Kara és una de les ciutats més importants de Togo. De fet, podríem dir que és la ciutat més important de la part central i nord del país. Amb una població del voltant de 100.000 habitants, és una ciutat a on hi viu majoritàriament població d’origen kabyé. Aquest és un dels grups ètnics més importants de Togo, a on al voltant d’un 12% del total de la població pertany en aquesta tribu que es va desplaçar del sud per a buscar refugi cap a la regió central del país, la regió de Kara.

La principal celebració del grup ètnic majoritari de Kara, la població kabyé, és l’evala, una lluita entre dues persones l’objectiu de la qual és fer caure el contrincant a terra. Durant el mes de juliol, la ciutat es prepara per a rebre aquest esdeveniment que reuneix molts joves kabyé que volen passar a l’edat adulta i, per aquest motiu, han de participar a la lluita de l’evala. A part de l’ètnia kabyé, al voltant de Kara trobem un dels grups ètnics més especials del continent africà, el Pays Tamberma o Pays Betammaribé. Es tracta d’un grup ètnic dedicat principalment a l’agricultura i la ramaderia que destaca per les seves cases en formes de fortificacions construïdes amb fang. És un grup que habita tant a Togo com a Benín, i a on podràs quedar impressionat de la bellesa de la seva arquitectura com també de les seves tradicions, si tens sort d’assistir a algun ritual durant la teva estada en aquesta terra.

Kara és una ciutat que està situada entre muntanyes i, per tant, està envoltada de petits poblats a on podràs trobar diferents oficis com les persones que telen la roba, els que treballen amb la forja o els que treballen amb ceràmica. Aquests oficis ancestrals s’han mantingut fins avui en dia ja que Kara és una ciutat plena de comerç, amb un mercat nou i molt de moviment de persones i mercaderies. Penseu que aquesta ciutat es troba a la carretera principal que uneix Lomé, al sud del país, amb la frontera de Burkina Faso, al nord; i per aquest motiu, punt de parada de molts comerciants que s’aturen a Kara i Sokodé per a visitar els seus mercats i fer negocis.

Més al nord de Kara, trobem una altra regió a on hi ha la ciutat de Dapaong. Tot i que actualment és una zona conflictiva per la presència de grups gihaddistes a la zona, en aquella terra agrícola i rural podem trobar alguns dels refugis que van fer servir la gent local per escapar-se dels grups tribals enemics que els volien capturar per vendre’ls, posteriorment, com a esclaus. Les coves de Nok, situades al poble de Nano, són un clar exemple d’un poble que es va amagar i va construir més de 100 graners entre les roques d’un penya-segat que domina tot l’altiplà d’aquesta zona nord de Togo.

La regió de Kara és una zona per a descobrir de Togo. Una regió que no és tan concorreguda com Kpalimé (si voleu veure la nostra experiència, cliqueu aquí) o Lomé (per veure el que vam viure a Lomé, cliqueu aquí); però a on podràs descobrir una Àfrica molt més rural i molt més desconeguda a on segur que gaudiràs de les seves muntanyes, els seus paisatges agrícoles i dels diferents grups ètnics que habiten a aquesta regió de Togo.

Com arribar-hi?

La ciutat de Kara és una ciutat que es troba molt ben connectada amb el sud i el nord de Togo. Està situada al mig de la N1 i és un bon camp base per a visitar els diferents atractius que presenta aquesta regió. Inclús, té un aeroport que té vols regulars des de Lomé i que es troba a uns 30 quilòmetres al nord, just al costat de la N1.

Si vols arribar a Kara en transport públic, hauràs d’utilitzar autobusos o també els coneguts com taxi brousse i que són furgonetes que comparteixes amb altres viatgers i que et porten d’un lloc a un altre. Les principals estacions d’aquests vehicles es troben situades a les entrades i sortides de la ciutat, depenent del destí cap a on vagis. Per exemple, per anar cap al sud, trobaràs l’estació al costat de la gasolinera SHELL que trobes a l’encreuament de la N1 amb la N16. Si vols anar cap al nord, hauràs de dirigir-te a la N1 just a l’alçada del nou mercat de Kara i a on trobaràs taxis i furgonetes que et portaran cap al nord del país.

A 55 quilòmetres al nord de Kara, conduint per la N1 arribaràs a la població de Kandé, que és el punt inicial per a descobrir la regió de Koutammakou i el Pays Tamberma, declarat Patrimoni Mundial de la Humanitat per l’UNESCO. Nosaltres vam agafar un taxi brousse i ens va costar al juny del 2022 1.000 CFA en un trajecte que va durar una hora.

Si vols descobrir els pobles tradicionals kabyè per tal de veure els ferrers com treballen amb la forja o les dones com fan ceràmica, et recomanem que vagis cap a les muntanyes dels afores de Kara. Nosaltres vam fer un recorregut circular. Primer, vam dirigir-nos direcció a Ketao per la N16 i just abans de Lassa ens vam endinsar per un camí de terra que serpentejava les muntanyes de Kabyè. Vam acabar sortint a la carretera principal que va de Lassa a Tchare i Pya. Allà ens vam desviar per diferents camins per tal de conèixer els oficis tradicionals de la zona. Aquest trajecte el vam fer amb en Kamue, un taxista de Kara molt simpàtic que podeu trucar al següent telèfon (no té Whatsapp) +228 90 25 08 96; o contactar directament amb en Leopold que és un guia local de la ciutat i que podeu escriure per Whatsapp al +228 90 29 34 26.

Si voleu arribar encara més al nord de Kara, a la regió de Sabana, haureu de conduir per la N1 i passat Kandé, seguir conduint tot travessant el parc nacional de Kéran fins arribar a Mango, la primera ciutat d’aquesta regió. Després, podreu seguir avançant fins a Tandjouaré i Dapaong abans d’arribar amb la frontera amb Burkina Faso. Quan nosaltres hi vam anar, aquesta zona estava en una situació important d’inestabilitat per la presència de petits grups gihaddistes que havien atacat a diferents militars i poblats d’aquesta zona de Togo que estava totalment controlada pels militars per fer front a aquesta amenaça terrorista. Nosaltres vam prendre totes les mesures per tal de fer un viatge d’anada i tornada a les coves de Nok que es troben situades a la població de Nano, a l’oest de Tandjouaré i que són un dels refugis més bonics que podem trobar al nord de Togo. Per tal de comprovar la seguretat en aquella zona, us recomanem que contacteu amb en Koulbême, el guia oficial de les coves i que viu a la regió i us podrà advertir de com està tota aquella regió i de com accedir a les coves de Nok d’una forma segura. El seu telèfon és el +228 92 51 15 86. De Kara a Tandjouaré heu de comptar unes 2 hores i mitja de trajecte a on haureu de passar diferents controls militars gestionats pel govern de Togo. 

