l’any 1884 perquè el seu territori passés a formar part del seu protectorat. Els alemanys importaven cacau, cafè i cotó, i a canvi van permetre la construcció d’una xarxa d’infraestructura que avui en dia encara es manté al país. Tanmateix, després de la Primera Guerra Mundial i de la derrota dels alemanys, aquesta regió es va partir en dos: la part oest (regió del Volta) formaria part d’Anglaterra, que ja tenia el territori de l’actual Ghana, i la part est (Lomé i Togoville) formaria part de França. Aquesta part est és la que avui en dia coneixem com a Togo i Lomé és la seva principal ciutat.

Un dels principals atractius de Lomé és el seu Grand Marché, el mercat a l’aire lliure més gran del país. Allà, podràs veure milers de parades d’objectes molt variats, a on destaquen les teles africanes que comercialitzen les dones conegudes com a Mama Benz. Aquest mercat es troba situat just al costat de la catedral del Sagrat Cor de Jesús, una església d’arquitectura gòtica amb uns colors molt característics i que sobresurt del bullici de persones i mercaderies que trobem al mercat.

Lomé és una ciutat de costa, que té un dels ports comercials més importants de l’Àfrica de l’Oest. Les seves platges potser no destaquen per la seva bellesa, però és el mitjà de vida de molts pescadors que treballen a les seves aigües. A més a més, a Lomé també trobem molta presència de la religió vudú amb un dels mercats fetitxes més grans de l’Àfrica Occidental com és el mercat de Akodessewa a on s’exposen més de 20.000 objectes que es venen per aquells que practiquen els diferents rituals del vudú. Una visita que segur que no et deixarà indiferent.

El comerç d’esclaus durant el segle XIX també va tenir la seva presència a la zona de Lomé, amb la Maison des Slaves d’Agbodrafo, un lloc que podràs visitar per veure l’última parada que feien els esclaus abans d’embarcar-se cap al Nou Món. Avui en dia, aquesta població als afores de Lomé destaca per a ser una població pesquera des d’on podràs veure com treballen al dia a dia els pescadors que surten a alta mar o que pesquen amb les seves petites canoes pel llac Togo.

Lomé és una ciutat de poc menys de dos milions d’habitants que es pot visitar en pocs dies i a on podràs gaudir de diferents activitats i de molta vida local. Nosaltres vam tenir la sort de quedar-nos a través de Couchsurfing amb una parella d’allà, en Louis i la Martine, que ens van convidar a un casament, vam anar a veure com el germà d’en Louis negociava una dot amb la família de la noia, vam assistir a la festa del doctorat del germà de la Martine a la universitat i vam gaudir del dia a dia d’una ciutat bulliciosa però més petita que les veïnes Accra i Cotonou.

Com arribar-hi?

Lomé es troba just al costat del mar, a la part sud del país, connectada a poques hores de Cotonou, Benín, i just al costat de la frontera amb Ghana (Aflao). Al ser la capital del país, des d’aquí surten els principals mitjans de transport que es dirigeixen a les diferents regions de Togo.

A Lomé, trobem l’aeroport més important del país des d’on arriben vols d’Europa, principalment de França i Bèlgica. Des d’allà, també surt un avió que va a Kara, la ciutat més important del nord del país.

Tanmateix, la principal manera d’arribar al país és en alguns dels taxis compartits en furgonetes o en les empreses d’autobusos com Nagode Transport (aquí podràs accedir al seu web) que fa recorreguts entre les principals ciutats del país. Com a moltes ciutats africanes, la sortida i arribada d’aquests autobusos es realitza als afores de la ciutat i a les zones de sortida depenent de la direcció a on vagis. Per exemple, si et dirigeixes a Kpalimé o Aflao, els principals autobusos i taxis surten des de l’oest de la ciutat. En canvi, si vas cap a Benín, els principals transports surten de l’est de la ciutat.

De Lomé pots anar a Kpalimé en un trajecte de dues hores amb taxi compartit (ens va costar 2.500 CFA per persona). També pots anar cap al nord, com Sokodé, en un trajecte d’unes 5-6 hores que vam fer amb Nagode Bus per a un preu de 5.500 CFA. Molts dels trajectes llargs que facis en autobús per arribar o sortir de la capital els hauràs de reservar amb un dia d’antelació per assegurar que tindràs disponibilitat de seient.

La ciutat de Lomé és una ciutat, que com passa amb moltes ciutats de l’Àfrica de l’Oest, té molt de trànsit de vehicles, per la qual cosa et recomanem que condueixis de forma tranquil·la perquè et trobaràs amb moltes furgonetes, cotxes, taxis i motocicletes (conegudes com Zem) que van totalment al seu aire.

Què fer a Lomé?

Al ser la capital del país, a Lomé tens diferents activitats a fer entre les que destaquem:

– Perdre’t pel gran mercat de Lomé, situat al centre de la ciutat

A Àfrica, els mercats són els punts emblemàtics de la ciutat. I Lomé no n’és una excepció. El gran mercat de Lomé, conegut també com Grand Marché, es troba situat just al centre de la ciutat, ben a prop del mar i al costat de la catedral de Lomé, un edifici arquitectònic molt bonic.