Si voleu anar cap al sud de Kara, allà podreu descobrir les poblacions de Bafilo, Aledjo i Sokodé. Bafilo es troba només a uns 23 quilòmetres al sud seguint la N1. La reserva de fauna d’Aledjo amb la seva falla es troba entre les poblacions de Kpewa i Aleheridè. Per arribar-hi, t’hauràs de desviar en una petita circumval·lació que surt cap a l’oest del país i que passa pel mig d’aquesta reserva. Finalment, per arribar a Sokodé podràs agafar un taxi brousse des de Kara que per un preu de 1.500 CFA et portarà cap al poble kotokoli en un trajecte de 72 quilòmetres que faràs aproximadament en una hora. Des de Sokodé, trobaràs diferents autobusos que et portaran fins a Lomé com el Nagode Bus que per un preu de 5.500 CFA i en un trajecte de 6-7 hores et portarà fins a la capital del país, situada al costat de l’oceà Atlàntic.

Kara és una ciutat que està molt ben comunicada per a arribar-hi, tot i que hauràs de vigilar amb el trànsit de camions que condueixen per la N1 des de Lomé fins al nord de Togo i Burkina Faso; així com trobar la millor manera per accedir als diferents punts d’interès que destacarem a continuació.

Què fer a Kara?

Als voltants de la ciutat de Kara, podràs realitzar les següents activitats:

– Descobrir el poble otamari i un dels Patrimonis Mundials de la UNESCO com és el Pays Tamberma i les seves particulars construccions

Al nord de Kara, just a l’alçada de Kandé, trobaràs l’inici de la regió de Koutammakou, més coneguda com a Pays Tamberma i que és la casa del poble otamari. Aquest poble, que també trobem a Benín i que es coneix com a Pays Betammaribè, destaca per ser un poble d’agricultors que viuen en unes construccions de fang molt especials: les tekyete. Aquests castells en miniatura són uns exemples arquitectònics meravellosos que podràs descobrir si visites aquesta regió, declarada Patrimoni Mundial de la Humanitat per la UNESCO.

Per arribar al poble otamari, hauràs de conduir per la N1 fins a Kandé, que es troba a 55 quilòmetres de Kara; i des d’allà endinsar-te cap a les muntanyes per a descobrir les curiositats d’aquest poble ancestral. Pensa que a l’inici del camí trobaràs una barraca a on cobren una taxa turística per a visitar aquesta regió i que val 1.500 CFA per persona. La millor forma per a visitar aquest poble serà fer-ho amb algun guia local com en David que el podeu localitzar per Whatsapp al següent telèfon +228 91 83 39 90.

A part dels seus habitatges i el seu magnífic entorn, el Pays Tamberma destaca també per ser un lloc de rituals i tradicions ancestrals, com la dansa des fouets que vam tenir l’ocasió de veure a Quaterma, on els adolescents fan el pas cap a la vida adulta en una cerimònia davant de tot el poble a on lluiten a flagel·lar-se amb uns fuets. Si vols saber més informació de tota aquesta regió, podràs veure-la en el següent enllaç.

– Fer un recorregut circular per Tcharé, Pya i Mount Kabyé per tal de descobrir els ferrers tradicionals, les dones fent ceràmica i els poblats kabyè

Just als afores de Kara, trobem diferents poblacions rurals situades a les muntanyes conegudes com Mount Kabyé. Si allà, de cop i volta, sents el soroll de cops de pedra, significa que estaràs a prop d’algun taller tradicional que treballen amb ferro forjat. Una experiència molt interessant de conèixer per tal de veure les dures condicions amb les que treballen i tot el procés de com aconsegueixen fer aquest tipus de ferro. Aquests tallers tradicionals es troben principalment a les poblacions de Pya i Tcharé.

Nosaltres vam tenir la sort de veure un taller tradicional de ferro forjat. Allà, uns quants nois joves i forçuts utilitzaven diferents eines com una pedra per a fer de martell, un ventilador d’aire per revifar el foc, o unes pinces per a  girar el ferro; i amb les seves mans treballaven per tal de fer ferro forjat i diferents objectes de ferro, com pales.

Després de posar el ferro al foc, un dels nois agafava una pedra grossa i començava a picar el propi ferro per tal de donar-li la forma desitjada. Aixecava la pedra fins a dalt i, amb totes les forces, baixava la pedra fins al terra per a donar-li un cop al ferro calent. El soroll del cop de la pedra es sentia des de la distància, i aquest ritual l’anaven fent fins que el jove es cansava, i després el substituïa un altre noi. Veure aquest procés va ser una de les millors experiències del nostre recorregut per Kara per tal de descobrir oficis ancestrals que avui en dia encara es porten a la pràctica per tal de fabricar objectes de ferro i després, vendre’ls al mercat.

A part de tallers artesanals, al voltant de Tcharé i el Mount Kabyé també trobarem pobles tradicionals kabyè que destaquen per estar situades a les muntanyes, els llocs a on antigament es van refugiar d’altres tribus enemigues. Les seves cases es coneixen amb el nom de sokala i consisteixen en cases circulars fetes de fang i amb sostres de palla situades al costat d’arbres mil·lenaris i camps cultivats per la pròpia família. Aquestes cases estan construïdes contiguament una al costat de l’altra, donant lloc a un pati exterior circular. A les sokala només s’hi pot entrar per un punt d’accés. En aquest punt d’accés, sol haver-hi una altra casa circular de fang que fa la funció de vestíbul i des d’on entra i surt tota la família cap a l’exterior.

A Pya i als seus voltants, també podràs descobrir diferents llocs que treballen amb la ceràmica. Aquest ofici, a on predomina la dona, és un dels altres oficis històrics d’aquesta regió. Les dones segueixen amb la tradició de fabricar la ceràmica totalment a mà, sense cap torn. Es solen posar en un lloc exterior al costat de casa seva, i utilitzen una tècnica de cocció oberta a on encenen un petit foc sobre una base de branques seques i des d’allà treballen amb la ceràmica.  

Visitar els ferrers tradicionals de Tcharé, les dones fent ceràmica o una casa tradicional kabyé és una de les activitats que has de fer si estàs a Kara, la ciutat més important per aquest grup ètnic. Nosaltres vam tenir la sort d’anar amb en Leopold, un guia de Kara, que ens va portar fins a diferents indrets de les muntanyes de Kara per tal de conèixer l’arquitectura i les característiques de la població kabyé, un dels grups tribals més importants de Togo.

– Conèixer els teixidors de Bafilo

Bafilo és una petita població situada al costat de la N1, a uns 23 quilòmetres al sud de Kara. En aquest tranquil indret, podràs descobrir diferents teixidors que treballen amb el teixit de forma tradicional. Aquests agafen llarguíssimes bandes de fils que després cosiran entre ells amb l’ajuda d’un teler i una sincronia de moviments de peus i mans rapidíssima. Amb aquests fils, formaran peces amb què fabricar tot tipus de coses com bosses, roba, estovalles, etc…

El lloc més conegut és la cooperativa de teixidors de Bafilo situat al barri de Didaourè, a on trobaràs persones de diferents edats que aprenen l’ofici tradicional de teixidor i també una botiga a on podràs emportar-te algun record a casa. Si en vols saber més, pots veure aquest petit vídeo en aquest enllaç.

– Visitar el mercat de Sokodé i conèixer la població kotokoli

Sokodé és la segona ciutat més important de Togo, per darrere de Lomé. Amb un número d’habitants similars als que té actualment Kara, aquest poble es troba a uns 72 quilòmetres al sud de Kara per la N1. És un poble majoritàriament musulmà a on hi viu la població temba, també coneguda com a kotokoli.

La paraula kotokoli ve de Koto Kolim i significa, etimològicament, “aquells que donen i reben”, ja que la seva població es dedica principalment al comerç de bestiar. Malgrat tot, la paraula kotokoli va agafar una connotació pejorativa i per aquest motiu, molta gent els anomena poble temba. Com a bons comerciants, una de les activitats principals a fer quan visitis Sokodé és anar a caminar pels seus mercats animats, a on trobaràs animals i moltes altres coses més, com menjar, roba, electrodomèstics i centenars de persones que, amb vestits de colors, treballen com a comerciants.

La ciutat de Sokodé també destaca per la quantitat de minarets que hi ha, ja que és una ciutat principalment musulmana governada per un sistema representatiu a on hi participa l’administració municipal i també diferents caps de diferents clans que han governat històricament a la ciutat. Durant el tercer mes de l’any lunar islàmic, a Sokodé es celebra un ritual conegut com la dansa dels ganivets que és un esdeveniment tradicional que no et pots perdre si estàs per la ciutat.

Sokodé és una ciutat molt allargada, a on et podràs moure amb els diferents Zem que van amb les seves motos a l’espera d’agafar nous clients; i a on hi trobaràs allotjaments, restaurants i molts de serveis. Tot i ser la segona ciutat més gran del país, és una ciutat tranquil·la amb un gran mercat a descobrir i diferents grups tribals com els kotokoli, els holi o els fulani.

– Visitar les coves de Nok, a la regió de Dapaong

En un paisatge impressionant, darrere d’espectaculars penya-segats de 437 metres d’alçada, hi trobem les coves de Nok, un lloc que va servir de refugi per a poblacions locals durant les incursions de diferents grups tribals que van tenir lloc entre els segles XVII i XIX i a on cercaven esclaus per a vendre a les potències europees.

Aquestes coves, situades al poble de Nano a uns 30 quilòmetres de Dapaong, l’última ciutat abans d’arribar a Burkina Faso, estaven situades dins la roca dels penya-segats i són un testimoni de l’enginy ancestral de les poblacions locals a on van establir més de 130 graners centenaris, construïts a l’estil tradicional amb materials locals com el fang, la pedra i la palla, entre d’altres. Allà, s’hi guardaven aliments, eines, petites estatuetes que feien la funció de divinitat protectora i també dormien les dones, els nens i la gent gran que es refugiaven dels atacs, mentre molts homes lluitaven contra les tribus enemigues. Era un refugi inaccessible i que, fins a dia d’avui, encara s’ha mantingut tal com estava.

La bellesa i senzillesa d’aquest indret és, sens dubte, una de les parades que més ens va agradar durant el nostre viatge a Togo. Tanmateix, degut les condicions de seguretat de la regió amb presència de grups gihaddistes és imprescindible comprovar com està la zona per tal de poder-hi accedir. Nosaltres vam contactar amb el guia oficial de les coves, en Koulbême, a qui podeu localitzar enviant un Whatsapp al seu telèfon que és el +228 92 51 15 86. Ell està treballant incansablement perquè aquestes coves tinguin el seu reconeixement històric i turístic, i us organitzarà la gestió de la visita.

Visitar les coves de Nok significa submergir-te en un paisatge inoblidable d’un atractiu indescriptible. El trajecte entre camps i petits poblats i l’ascens fins a dalt del penya-segat des d’on podràs observar tota la planura de Dapaong és un dels camins més bonics que hem fet. A més, la història que s’amaguen darrere aquestes coves clavades a la roca i als graners fan que sigui una visita única en un indret molt ben cuidat i respectat per la població local i per tota la memòria que representa.  

– Visitar la reserva de fauna salvatge d’Aledjo i meravellar-te per la seva falla

La reserva d’Aledjo és una reserva d’unes 765 hectàrees que s’estén entre les regions centrals del país i Kara, prop de les poblacions de Kpéwa i Alehéridè, ambdues situades a la N1. Allà, a part de petits antílops, podràs veure diferents espècies de primats com els babuïns. Però Aledjo és principalment conegut per la seva falla que trobaràs si agafes la carretera que està més a l’oest i que va de Kpéwa a Alehéride.

Aquesta falla consisteix en un impressionant tall fet a la roca pels colonitzadors alemanys quan volien obrir camí per anar al nord del país. Fins al dia d’avui, encara s’ha mantingut intacte i és un lloc molt fotogènic per a fer diferents fotografies amb aquesta formació rocosa situada just al mig de la carretera.