Passejar per aquest gran mercat a l’aire lliure és una de les activitats que no et cansaràs de fer durant l’estada a la capital togolesa. El mercat està format per milers de parades exposades als carrers del centre de la ciutat, a on hi passen milers de persones. És un mercat amb molta activitat i un dels principals recursos econòmics de molta gent local que hi fa negoci.

El mercat està separat per diferents sectors segons la tipologia de productes que hi venguin. En alguns llocs trobaràs estris de cuina, roba, fusteria o les conegudes teles africanes. De fet, les venedores de moltes de les parades de teles es coneixen amb el nom de Mama Benz, un nom que es va donar per a totes aquelles comerciants que es van fer riques amb la venta de la tela i que avui són considerades les més grans empresàries del mercat. Diuen que aquestes dones, gràcies a la riquesa aconseguida de la seva feina, viatjaven amb Mercedes Benz i, per això, avui en dia en moltes parades podràs trobar Mama Benz o algunes de les seves filles que segueixen les regnes del negoci. Als anys 90, inclús es va fer una pel·lícula amb el nom de “Mama Benz: an african market woman” que reflecteix la figura d’aquestes dones empresàries. 

Nosaltres et recomanem que intentis pujar a alguna planta superior d’algun dels edificis que estan situats als carrers cèntrics del mercat per poder veure des de dalt el mercat i la munió de persones que hi passegen cada dia. A més, podràs veure la catedral i fins, i tot, al fons les aigües del golf de Guinea.

A Àfrica, passejar pels mercats és una activitat obligatòria per tal de poder parlar amb la gent i gaudir d’una de les experiències que més ens agradaven a nosaltres: caminar, observar i interactuar amb la gent local que, diàriament, es guanya la vida venent o comprant al mercat.

– Visitar la catedral de Lomé

La catedral de Lomé es troba al centre de la ciutat i del Grand Marché. De fet, en tots els seus carrers circumdants hi trobaràs parades que formen part d’aquest gran mercat que hem descrit en el punt anterior. Serà quasi missió impossible fer una fotografia de la catedral sense que surti una persona carregada de mercaderia, una parada del mercat o gent local passejant.

La catedral de Lomé té un disseny arquitectònic molt diferent a les catedrals que estem acostumats a veure a Europa. Es va construir en poc més d’un any (de l’abril del 1901 al setembre del 1902) per les autoritats colonials d’Alemanya (sí, Togo també va formar part d’Alemanya. Si vols veure algunes curiositats més del país, pots clicar aquí).

Des d’un punt de vista arquitectònic, aquesta catedral està inspirada en les catedrals gòtiques europees que podem trobar en diferents poblacions del centre d’Europa. De fet, diuen que està inspirada en l’església de Steyl, un petit poble neerlandès d’on provenien els primers missioners que es van establir a la capital togolesa l’any 1892.

La façana d’aquesta catedral, que es coneix amb el nom de Sagrat Cor de Jesús, destaca per una policromia de colors ocres i blans que confereix a l’edifici un estil molt particular, d’on sobresurten dos torres bessones a on trobem els dos campanars de l’església. Aquesta església va ser visitada pel Papa Joan Pau II durant l’agost de l’any 1985, i avui en dia encara podràs veure fotografies i cartells d’aquesta visita a la part exterior de l’església.

L’estil curiós d’aquesta catedral amb el fet de trobar-se enmig del mercat més gran del país fa que no et puguis perdre la seva visita si vas a fer un volt pel centre de Lomé, a on podràs gaudir d’exemples arquitectònics únics i d’una activitat frenètica entre les diferents parades del Grand Marché, situades al voltant de la catedral.

– Passejar per la platja de Lomé

A pocs minuts de la catedral i del Grand Marché, podràs trobar la platja de la ciutat de Lomé a on veuràs l’antic moll construït pels alemanys que està quasi destruït. Com la majoria de platges de la costa del Golf de Guinea, no et recomanem que t’hi banyis ja que hi ha fortes corrents marines i, a més, en aquesta estàs just al centre de la capital i per tant, estaràs molt a l’exposició pública.

El que pots fer per la platja de Lomé és passejar-hi per tal de veure els pescadors com preparen les xarxes, veure petites famílies i parelles que estan estirats a la sorra o visualitzar com alguna barca entra a la sorra sent estirada per desenes de persones mentre que altres estan esperant per poder veure el peix que s’hi ha pescat. De fet, aquesta última escena la podràs veure en moltíssimes platges com, per exemple, vam poder veure a la zona d’Agbodrafo.

Si mires a l’horitzó, segurament també trobaràs molts vaixells que transporten contenidors i que estan a l’espera de poder entrar al port, un dels ports comercials més importants de l’Oest d’Àfrica. La imatge no és molt bonica a nivell paisatgístic, però és la realitat del que veuràs en aquesta zona d’on cada dia surten i entren desenes de vaixells mercants.

A nivell mediambiental, la platja no destaca per ser molt neta, ja que hi trobaràs forces plàstics sobre la sorra. El moll alemany està quasi destruït i fa que l’escena sigui decadent. Un lloc a on fa uns anys hi havia una activitat frenètica de vaixells que transportaven persones i mercaderies d’Europa fins a aquest país africà, i que avui s’ha convertit en la porta d’entrada a un dels mercats més espectaculars de la costa oest africana.