– Veure l’Evala, el ritual d’iniciació de la població Kabyé

Kara és una regió a on hi viu principalment el grup ètnic Kabyé que té un ritual molt interessant conegut com Evala. L’Evala és el primer pas que ha de fer tot aquell home que vol passar cap a la vida adulta. Si al poble otamari, aquest ritual es celebrava amb la dansa des fouets (per saber-ne més, podeu clicar aquí) o al regne d’Abomey amb la dansa de veneració cap al déu Zakpata (per saber-ne més, podeu clicar aquí); a Kara tot adolescent participa alguna vegada a l’Evala.

Evalo significa en llengua kaybé “lluitador”. Per aquest motiu, aquesta dansa gira al voltant de la lluita. Els adolescents que volen passar a ser homes hauran de lluitar entre ells amb l’objectiu de fer caure al seu oponent, com si fos un combat de judo. Amb les mans i el seu cos, hauran de lluitar durant 3 anys contra diferents adversaris per demostrar que ja són tots uns homes. Aquesta cerimònia sol tenir lloc durant les primeres setmanes de juliol, a on el dia més important és el segon dissabte de cada juliol. Per això, si estàs per la zona, no et pots perdre aquest ritual tradicional que practica la població kabyé.

A on dormir a Kara i als seus voltants?

Sokodé i Kara són la segona i tercera ciutat més importants del país, respectivament. Allà, trobaràs diferents allotjaments per tal de descobrir la regió central del país i la regió de Kara. A continuació, destacarem els llocs a on nosaltres vam dormir el juny del 2022 durant el nostre viatge en transport públic per Togo:

– Appartament Marie Antoinette: Aquest allotjament situat a la ciutat de Kara, a Togo, és un dels millors llocs per tal de fer camp base i visitar la regió de Koutammakou, que es troba a uns 75 minuts al nord, així com també els voltants de Kara, una gran ciutat a on trobaràs tot tipus de serveis. Aquí, podràs trobar apartaments amb cuina, wifi, nevera, aire condicionat i també aparcament resguardat. Nosaltres ens hi vam estar 6 dies mentre esperàvem que ens confirmessin a on es celebraria el ritual d’iniciació a la vida adulta d’un petit poblat del Pays Tamberma. Una bona opció si et trobes al nord de Togo. Per a més informació, podeu clicar aquí o trucar la Marie Antoinette al +228 90 05 73 13.

– Bonne Auberge Sokodé: Aquest allotjament es troba al nord de Sokodé, just al costat de la carretera principal N1 i al costat de diferents restaurants. L’Omar és el seu propietari i us atendrà amb els braços oberts. Tenen diferents habitacions interiors amples, ideals per a descansar i reposar durant el teu recorregut per Togo. També ofereix restaurant. Des d’allà, podràs anar fins al mercat o al centre de la ciutat amb Zems per uns 250 CFA. Aquest allotjament és una de les millors opcions relació qualitat-preu per estar a Sokodé. Per a més informació, podeu trucar o escriure un Whatsapp a l’Omar en el següent telèfon: +228 90 02 78 45. 

La nostra ruta

DIA 1: Després que el dia anterior deixéssim enrere el Pays Betammaribè, creuéssim una de les fronteres més rurals i tranquil·les durant el nostre viatge a Àfrica i anéssim amb unes motos durant una hora per camins de terra entre muntanyes i un paisatge espectacular creuant la regió de Koutammakou del poble otamari, ens despertàvem per primer cop a Togo, als apartaments de la Marie Antoinette de Kara.

Avui era el primer dia al país i per tant, tocava fer diferents gestions que sempre solíem fer els primers dies. A Àfrica, les gestions no acostumen a ser ràpides, així que ens esperava un dia llarg per davant. Afortunadament, Togo compartia la mateixa moneda que Benín, els francs africans, així que la gestió del canvi de divisa ens la vam poder saltar.

Vam anar també a buscar una targeta SIM per tal d’obtenir dades d’Internet i tenir cobertura telefònica per Togo. A diferència d’altres països, no podíem obtenir la targeta a cap persona que estava sota un paraigües amb l’emblema de Togocel, la principal empresa de telecomunicacions del país. Havíem d’anar a la seu central per tal de fer tot el tràmit des d’allà. Per això, vam anar caminant fins a l’oficina que es trobava als afores de la ciutat. Era un dia humit i calorós, però al entrar a l’oficina ens vam haver d’abrigar per la força de l’aire condicionat.

Allà, hi havia forces persones fent cua, així que vam agafar el nostre torn i ens vam esperar assentats en uns bancs mentre contemplàvem els diferents empleats que estaven en unes 5 taules atenent als clients. En una televisió, hi havia anunciat el número de torn corresponent. El ritme era lent i vam estar al voltant de dues hores esperant fins que ens va tocar el torn, vam presentar el nostre passaport i vam poder aconseguir la targeta SIM amb dades d’Internet per poder viatjar per Togo durant les següents setmanes. Primera tasca feta.

Ara tocava anar un moment al mercat a comprar diferents queviures per guardar a l’apartament, que tenia cuina, i així podríem cuinar alguns àpats a casa. El mercat era ple de parades de fruites i verdures, així que elegir-ne una era tasca difícil. Al final, ens vam aturar en una parada a on la fruita era molt bonica i vam comprar uns quants mangos que era la nostra fruita habitual en la nostra rutina africana. De tornada, vam parar amb una mena de magatzem a on venien diferents tipus d’aliments i vam agafar pasta, salsa tomàquet i alguns iogurts. Ja teníem la compra feta. Segona tasca acabada.

Finalment, va venir la tasca més feixuga de totes: aconseguir la visa per Togo. Nosaltres vam entrar pel pas transfronterer de Nadoba, al Pays Tamberma. Allà, hi havia una sala amb quatre policies que anotaven els noms de la gent que passava i et posava un segell al passaport, però per aconseguir una estada a Togo de més de 7 dies, era necessari anar a la comissaria de policia de Kara o Lomé i aconseguir una visa turística de 30 dies. 

Per aconseguir aquesta visa, primer vam haver d’anar a l’oficina de correus OTR que estava al costat de l’encreuament principal de Kara, a la carretera que anava cap al sud del país. Allà, vam pagar un segell per cadascú per 10.000 CFA (uns 15 euros al canvi) que serviria per tramitar les nostres vises. Amb aquest segell i el nostre passaport, només faltava anar a la comissaria de policia principal per tal que ens donessin la visa turística de 30 dies per visitar Togo. Era un simple pas però que, per culpa del policia de guàrdia que hi havia, es va convertir en una odissea.

Vam arribar a la comissaria i el guàrdia, amb un to de veu potent i serio, ens va dir que allà no es podia obtenir la visa ja que havíem d’aconseguir uns segells en una altra oficina. La seva cara va ser de sorpresa quan va veure que li mostràvem els segells que havíem comprat. Ens va fer passar en una petita habitació i va dir que ens esperéssim i que ja vindria a parlar amb nosaltres. Vam estar una bona estona asseguts en unes cadires davant una taula d’oficina amb un ordinador de l’any de la picor. De cop i volta, la porta es va obrir i va aparèixer el mateix policia amb cares de pomes agres. Ens va demanar el passaport, va mirar els segells que ens havien posat a Nadoba i va tirar els passaports sobre la taula… Amb aquells passaports no podíem obtenir la visa turística, va dir. Ho havíem fet malament i ara era impossible arreglar aquell assumpte i obtenir la visa. Aixecava els braços i gesticulava com si estigues actuant en una de les sales de teatre més important de Kara… Nosaltres, pacients i quiets, li vam comentar que ens havien dit que sí que podíem fer la visa turística i que, inclús, ho havíem vist a la web d’immigració de Togo (això era mentida) i que amb els segells que havíem comprat a l’OTR, ell ens havia de tramitar les vises gratuïtament. El policia va callar, i va esperar i va fer que no amb el cap… Va sortir cap a fora. Era una de les moltes escenes de teatre que havíem viscut a Àfrica a on intenten que et posis nerviós perquè donis uns quants diners i així es guanyen un sobresou. Al cap d’una bona estona, el policia va tornar amb mala cara i al veure que nosaltres ens manteníem amb la mateixa posició, va dir la típica frase final de: “Està bé, tot i que no es pot fer jo faré una excepció per vosaltres i us tramitaré la visa!”. Nosaltres li vam agrair la seva feina (tot i que potser ens hauríem d’haver queixat de la seva mala praxis) i vam sortir amb la visa als nostres passaports, que era el més important. Finalment, la tercera tasca ja estava complerta!

Ja s’anava fent fosc a Kara i als carrers hi havia molt moviment de persones que deurien tornar cap a casa seva després d’un dia de feina a la segona ciutat més important del país. Nosaltres, per celebrar totes les gestions que havíem aconseguit, vam decidir anar a sopar a una pizzeria que es deia Kara Pizza (un nom molt original) que portava l’Stefan, un francès de Marsella que portava onze anys vivint a Kara.

Vam fer unes cerveses i una pizza cadascú per un preu de 6 euros i vam sopar molt bé a la petita terrassa que tenia a l’exterior d’un carrer de terra sense il·luminar. La llum i l’enllumenat públic a Togo i a molts països africans destaca per a ser escàs, però teníem la sort que la pizzeria es trobava a prop dels apartaments de la Marie Antoinette, així que vam anar a descansar després d’un dia llarg de gestions. Per solucionar la lentitud de la burocràcia de molts països africans necessites molta dosis de paciència i, sobretot, temps.

DIA 2: Avui havíem quedat amb en Leopold, una persona que ens va recomanar l’Euloge de Benín. L’havíem trucat el dia anterior, i, tot i el seu francès africà a on es menjava la majoria de paraules, ens vam poder fer entendre per tal de quedar al nostre apartament i parlar de les activitats que podíem fer a Kara.

Estàvem esmorzant tranquil·lament a l’apartament una torrada amb mantega quan de cop i volta es va obrir la porta i va aparèixer un home d’uns 50 anys (encertar l’edat a Àfrica és missió impossible), baixet i esquifit, que portava uns texans vells i una gorra. Era en Leopold que ens havia vingut directament a veure. Es va asseure al sofà com si estigués a casa seva i va anar per feina: quants dies teníem a Kara?

Nosaltres ens vam presentar, vam estar xerrant una estona i al final li vam comentar que ens quedaríem uns dies a Kara per a fer temps per tal de veure una dansa tradicional al Pays Tamberma que tenia lloc el dimecres següent. Ell ens va dir que coneixia un tal David, de qui ja teníem el contacte. Allà, tota la gent que es dedica a ser guia o al turisme es coneix. Com que era dissabte, encara ens quedava uns quants dies per a fer alguna activitat pels voltants de Kara, tot i que també volíem descansar algun dia.

En Leopold, que parlava com enfadat, ens va comentar que podríem fer una visita als pobles que treballen la forja, fer un recorregut per les muntanyes de Kara i visitar alguna comunitat local. Ell anava repetint que no ens preocupéssim, que amb en Leopold estaríem molt segurs i que ens cuidaria com si fóssim els seus fills. Però el to enfadat i groller no ajudava a entendre aquest missatge… En Leopold era un guia especial, però en teníem molt bones referències de l’Euloge, així que li vam dir que ok.

Així doncs, de seguida en Leopold va trucar a un amic seu taxista, en Kamue, que al cap de res també estava al nostre apartament. Vam negociar un preu per l’excursió i vam pujar al taxi direcció als afores de la ciutat. Vam anar fins a l’encreuament principal de Kara i allà vam seguir la carretera a on hi havia l’oficina de segells OTR a on havíem comprat els segells per la visa. Aquella carretera anava a parar a Benín, però nosaltres ens vam desviar per una carretera de terra que s’enfilava fent ziga-zaga. I és que la ciutat de Kara destaca per estar en una zona de muntanyes.

El paisatge era molt bonic, encara que el dia no acompanyava ja que hi havia forces núvols que amenaçaven a pluja. Al costat dels camins, petites aldees de fang i plantacions a on veies la gent treballant la terra o transportant troncs sobre les bicicletes o damunt dels seus caps.

Després d’aquesta primera ruta panoràmica en cotxe, vam arribar a una altra carretera i en Kamue es va aturar en el voral. Vam baixar i en Leopold ens va dir que el seguíssim que aniríem a veure un poble de la tribu kabyé. Vam passar per enmig d’uns horts a on ens vam creuar amb alguna serp que ens va fer un espant mentre els nens que ens acompanyaven reien dels nostres salts.