– Visitar un dels mercats de fetitxe més gran de l’Àfrica Occidental

El mercat de fetitxe de Akodessewa és un dels mercats més grans relacionats amb el vudú que trobaràs a Àfrica. Aquest mercat fa la funció de farmàcia per milers de creients que creuen amb el vudú, una religió que vam poder descobrir a Benín en poblacions com Abomey (si en vols saber més pots clicar aquí).

Durant la nostra visita allà, vam poder trobar diferents persones locals que anaven a les diferents parades del mercat a buscar algun dels objectes que el sacerdot vudú els hi havia recomanat per tal de poder solucionar algun dels seus problemes. Malgrat la visió que molta gent té del vudú com a màgia negra, aquesta religió animista i politeista va molt més enllà de tot allò relacionat amb l’esoterisme. Els sacerdots són com els metges que recepten una poció per tal de dur a terme un ritual que pugui curar al fidel del seu problema. Òbviament, tenen prohibit fer servir el vudú per tal de demanar accions dolentes, i són molts els creients que van en aquest mercat a la recerca dels medicaments receptats per diferents sacerdots del vudú.

Per accedir en aquest mercat com a turista s’ha de pagar una entrada que inclou el dret a fer fotografies, i també un guia que et pugui explicar totes les curiositats que tinguis sobre la religió del vudú. L’any 2022, el preu de l’entrada era de 3.000 CFA per persona i el cost del guia era de 2.000 CFA en total.

En aquest mercat hi trobaràs objectes com animals dissecats, pells d’animals, amulets. A més a més, hi ha diferents parades de sacerdots que atenen a tots aquells que creuen amb el vudú i tenen una necessitat. Durant el teu recorregut amb guia, tu podràs entrar en alguns d’aquests indrets i parlar amb algun sacerdot que t’explicarà els diferents rituals que tenen. Una experiència totalment diferent i que podràs trobar en diferents mercats del fetitxe de Benín i Togo. 

– Visitar Agbodrafo i el Maison des Slaves, un dels punts finals de la ruta dels esclaus d’aquesta regió de Togo

Agbodrafo és una població que es troba a 30 quilòmetres a l’est de Lomé, direcció a la frontera de Benín. Aquesta població, que antigament es deia Porto Seguro, era un dels punts claus en el tràfic d’esclaus d’aquesta regió. Allà, hi havia la casa, coneguda com a Maison des Slaves, a on s’emmagatzemaven les diferents persones esclavitzades que venien de l’interior abans de partir en vaixells cap al Nou Món.

El cost de l’entrada de la Maison des Slaves és de 2.000 CFA per persona. Podràs accedir en algunes de les sales i algunes de les portes que estaven soterrades per tal que els esclaus s’arrosseguessin com si fossin animals. Des d’allà, podràs també caminar fins arribar a la zona de la platja fent el mateix recorregut que van fer milers d’esclaus centenars d’anys enrere.

Avui en dia, a la platja podràs veure diferents grups de pescadors que recullen les barques que venen del mar, preparen les xarxes o bé, administren el peix pescat entre compradors que arriben al mar amb galledes per emplenar-les de peix. Al seu voltant, hi ha diferents poblats a on viuen aquests pescadors i les seves famílies, així que durant el teu recorregut probablement trobaràs molts de nens que et seguiran encuriosits.

A prop de Agbodrafo també trobem el llac Togo a on hi ha una de les ciutats mésahistòriques del país, Togoville. Allà, hi ha una catedral catòlica en el lloc a on suposadament va aparèixer la Verge Maria, i també un dels centres rituals més importants del vudú, a on molts sacerdots van a fer formació. Podràs fer un recorregut pel llac en canoa i gaudir de com els pescadors llencen les xarxes dempeus sobre les seves canoes i del paisatge d’aquesta regió de Togo que limita amb Benín. Si no teniu temps de veure l’art de la pesca dels pescadors del llac Togo, us recomanem que ho feu a Grand Popo, a Benín (per veure la nostra experiència, cliqueu aquí).

Aquesta regió, juntament amb Ouidah de Benín (si en voleu saber més cliqueu aquí) o Cape Coast de Ghana (per veure la nostra experiència cliqueu aquí), és una de les regions a on el comerç d’esclaus hi va tenir una major importància. Malgrat la seva fosca història, actualment és un poble situat ben a prop de la frontera amb Benín que viu, principalment, de la pesca.

A on dormir a Lomé?

Nosaltres vam estar a casa en Louis i la Martine que vam contactar a través de Couchsurfing, així que no podem aconsellar de primera mà cap allotjament a la capital. De totes maneres, després de fer una recerca per Internet podem indicar que els que tenen millors referències són:

– Hotel Aurore: Aquest petit hotel ofereix una vintena d’opcions per a dormir. Les habitacions són senzilles i netes i també disposa de restaurant. Preus entre 18 i 30 euros per nit. Per a més informació, podeu contactar amb ells al +228 90 43 44 44.