Finalment, després de passar pel costat d’un gran baobab, vam arribar a una petita casa rodona d’argila per a on vam entrar i vam sortir fins a dins d’un pati a on havia un conjunt de cases rodones contigües i que era a on vivia la família i guardaven també els animals. Aquestes cases, de fang, tenien el sostre de palla que s’aguantava per troncs de fusta.

Allà, vam poder saludar el cap de la família i que era el senyor més gran i seure una estona mentre en Leopold parlava amb ells amb la seva llengua local. Aquella família no parlava res de francès. Vam aprofitar per a fer un joc de màgia amb unes pedres que va deixar els nens ben encantats, i vam compartir una estona plegats entre sorolls de galls i alguna gota de pluja que queia a l’exterior. Ens trobàvem en un habitatge rural de la regió de Kara, característic de la tribu kabyé, un grup tribal que viu principalment de l’agricultura de subsistència.

Vam acomiadar-nos d’aquella família i vam tornar al cotxe a on ens esperava en Kamue. Després d’una petita parada en un memorial dels soldats que van morir durant la guerra per la Independència, vam avançar fins arribar a una església que tenia unes vistes espectaculars sobre la regió. En Leopold ens va explicar que ell era catòlic i que a la zona de Pya hi havia una missió catòlica molt important.

Finalment, vam continuar amb el nostre recorregut circular fins arribar al poble de Tcharé. Allà, després de preguntar a diferents motoristes, vam arribar fins a unes petites cases d’on sortia un soroll molt estrident: ens trobàvem en una zona a on treballaven la forja. Vam baixar del cotxe i ens vam acostar per veure-ho i vam quedar al·lucinats d’aquest ofici i de la fortalesa que es necessita.

En una casa circular, hi havia un foc a terra que era revifat per a un noi musculós sense samarreta que estava ben suat. Amb un ventall, anava animant les flames mentre a l’altre costat, un noi amb els músculs que li sortien de l’esquena i els braços, picava amb una pedra de grans dimensions el ferro forjant una pala, una de les eines que estaven construint en aquell cas. En aquella petit espai circular també hi havia un altre noi que reposava i que s’anava intercanviant amb la persona que picava la pedra.

Era una feina mecànica, a on el soroll de la pedra picant el ferro es convertia en una banda sonora contínua només interrompuda pels encenalls del foc i l’aire del ventall. Es passaven hores fent aquell ofici per tal de construir eines que després vendrien perquè la gent pogués utilitzar-les al camp. Treballar amb la forja era un dels oficis més complicats i durs que havíem vist al continent africà.

Després d’aquesta experiència, vam anar a parar a la carretera de Kandé a Kara que ja havíem fet el dia que havíem arribat al país. En Leopold, content d’haver-nos ensenyat una part més rural de la regió, i en Kamue, content d’haver-nos acompanyat, ens van deixar a l’apartament i nosaltres vam anar a dinar a un dels establiments que més ens van agradar de Kara: una parada al carrer a on una dona cuinava un arròs amb salsa boníssim. Un plat i una beguda costava 1.100 CFA per persona, 1.70€ al canvi.

A la tarda, ens vam quedar a l’allotjament descansant i preparant la jornada maratoniana de demà diumenge. Havíem quedat amb en Kamue que ens acompanyaria fins a Tandjouaré, un poble al nord de Togo, a on havíem quedat amb en Koulbême que era el guia de les Gruttes de Nok, unes coves molt boniques a la regió de Dapaong.

Després de sentir tantes vegades el nom de Dapaong, per fi podríem fer-hi una visita ràpida d’un dia malgrat la situació d’inestabilitat de la zona per la presència de grups gihaddistes. Feia anys que coneixíem Dapaong de forma telemàtica, ja que aquesta era la regió a on vivia i feia de missioner en Joan Soler, un mossèn que va estar al nostre esplai parroquial de Sant Josep, i que just va tornar a Catalunya quan el volíem anar a veure fa uns anys enrere. Ara, després d’uns anys, podríem anar a veure aquesta zona més rural de Togo i descobrir unes coves increïbles a on s’hi van refugiar diferents grups tribals. L’endemà tocava llevar-se molt d’hora ja que ens esperava un trajecte de 2 hores i mitja fins arribar a Tandjouaré. 

DIA 3: Era un dia especial. Després de sentir moltes vegades el nom de Dapaong, trepitjaríem aquesta província. El lloc a on va estar molts anys en Joan Soler, un missioner amb qui vam compartir diferents cursos a l’esplai parroquial de Sant Josep de Girona. Malauradament, ell ja no era allà i la situació d’aquesta zona, tal com ens va dir en Joan, no era la millor, amb presència de grups militars que intentaven controlar l’avenç del gihaddisme a la regió; però prenent les mesures preventives com no compartir la localització directe amb ningú o no haver dit res del nostre pla, vam poder passar un dia molt bonic a la regió de Dapaong.

El dia va començar molt d’hora, ja que ens esperava una ruta amb cotxe de més de dues hores fins arribar a Tandjouaré. Ben d’hora, en Kamue ja ens esperava davant els apartaments de la Marie Antoinette. Ell era un persona amable i de confiança, i aprofitaria per a recollir diferents passatgers pel camí i fer una ruta llarga i profitosa pel seu negoci. Així que just quan encara clarejava, vam pujar al cotxe d’en Kamue i vam avançar cap al nord de Kara.

En Kamue aprofitava per anar tocant el clàxon quan veia persones que estaven dretes a la carretera per veure si volien pujar al seu taxi. Vam pujar unes dones i també un noi que anaven direcció cap al nord. En un cotxe atrotinat, de seients de l’any de la picor i amb un soroll fort del motor que era contrarestat pel volum alt de la ràdio, vam conduir fins a Sansanné-Mango a on va baixar bona part del passatge. Després d’aquesta població, faltaven 45 minuts fins al nostre destí final. En aquesta última part de la ruta, ja vam haver de passar diferents controls militars situats al llarg de la N1. Finalment, al cap de 2 hores i 30 minuts de cotxe arribàvem a l’encreuament a on havíem quedat amb en Koulbême, el guia de grutes de Nok i que ens esperava amb una moto per a fer la darrere part del trajecte amb ell.

Ens vam acomiadar d’en Kamue, que ens tornaria cap a Kara al cap d’unes hores, i vam canviar el cotxe per la moto d’en Koulbême, un noi que ja ens estava esperant a l’encreuament amb la seva moto i amb qui avançaríem per camins de terra durant uns 40 minuts de trajecte fins arribar a dalt les grutes de Nok. Vam canviar l’asfalt per la pista i vam avançar cap a l’interior de la província de Dapaong, en un paisatge rural increïble.

Passàvem per diferents poblats, persones en bicicleta, gent a peu, camps que estaven sent llaurats amb mules i un entorn verd i totalment campestre. Ens trobàvem en una regió agrícola que estava situada als peus d’una petita muntanya que sobresortia i que era el nostre objectiu. Dalt de tot d’aquell turó que emergia de la terra, es trobaven les coves de Nok, el nostre destí final. El trajecte en moto, a on anàvem els 3 ben agafats, segurament va ser un dels trajectes més bonics dels que hem fet al continent ja que estàvem en un lloc remot a on ens estàvem amarant d’una Àfrica molt autèntica.

Després de deixar enrere el poble de Nano, vam començar a pujar per a unes carreteres en ziga-zaga amb forta pendent. La moto aquí alentia la marxa ja que el pes dels passatgers es notava. Passàvem entre petits boscos d’arbres, camins que s’erigien cap a dins dels arbres i la carretera cada cop es tornava més estreta fins a convertir-se en un corriol que passava pel costat d’algunes cases fins que vam arribar en un petit cartell de l’UNESCO a on s’anunciaven les coves de Nok. Després de més de 3 hores de trajecte des de Kara, arribàvem en un indret molt especial i desconegut, que actualment està en estudi per tal d’obtenir el segell de Patrimoni Mundial de l’UNESCO.

Les coves de Nok són unes coves que alberguen bona part de la història de la població local que actualment habita a la zona de Nano. Allà, s’hi van refugiar mentre tenia lloc diferents incursions de grups tribals enemics que buscaven capturar persones per tal de vendre’ls com a esclaus i obtenir un rèdit econòmic i predominant davant les potències europees. La població va decidir amagar-se just al centre del penya-segat amb la construcció de coves i graners a on guardaven el menjar per alimentar-se durant tot el temps que durava el conflicte.

Des d’allà podien veure l’arribada de l’enemic i els nens, la gent gran i les dones podien estar en un lloc segur mentre els homes baixaven a l’altiplà a lluitar. Era un amagatall perfecte, ja que ningú es podria imaginar que en aquell penya-segat s’hi podia refugiar tota una població que pagava les conseqüències de la inestabilitat generada pel comerç d’esclaus i per l’expansió de molts grups tribals enemics com els Dagomba o els Chakosi, provinent de la zona actual de Ghana, Togo i Costa d’Ivori.

Per poder veure les coves, primer has de baixar per a unes escales clavades a la roca i que et porten a visitar els més de 130 graners que es van construir sobre la roca. Podràs entrar dins el propi penya-segat a on es va excavar la pedra per tal de poder amagar la població local i guardar els aliments frescos. Els diferents graners són principalment de forma cilíndrica, i alguns també tenien un rerefons diví, ja que simbolitzaven la protecció del poble envers l’enemic.

Caminar per aquell refugi que guardava tanta història era una experiència brutal. Als ulls d’en Koulbême veies la passió per mantenir viva la memòria d’aquella població que, avui en dia, viu de l’agricultura a l’altiplà de Nano però que es va haver de refugiar en aquell petit poblat creat dalt del penya-segat i que avui es coneix com a coves de Nok (o també coves de Nano).

Després de la visita d’aquest lloc únic i espectacular, vam afrontar el trajecte de tornada, però abans tocava embadalir-se de la bellesa de la plana de la regió de Dapaong. Des de dalt del penya-segat teníem unes vistes increïbles de tot aquell entorn rural que havíem travessat en moto. De fet, es podia veure el camí de terra que havíem traçat i els diferents poblets rurals que, dia a dia, treballaven al camp protegits per la bellesa i la immensitat d’aquest penya-segat.

A la tornada, mentre passàvem entre camps de cultius, petits poblats i persones traginant mercaderies amunt i avall, vam entendre la bellesa del lloc que tant ens havia parlat en Joan Soler, i vam comprendre el perquè s’havia enamorat d’aquella terra i d’aquella gent que semblava tan humil i tan senzilla. Era una zona molt rural i d’un entorn esplèndid, així que vam fer aquesta part del trajecte amb un somriure als llavis que no marxava mentre ens tornàvem a dir que érem uns afortunats de descobrir llocs tan impensables i remots com les coves de Nok i la zona de Nano. Afortunats de poder-ho visitar, de poder-hi anar, de poder-ho viure i de poder-ho explicar. Gràcies Nano, gràcies Nok i gràcies Koulbême.

Vam tornar a l’encreuament i, allà, vam escriure a en Kamue que ens va dir que es començava a preparar per sortir. Això significava començar a buscar passatgers a Tandjouaré tenint en compte que havia de guardar dos espais per a nosaltres. Mentre esperàvem, vam estar parlant amb en Koulbême sobre la necessitat de salvaguardar aquesta zona de les amenaces gihaddistes i de tenir la promoció adient per a incentivar un turisme responsable en aquesta regió. Ells estaven esperant poder ser aprovats per la UNESCO com a Patrimoni Mundial perquè els hi obriria moltes portes per tal de mantenir i conservar la bellesa d’aquesta regió i de les coves de Nok i per poder tenir una nova font d’ingressos tant necessària en una població que viu plenament de l’agricultura.

Finalment, al cap d’una bona estona, el cotxe d’en Kamue es va aturar al voral d’on estàvem nosaltres assentats mentre menjàvem un mango que ens havíem comprat en una parada que hi havia a l’altra costat de la carretera. Ens vam acomiadar molt agraïts a en Koulbême pel seu acolliment i la seva hospitalitat, i vam pujar al cotxe d’en Kamue que ja estava ple de passatgers. Ell ens va mirar amb un somriure sota el nas dient que ja faríem lloc, que només seria un moment, així que vam pujar els nens sobre les nostres faldes i vam començar a fer la ruta de tornada fins a Kara.

Evidentment, el un moment que ens havia dit en Kamue va ser una bona estona. Allà, a Àfrica, els taxistes aprofiten fins l’últim espai del cotxe per tal de poder pujar mercaderies i persones, i allà estàvem nosaltres com a exemple, a on hi havia més de 9 persones en un cotxe, ben estrets i aixafats però amb el mateix objectiu: poder arribar aviat i sans i estalvis al destí final.