– Hotel Galion: Aquest hotel es troba a prop de la frontera amb Ghana i a uns 2 quilòmetres del centre de la ciutat i la catedral. A pocs metres de la platja, els preus de les habitacions oscil·len entre 7.000 i 25.000 CFA per nit, segons el tipus d’habitació que escullis. Per a més informació, podeu entrar a la seva web aquí.

La nostra ruta

DIA 1: Després de fer una parada a Sokodé durant la nostra ruta en transport públic des de Kara, al nord del país, vam agafar un Nagode bus per tal d’arribar a Lomé durant la tarda. El trajecte durava entre unes 5-6 hores transitant per la carretera principal (la N1) que creua Togo de nord a sud. És una carretera molt transitada per camions que tenen com a destí final el port de Lomé i que porten mercaderia des d’altres països com Burkina Faso.

La primera part de trajecte va ser entretinguda, travessant petits poblets a banda i banda de la carretera principal a on, de tant en tant, vèiem algun camió aturat al voral de la carretera per problemes tècnics. De tant en tant, realitzàvem alguna parada en alguna esplanada d’algun poble per a recollir passatgers i per aprofitar per anar al lavabo. Aquestes parades es convertien, de cop, en un mercat ambulant amb nens i dones que portaven queviures i aliments i que els venien des de la finestra o des del mateix passadís de l’autobús. Alguns portaven fruita dins un cistell que s’aguantava sobre el cap de la venedora, mentre altres tenien les mans plens de cordes des d’on s’aguantava els diferents queviures i estris que es poden necessitar durant un viatge, com carregador USB o cinturons.

Un cop vam arribar a Atakpamé, l’última gran ciutat abans d’arribar a Lomé i que es troba a unes 3 hores de la capital, vam escriure per Whatsapp a en Louis i la Martine. Els nostres amfitrions ens estarien esperant a l’estació d’autobús. En Louis i la Martine són una parella togolesa que vam contactar a través de la web Couchsurfing. El primer contacte que vam fer amb ells va ser per tal d’aconseguir una visa de trànsit, ja que Togo estava tancat pel tema del Covid. A través d’en Louis, podíem tramitar una visa a la policia de només trànsit (2-3 dies) per tal de creuar el país i arribar a Ghana. Era una opció que contemplàvem veient la situació de la pandèmia a diferents països de la costa oest africana.

Vam tramitar aquesta visa de trànsit, però quan ja estàvem a Benín ens van arribar bones notícies de Togo. El país havia decidit obrir les seves fronteres i ja estava obert als turistes internacionals, per la qual cosa no necessitàvem aquesta visa i podríem allargar l’estada en aquest país. Per aquest motiu, vam decidir creuar la frontera pel nord de Benín ja que des de Kara podríem obtenir la visa turística per estar-nos, com a màxim, un mes al país. Gràcies a Couchsurfing, vam trobar una parella fantàstica que ens va acollir com si fóssim de la seva família a casa seva. Ja teníem ganes d’arribar a Lomé després d’aquest dia llarg de ruta a la carretera!

Quan el Google Maps ens marcava que faltava una hora per arribar a Lomé, de sobte l’autobús es va aturar. Davant nostre hi havia una gran filera de camions i vehicles també aturats que no avançaven. No sabíem què passava però des de l’autobús ja ens van dir que segurament hi hauria hagut un accident, i al ser una carretera d’un sol carril ens tocaria esperar. I quan esperes a Àfrica, moltes vegades no saps per quant de temps serà…

Vam estar molta estona aturats que no avançàvem, i per l’altre carril tampoc venien vehicles, senyal que la carretera deuria estar tallada en els dos sentits de la marxa. Vam avisar a en Louis i la Martine, que ens van dir que els aviséssim quan entréssim a Lomé així ells sortirien de casa ja que tenien l’estació a uns 10 minuts de casa, i vam veure com s’apagava el dia i es feia fosc des de dalt de l’autobús. Després d’un parell d’hores d’espera, vam aconseguir arrancar i avançar de mica en mica. Efectivament, el motiu de tanta espera era un accident d’un camió que havia sortit de la carretera i part de la mercaderia s’havia quedat sobre l’asfalt. 

Vam arribar a Lomé de nit, i aquells carrers semblaven molt tranquils. Amb cases de pocs pisos a banda i banda, botigues i negocis i molts pocs vehicles a la carretera, semblava una de les ciutats més tranquil·les de l’Àfrica de l’Oest que havíem vist, de moment. A l’estació d’autobús ens esperava en Louis, un noi que es dedica a la fotografia i que li agrada poder rebre viatgers a casa per conversar amb ells i conèixer món. Vam pujar al seu cotxe i vam seguir el carrer principal fins que vam trencar per carrers secundaris de terra fins arribar a casa seva.

La casa d’en Louis i la Martine era una casa de dues habitacions, que compartien pati amb altres cases d’altres famílies. Per entrar, havies d’entrar pel pati i després cadascú entrava a la seva pròpia casa. La primera habitació és a on tenien el menjador, sala d’estar, armaris, nevera i una cuina de fogonets, i la segona habitació era a on hi havia el llit a on dormien en Louis i la Martine. El lavabo i la dutxa estaven a una part del darrere del pati.

Vam conèixer la Martine que estava embarassada i estava esperant una nena del que encara no tenia nom. I vam compartir el primer sopar amb ells xerrant del viatge i de la nostra ruta a Togo. A l’hora de dormir, malgrat la nostra insistència, ells ens van dir que dormirien al menjador, i que nosaltres ens quedéssim a la seva habitació. Un altre exemple de l’hospitalitat africana que havíem trobat en tants indrets del continent.

Ens vam adormir de seguida, després d’aquest dia tan llarg de trajecte i amb ganes de descobrir la capital de Togo amb una parella local. Ens van dir que no faríem molt el turista, perquè havíem d’anar a un casament, a la universitat per acompanyar el germà de la Martine a presentar el doctorat, i a veure com el germà d’en Louis i la seva família negociaven la dot amb la família de la seva xicota per poder-se casar. Nosaltres estàvem encantats que en Louis i la Martine ens portessin a descobrir més experiències a Àfrica!

DIA 2: Ens vam despertar lentament, vam esmorzar i ens vam quedar una estona al menjador xerrant amb la Martine. El fet de parlar francès ens va ajudar a establir molt de vincle amb ells. Ens va dir que, d’aquí poc, es mudarien en una altra casa ja que amb la nena volien més espai, i després de badar una bona estona pel pati de la casa, va aparèixer en Louis i vam marxar cap a la primera parada del dia: la universitat de medicina.

Allà, el germà de la Martine presentava el doctorat, així que vam anar amb el cotxe fins a l’aparcament de la universitat a on ens vam trobar amb la família de la Martine i com uns més, vam pujar les escales cap al segon pis de la universitat. Allà, molts estudiants pujaven i baixaven amb els apunts a la mà. Alguns tenien exàmens, altres tenien presentacions orals, altres miraven als suros els resultats d’algunes proves que havien sortit i altres arribaven tard a classe.

El germà de la Martine ja estava a dins fent la presentació del doctorat, així que ens vam esperar a fora. Portàvem unes bosses amb ampolles grosses de Coca-cola i algun pica-pica per a celebrar el seu doctorat. Ens van explicar de què anava, però nosaltres, inexperts en la matèria, no vam poder recordar al cap de res de la temàtica del doctorat. Vam anar a caminar pels voltants del recinte i, com a curiositat, vam veure que Pfizer (que en aquell moment coneixíem pel tema de les vacunes de la Covid) havia finançat un bust d’Hipòcrates que estava al centre de l’edifici. Al menys, aquest nom de Pfizer sí que el recordàvem!

Al cap d’una bona estona, va sortir el germà de la Martine amb un somriure als llavis. L’exposició havia anat molt bé, així que ara tocava celebrar-ho. Vam menjar plegats allà mateix a la universitat, en una mena de pícnic improvisat; i a la tarda, vam anar amb en Louis a fer un tomb per la capital de Lomé.

De camí al centre, vam aprofitar per a fer una parada al Monument de la Independència, situat en una plaça oberta i molt tranquil·la a on hi havia altres persones locals que deurien venir de diferents regions de Togo fent-se fotografies. Després, vam tornar al cotxe i vam avançar cap a les immediacions de la catedral, amb la difícil tasca de buscar aparcament en alguna esplanada de la zona a on un guàrdia vigilava els cotxes a canvi d’unes monedes.

Vam sortir del cotxe i ens vam endinsar en un carrer a on vam començar a veure diferents parades d’objectes per la llar i una munió de persones que passaven pel nostre costat tot sortint del mercat. Quan vam agafar el carrer principal que anava direcció a la catedral, allà vam veure el mercat en tota el seu esplendor. Parades amb para-sols de colors, negocis oberts, carros que intentaven passar entre les persones que ocupaven el centre del carrer i crits i guirigalls que es sentien a banda i banda. L’aroma i la banda sonora del mercat de Lomé, conegut com a Grand Marché, ens rebia amb els braços ben oberts.

Al fons, es veia dues torres amb dos campaners i una façana d’una tonalitat ocre i marró que sobresortia dels centenars de caps que teníem al nostre davant. Era la catedral del Sagrat Cor de Jesús que estava just al costat del gran mercat. Vam entrar i la vam visitar per dins, a on destacava per la seva senzillesa i per la seva lluminositat. Allà a dins, desenes de persones estaven en silenci mentre a l’exterior, centenars de persones entonaven el bullici característic d’un mercat africà.

Al sortir de la catedral, vam seguir fent una volta pel mercat. Ara, per la secció de teles a on vam poder veure les conegudes Mama Benz, dones corpulents, sèries i amb caràcter que s’han fet un nom al mercat pel seu bon negoci amb les teles. Després, vam avançar per a una zona de roba quotidiana fins que vam veure una porta d’on entrava i sortia gent. Vam intuir que aquella entrada ens portaria cap al pis superior, i així va ser…

Vam pujar i des de dalt, vam poder tenir una bona panoràmica dels milers de parades i de tota la gent que es movia com petites formigues, mentre vèiem la catedral per un costat, i per l’altra, lluny a l’horitzó, el mar. Ens haguéssim passat hores allà dalt veient com avançava el dia en aquell mercat de Lomé, però en Louis tenia ganes d’ensenyar-nos el moll antic dels alemanys, així que vam baixar i vam caminar direcció al mar.