Vam arribar de nou a Kara després d’un dia llarg de carretera i una visita increïble a la regió de Dapaong i a les coves de Nok. Aquell dia havia sigut un regal: havia fet un temps increïble sense pluja, havíem tingut una gran companyia amb en Kamue i en Koulbême i havíem trepitjat una regió agrícola de Togo que ens havia deixat sense paraules. Tocava assimilar tot lo viscut en aquella gran jornada i la nostra visita en unes coves enclavades a un penya-segat que emergia de la població de Nano i a on hi havia les coves de Nok, un refugi històric i increïble que avui mantenia viva tota la seva història gràcies a la conservació de la població local.

DIA 4 i DIA 5: Aquests dos dies els vam passar descansant a la ciutat de Kara. Van ser dos dies amb ruixats aïllats i a on ens vam esperar per tal de poder assistir a la cerimònia de la Dansa des Fouets. Moltes vegades, va bé fer un descans després de tants dies de viatge i portàvem ja un mes viatjant amb transport públic entre Benín i el nord de Togo.

Vam aprofitar la nostra estada als apartaments de la Marie Antoinette per tal d’avançar en el nostre blog i escriure articles pendents de diferents països africans que havíem visitat. També vam aprofitar per anar a visitar el mercat de Kara, que estava situat en un nou indret a pocs minuts caminant d’on estàvem.

També vam fer alguna ruta gastronòmica per Kara. Per dinar, vam fer un àpat a un establiment del carrer per menys de 2 euros, i per sopar vam visitar una de les pizzeries més conegudes de Kara regentades per l’Stefan, un marsellès que porta molts anys vivint en aquesta ciutat togolesa.

Aquests dos dies van ser una mena de kitkat per tal d’assaborir totes les vivències viscudes i per preparar-nos pels poc menys de tres mesos que ens quedaven per endavant al continent africà. Vam parlar amb en David del Pays Tamberma i, efectivament, ens va confirmar que el dimecres hi hauria la cerimònia de la Dansa des Fouets, així que vam carregar piles per seguir vivint noves experiències durant aquest any sabàtic tan especial.

DIA 6: Aquest era el gran dia. El dia pel que portàvem una setmana esperant. El dia que volíem que arribés després de 5 nits a Kara. El dia que ens havia costat tant endevinar per saber a on i, sobretot, quan feien la cerimònia del pas de nens a adults a una comunitat del Pays Tamberma.

El dia començava amb pluja. Per sort, la pluja va minvar i vam poder arribar a Quaterma després de molta incertesa per tal de poder presenciar la Dansa des Fouets, una cerimònia a on els nens han de demostrar al poblat que estan preparats per afrontar la vida adulta. Tota l’experiència l’expliquem a l’article del Pays Tamberma, així que si la voleu llegir, podeu clicar aquí.

Va ser un dia intens, ple d’emocions. Realment, un dia totalment africà, malgrat que no som gaire favorables dels prejudicis. El dia havia començat amb un taxista que no s’havia presentat al lloc acordat, havia continuat amb la nostra presència a casa d’un noi que ens havia de portar al lloc de la cerimònia però que havia marxat feia una estona. Allà, vam badar i fer passar l’estona amb els nens en un entorn espectacular. I, finalment, vam presenciar una de les danses més inversemblants que hem vist a la nostra vida. Un dia ple de sorpreses!

A la tarda, vam arribar a Kara després d’aquesta inimaginable experiència i allà ens vam acomiadar de l’Alo. Sense ell, no haguéssim pogut veure el que havíem vist. Vam anar als apartaments de la Marie Antoinette per a recollir les motxilles i dir adeu a la nostra amfitriona. I vam anar caminant pels carrers de Kara un últim cop, després de 5 dies per aquesta ciutat, i abans d’agafar un taxi compartit fins a Sokodé, la nostra pròxima destinació per seguir fent viatge cap a la costa del país.

Al vespre, vam arribar a Sokodé, a on ens vam allotjar a un petit allotjament al costat de la carretera, i a on vam aprofitar per anar a comprar els tiquets d’autobús que l’endemà ens portaria fins a Lomé. Tanmateix, ens quedaria el matí lliure per visitar el mercat que tenia lloc aquell dijous. Vam anar a sopar a un local que estava just davant l’hotel i vam anar a dormir encara en xoc amb tot el que havíem viscut aquell dia al Pays Tamberma.

DIA 7: Ens vam llevar amb el soroll d’autobusos, camions, motos i cotxes que passaven per davant el nostre allotjament. Aquella carretera era la carretera principal del país i aquell dematí estava molt transitada. Vam esmorzar amb l’Omar, el propietari de la pensió, i vam agafar ja les motos amb l’equipatge per anar a fer una volta pel mercat.

El dijous era dia de mercat a Sokodé. Un mercat molt diferent al que havíem vist, per exemple, a Dantokpa (Cotonou) -si voleu llegir la nostra experiència, clica aquí– o el que veuríem al Grand Marché de Lomé (per a més informació, clica aquí). Aquell mercat era més rural, amb presència d’animals vius i de forces parades de fruita i alimentació ambulants. Però era un mercat africà i, per tant, la seva visita era imprescindible.

Vam estar caminant una bona estona per l’esplanada del mercat, amb el terra encara rogenc i una mica enfangat de les pluges i mirant les diferents parades que hi havia. Vam parlar amb la gent que ens saludava, i vam anar fins a un restaurant de la carretera principal a menjar un bon plat d’espaguetis. Al cap d’una bona estona observant el món exterior des de dins d’aquell local, vam agafar les motxilles i vam caminar fins a l’estació de Nagode Transfer d’on sortia el bus cap a Lomé.

La pluja va fer acte de presència just quan pujàvem a l’autobús que ens portaria en un trajecte d’unes 5-6 hores cap a la capital, a Lomé, a on ens esperaven la Louis i la Martine. Deixàvem, definitivament, el nord de Togo després d’haver gaudit de visites en entorns increïbles com el Pays Tamberma o les coves de Nok, i d’experiències molt diverses. Una zona de la que no en teníem cap expectativa, però que al cap d’una setmana, ens va acabar encantant!