Deixàvem enrere al mercat, amb la mirada controladora d’en Louis que ens havia dit des de bon inici que vigiléssim amb les butxaques i les bosses ja que hi havia força lladres, tot i que en cap moment ens vam sentir insegurs. I arribàvem al mar, un mar mogut per les onades de l’oceà Atlàntic. Vam caminar per la sorra fins arribar a un moll que estava quasi destruït i que havien fet els alemanys per desembarcar els vaixells a la ciutat de Lomé. Avui en dia, algunes parelles estaven estirades en diferents parts de la platja i algunes famílies jugaven en un entorn molt urbà, amb els cotxes passant per l’avinguda marítima i vaixells mercants esperant al mar poder entrar fins al port comercial de Lomé.

Vam tornar cap al cotxe d’en Louis i després de pagar al guàrdia vam anar fins a casa seva. La Martine ens esperava i vam decidir anar caminant fins a un bar d’una esplanada de terra a on uns joves jugaven a futbol en un camp improvisat. Vam fer unes cerveses i ens van dir que l’endemà estàvem convidats a un casament, i que allà hauríem de demostrar les nostres habilitats del ball. Nosaltres, ben convençuts, vam dir que no hi hauria problema i que, a més a més, ens vestiríem de gala i portaríem els vestits africans que ens havia regalat l’Euloge a Benín. Ells van riure i vam tornar cap a casa a on ens vam estirar al llit mentre miràvem la final d’Eufòria de TV3, un programa que no havíem seguit però que al veure que era la gran final, ho vam veure mentre la nit a Lomé anava avançant a l’espera d’una nova albada.

DIA 3: Ens vam llevar amb la mateixa tranquil·litat del dia anterior. Sense presses, en Louis i la Martine anaven fent mirant el seu telèfon mòbil i nosaltres estàvem allà a l’expectativa, a veure quan marxaríem cap al casament. A Àfrica, les coses es fan sense pressa i el ritme és molt més diferent del que estem acostumats a viure a Europa.

Vam marxar ben mudats i vam conduir una bona estona fins arribar a una església a on ja havia començat el casament. A dins, hi havia moltíssima gent, entre diferents cors que cantaven, amics, familiars i curiosos com nosaltres que venien a veure la cerimònia. Tothom estava convidat a entrar, mentre dos guies espirituals anaven llegit la Bonanova i els nuvis estaven pendents de cada detall de la cerimònia.

Si les misses africanes destaquen per tenir molta música, imagineu-vos un casament! La música apareixia en cada moment i la gent s’aixecava i ballava des del banc. Anaven arribant nous assistents que ens saludaven tímidament al ser els únics blancs del recinte. Els guies sacerdotals també anaven incrementant el seu to de veu, i al final, tot i que no parléssim el seu idioma, semblava que els podríem entendre. Cridaven i repetien diferents paraules. Quins crits que hi havia en aquella església!

Després va haver-hi un moment a on els nuvis es van aixecar i grups de gent es van començar a aixecar portant diferents regals i detalls pels protagonistes de la festa. El casament era tota una experiència de veure, i els vestits que portava la gent eren increïbles. Molta tela, molts de colors i molts de somriures s’erigien en aquella església dels afores de Lomé. Al final, tots els assistents van anar a saludar els nuvis i nosaltres vam quedar que a la tarda-vespre aniríem amb ells a la festa, per ballar i menjar en un petit local de la ciutat.

En Louis i la Martine tenien ganes d’ensenyar-nos un dels racons més coneguts de Lomé a nivell turístic: el mercat fetitxe d’Akodessewa. Es tracta d’un dels mercats del vudú més gran d’Àfrica, tot i que a l’hora d’arribar vam veure que es tractava de diferents parades en una plaça a on els diferents feligresos del vudú hi van per tal d’aconseguir els diferents objectes que els sacerdots del vudú recepten per tal de connectar amb els seus ancestres o solucionar els seus problemes.

Després de pagar l’entrada,  vam anar a passejar per les diferents parades amb en Christophe, un dels guies del recinte i que ens va explicar diferents qüestions sobre el vudú que eren quasi bé les mateixes que ens havien explicat a Benín. Mentre entràvem a alguna parada, vam poder veure com algun local comprava un animal dissecat mentre els altres venedors estaven a fora fent petar la xerrada.

Animals dissecats, ossos, aus, pedres i una varietat immensa d’objectes inimaginables estaven sobre les taules dels diferents estands de fusta. En una, en Christophe ens va animar a entrar i a veure el ritual que feia un sacerdot vudú, que molt amablement ens va explicar la utilitat de la seva feina i com efectuava diferents cerimònies en un espai tancat de pocs metres quadrats. Ens van dir si volíem que fes alguna cosa per a nosaltres, però ho vam descartar; així que vam sortir i vam acabar de fer la volta pel mercat del fetitxe de Lomé.

A la tarda, vam anar amb el cotxe d’en Louis fins a un petit local de cadires blanques de plàstic i diferents taules. Semblava com una casa particular que s’havia adaptat per acollir una gran festa. Prova d’això eren els grans altaveus que s’alçaven a banda i banda, i les teles blanques i blaves que cobrien diferents cadires i una zona a on semblava que s’hi asseurien els nuvis.

Després de parlar amb la gent del voltant i fer unes cerveses, van arribar els nuvis ben cofois però cansats de tot aquest dia tan intens. La gent els va rebre en crits i després van començar a fer una mena de parlaments. Un cop acabat tot aquest protocol, van començar a treure menjar i ens vam assentar amb unes taules rodones com volíem. Òbviament, la cervesa mai faltava a la taula…

La gent es va anar animant i la música cada cop sonava més forta, fins que van començar a aparèixer els primers ballarins i amb ells, ens vam aixecar de la taula i vam començar a ballar amb els nostres vestits africans. No vam poder comparar-nos amb com ballaven els locals, des dels més petits fins als més grans, però sí que vam passar una molt bona estona movent els malucs, fent puges i baixes amb les cames tot  i la panxa de la Martine que ja estava bastant grossa, cantant les cançons nigerianes que sonaven a tot arreu, veient com la cervesa cada cop passava més factura i gaudint d’una gran estona en un casament que mai ens haguéssim imaginat que presenciaríem. Aquestes són algunes de les grans experiències que et porta el viatge. I nosaltres, vam tenir molta sort de poder-ho compartir amb uns amfitrions genials com en Louis i la Martine.

DIA 4: Aquest era el tercer dia a Lomé i de nou, ens vam llevar sense saber que ens depararia aquell dia. La lentitud a l’hora de posar-nos en dansa cada cop era més exagerada, però veníem d’un vespre a on havíem mogut les cames com mai i encara estàvem amb forces agulletes i una mica endormiscats.

Avui tocava assistir a una cerimònia familiar del germà d’en Louis. Havíem d’anar a casa la parella del seu germà ja que, allà, tindria lloc la negociació de la dot. Es veu que la família d’en Louis al complet s’havia de presentar a la família de la noia i oferir alguna cosa a canvi que ella es pogués casar amb el germà d’en Louis. Tot i que això ens pugui semblar de l’any de la picor, alguna gent a Kènia ens havia dit que també ho havia fet donant vaques a la família, però avui estaríem allà presents en la pròpia negociació.

Vam arribar als voltants de la casa familiar de la noia, i vam esperar que arribés tota la família per entrar tot junts i esperar-nos al pati a on ja hi havia col·locades unes cadires. Nosaltres ens vam asseure al darrere, ja que al davant només s’hi van asseure el germà d’en Louis, el seu pare i el seu tiet. Els homes eren qui portaven la veu negociadora del preu que haurien de pagar.

Després de saludar-nos, ens vam fixar que allà encara no hi havia la noia. I, de cop i volta, d’una de les habitacions va aparèixer una noia tapada en un mocador que es va presentar davant els homes de la família i va tornar a marxar en una altra sala. Ella seria el motiu principal del negoci i ara tocava acordar un preu que acontentés la seva família.

Mentre vèiem que els homes anaven xerrant cada cop amb més energia i treien bosses amb begudes com oferiment, nosaltres anàvem parlant fluixet amb en Louis i la Martine. Comentàvem que aquestes tradicions, a casa nostra, eren totalment inimaginables, ja que per estar amb una noia o un noi no feia falta demanar permís o negociar un preu amb la família. La Martine ens deia que estava totalment d’acord i que ella no volia viure aquesta cerimònia, però en Louis li recordava que això són tradicions que han fet els seus avis i els seus pares i que ells no ho havien de perdre. De fet, tothom allà sabia que el que feien era com una actuació teatral perquè el germà de la Louis s’acabaria casant amb aquella noia, però era molt important per tal de simbolitzar que la tradició no s’està perdent.

Després d’una bona estona de crits, amenaces que la noia no tornaria i rialles, un germà de la família d’en Louis va aparèixer amb més bosses de begudes i els negociadors van posar totes les cartes a la seva taula. Al final, van acceptar l’acord i va tornar a aparèixer la noia que continuava tapada sota un mocador. El pare de la noia li va treure el mocador per ensenyar al germà d’en Louis i la seva família que es tractava de la noia que ell estimava, i aquí es va acabar tota la cerimònia de la negociació de la dot.

La noia es va poder treure el mocador i abraçar-se tímidament amb el germà d’en Louis i després tots allà vam dinar en el mateix pati per a celebrar que aquell dia dues persones havien acceptat casar-se. I ho havien fet seguint una tradició ancestral…

Després de dinar, vam anar a fer una volta per Lomé i vam tornar cap a casa en Louis i la Martine. En Louis li agradava molt el futbol, seguia la lliga espanyola perquè era un gran fanàtic del Real Madrid, i aquella nit hi havia partit. El partit no era del Madrid, sinó del Girona que jugava a Tenerife en un partit decisiu: si guanyava pujava a Primera Divisió. Així, doncs, des d’un petit menjador en una barriada de Lomé vam poder seguir el partit de futbol i veure com el Girona guanya per 1-3 al Tenerife i celebrar que tornava a la lliga més important del futbol espanyol. Semblava mentida que aquell dia haguéssim viscut una negociació a la dot, i al vespre, gràcies a les noves tecnologies, estiguéssim veient el Girona des d’un habitatge de Lomé. La tradició i la modernitat juntes agafades de la mà…

DIA 5: El dematí d’aquest dia tampoc va ser tan diferent que els altres matins que ens havíem llevat a casa d’en Louis i la Martine. Pot ser, inclús, va ser més lent i tot…Ens vam despertar de la nostra habitació, i vam anar al menjador a on ells ja estaven desperts. Esmorzàrem alguna torrada i allà xerràrem amb ells fins que decidírem quin pla tocava. Avui tocava visitar una zona allunyada de Lomé a on es va viure una tràgica història relacionada amb l’esclavitud… I és que en aquesta regió fa uns segles hi va haver un dels comerços d’esclaus més importants de tot el món.

El nostre destí seria Agbodrafo, un poble situat a uns 30 quilòmetres de la ciutat. Vam conduir per la carretera que passa al costat del mar. Allà, ens vam aturar en una zona a on hi havia molta gent a la platja… Resulta que unes barques estaven arribant amb el peix fresc i, per tant, tocava arremangar-se i ajudar a fer entrar la barca fins la sorra, malgrat el fort onatge que hi havia. La barca estava parada, amb el motor elevat perquè no toqués al terra; mentre un grup d’homes i nens formaven una fila índia i estiraven amb força unes cordes que estaven lligades a la barca. D’aquesta manera, aquesta s’anava acostant fins que quedava totalment sobre la platja. El moviment de les persones estirant la corda era un exercici sincronitzat increïble de veure.

Un cop la barca arribava a terra ferma, els pescadors ensenyaven el peix i els compradors, amb palanganes i galledes, decidien el peix a agafar i se l’emportaven carregant-lo al cap o sobre les espatlles. En un moment, s’havia format un gran mercat mentre al costat, uns pescadors arreglaven unes xarxes. Ells serien els següents a salpar mar endins a la recerca de més peix, un dels principals recursos que té Lomé i, en general, Àfrica.

Vam tornar al cotxe i vam seguir avançant. Just abans d’arribar a Agbodrafo, vam poder veure un tros del llac Togo a la nostra esquerra. Més enllà, hi havia la població de Togoville, la ciutat més antiga del país. Nosaltres, però, vam trencar a la dreta i ens vam dirigir cap a la Maison des Slaves.

Al segle XIX es va construir a Agbodrafo una casa a on hi convivien els esclavistes que dirigien el comerç dels esclaus. A sota de les seves habitacions, un soterrani de 1,50 metres d’alçada aproximadament era el refugi de milers d’esclaus abans de deixar enrere la seva terra i el seu continent. Allà, vam comprovar com era impossible posar-se de peu, i ens vam imaginar, terriblement, les condicions infrahumanes en les que van viure les persones que passaven pel soterrani d’aquella casa.

Avui en dia, aquesta casa és un petit museu que intenta rememorar la tràgica història que van viure milers d’esclaus que provenien de l’interior de Togo, Benín, Ghana, Burkina Faso, Níger o Nigèria durant el comerç d’esclaus que va tenir lloc entre les potències europees i els diferents grups tribals africans.

Després de la visita d’aquesta casa, vam avançar direcció al mar que es trobava a uns 3 quilòmetres de distància. Allà, vam aparcar al costat d’un poblat d’on sobresortia la mirada d’algun nen encuriosit. Davant nostre, teníem unes palmeres altíssimes que tapaven la força de les onades del mar. Vam passejar amb el soroll de les onades i el vent, i vam aprofitar per a fer-nos una foto de record amb en Louis i la Martine.

Com que era el darrer dia, vam decidir fer de turista i vam anar a un restaurant situat a primera línia de mar entre Agbodrafo i Lomé i convidar a en Louis i la Martine a fer uns beures i menjar un bon shawarma. Aquella tarda, davant del mar, va ser una tarda tranquil·la en bona companyia, mentre miràvem el mar i les fortes onades i imaginàvem la quantitat de pescadors que estarien a alta mar intentant-se guanyar la vida. El mar, que va ser el destí final per a molts esclaus que van passar per la Maison des Slaves, i que avui en dia és la principal font de riquesa de moltes famílies togoleses.

DIA 6: Avui tocava acomiadar-nos dels nostres amfitrions, d’en Louis i la Martine. Havíem passat quatre dies complerts amb ells i havíem viscut unes experiències que mai ens haguéssim imaginat viure. Estàvem molt agraïts de tota la seva hospitalitat i, avui en dia, gràcies a la tecnologia encara estem en contacte amb ells. Sabem que la nena que la Martine portava a la panxa va néixer el 9 d’Agost del 2022 i que li van posar el nom de Laïa, amb dièresis. Un nom que els hi va agradar molt de sentir a partir de la nostra visita amb ells.

Vam fer un últim trajecte amb el cotxe d’en Louis, que ens va deixar als afores de Lomé direcció Kpalimé, el següent destí ja de camí cap a Ghana. De Lomé agafaríem un taxi compartit per anar a una regió de senderisme, cascades i muntanyes… Passàvem de la ciutat a una zona rural, mentre deixàvem enrere a una parella d’amics que ens havien obert literalment les portes de casa seva i amb aquí havíem passat uns dies fantàstics a la tranquil·la ciutat de Lomé. Gràcies Louis i Martine!