Tanzània és sinònim de vida salvatge. Una gran part del país està formada per diferents parcs nacionals on hi habiten els principals mamífers del planeta, una diversitat de llacs amb història i una reserva amb un cràter impressionant com és el Ngorongoro. A més a més, és un país on hi conviuen diferents grups tribals amb les seves peculiaritats i que intenten mantenir la seva tradició malgrat l’avenç de la modernitat. 

Nosaltres, en el nostre recorregut de 6 dies, vam tenir temps de viure cada una d’aquestes parts que tenen la sort de confluir al nord-est de Tanzània. Va ser una experiència inoblidable, plena de sorpreses, de coneixement, d’aprenentatges i d’emocions. 

Estar rodejat dels animals més impressionants enmig de la llibertat de la sabana africana i poder veure’ls en la seva rutina; conduir enmig dels baobabs del Tarangire, un arbre icònic africà; rodejar i baixar a un dels cràters més bonics del planeta i reviure la història coneixent a diferents grups tribals del llac Eyasi són algunes de les activitats que vam fer en el nostre safari. 

A continuació, us explicarem la nostra experiència durant el nostre recorregut pel parc Tarangire, el Serengeti, la reserva i el cràter del Ngorongoro i el llac Eyasi. Si voleu saber els aspectes clau per a organitzar un safari, podeu llegir aquest article. 

El nostre equip

Abans d’explicar el nostre safari, cal comentar-vos que nosaltres vam decidir fer un safari de 6 dies amb l’empresa Oltumure Tours&Safaris d’en Robert. Després de valorar si el fèiem pel nostre compte amb el nostre vehicle i després del nostre canvi de plans a última hora pel retard de l’arribada del cotxe a Mombasa, vam contactar amb algunes de les agències de safari d’Arusha per tal de dur a terme un safari privat. Havíem vist molt bones referències d’Oltumure Tours&Safaris i després de parlar i negociar amb en Robert, vam decidir fer el safari amb ells. Són uns grans professionals, amb una resposta ràpida a tots els teus dubtes, disposats sempre a ajudar-te, i amb una gran relació qualitat-preu. 

Durant aquests 6 dies, vam estar viatjant amb un Toyota 4×4 de safari, amb un sostre elevable des d’on et podies aixecar per a veure els animals, doble dipòsit de gasolina, nevera i diferents endolls USB per a carregar tots els aparells electrònics. El cotxe, com la majoria de vehicles de safari que vam veure durant el nostre recorregut, estava molt ben cuidat i en molt bon estat. 

En aquest viatge que vam fer nosaltres dos sols, ens va acompanyar en Hassan, el nostre conductor-guia. Una persona molt professional i molt propera. Des del primer dia, ens va fer sentir com a casa. Conduïa amb precisió i coneixia sobradament tots els parcs nacionals on vam estar. Tenia un ull especial a l’hora de buscar animals, ja que trobava lleopards camuflats entre les branques d’un arbre o guepards estirats enmig de la sabana. Gràcies a ell, vam poder ser els primers a veure dos rinoceronts negres al cràter del Ngorongoro, un dels animals més buscats. A més a més, ens va explicar moltes curiositats sobre els animals i sobre la cultura tanzana. Una gran persona, un gran conductor i un gran guia. Si podeu, feu el safari amb ell.

També ens va acompanyar l’Abraham, el nostre cuiner que també era conegut com a Mr. Delicious. En tots els safaris organitzats, hi ha un cuiner que t’acompanya i és la persona que s’encarrega de cuinar tots els àpats durant tots els dies. Ell també viatja amb tu al cotxe, però a vegades es queda en el càmping preparant les tendes o preparant un picnic per a emportar i poder menjar sota l’ombra d’una acàcia. Mr. Delicious ens va cuinar de meravella amb un menú molt variat amb sopes, pasta, verdures, arròs, pollastre, patates, ous, fruita… Si vols, també et poden oferir un menú vegetarià. Un gran cuiner que ens va alimentar molt i molt bé!

Finalment, també va venir amb nosaltres l’Edgar, un noi de 18 anys d’Arusha que estava estudiant a l’escola de natura per a ser guia turístic. Habitualment, en els safaris organitzats viatgen 2 persones: el conductor-guia i el cuiner. Però en Robert ens va demanar si podia venir també aquest estudiant en pràctiques amb nosaltres, i òbviament no hi vam posar cap inconvenient. Ens va explicar les característiques dels diferents parcs i d’alguns animals mentre en Hassan l’aconsellava i li feia de mestre. Un noi molt maco i que se li notava la il·lusió als ulls: també era el primer cop que trepitjaria el Ngorongoro, el Serengeti i el llac Eyasi i estava verdaderament entusiasmat.

Gràcies a tot aquest gran equip, vam gaudir d’una gran experiència en el nostre safari. Gràcies Oltumure Tour&Safaris!

El nostre recorregut

El primer dia ens vam trobar a les 10 del dematí a l’aeroport d’Arusha amb en Robert, el nostre cotxe de safari i tot l’equip d’Oltumure Tour&Safaris després d’un viatge des de Zanzíbar amb avioneta d’aproximadament dues hores. Havíem passat els primers sis dies visitant aquest arxipèlag i ara tocava endinsar-nos al continent africà. Si vols saber com va ser la nostra experiència a l’illa, pots llegir-la aquí.

Després d’una primera explicació d’en Robert sobre la planificació del nostre safari, ja vam engegar motors direcció al nostre primer parc nacional de Tanzània: el Tarangire.

1. TARANGIRE

Situat a l’oest d’Arusha, vam realitzar un trajecte de dues hores aproximadament fins arribar a l’entrada del Tarangire, un parc nacional emblemàtic pel seu paisatge de baobabs i el gran nombre d’elefants que s’hi poden veure.

Per arribar-hi, has de creuar la població de Minjingu, la porta d’entrada al nord d’aquest parc nacional, i un cop formalitzada totes les taxes d’accés (per saber els preus, pots llegir aquest article sobre com organitzar un safari) ja et trobes a dins d’un dels parcs més gran de Tanzània amb una extensió de 2.850 quilòmetres quadrats. 

El Tarangire destaca per la gran presència de baobabs i elefants que s’hi troben, convertint-lo amb un parc molt fotogràfic. Rodejat pel riu Tara, és un dels parcs més accessibles i econòmics d’aquesta zona. 

Vam començar el trajecte observant diferents grups d’impales i zebres enmig del camí, que es protegien del sol sota l’ombra dels baobabs. Aquesta combinació d’animals i baobabs és increïble! 

Després de recórrer alguns quilòmetres, vam veure per primer cop el riu Tara. Al seu voltant hi havia una manada d’elefants que descansaven vora la riba del riu. Alguns estaven estirats, altres bevien aigua i altres menjaven. Quina rebuda que vam tenir amb els primers elefants del Tarangire! 

Ens vam acostar amb el cotxe a la riba, i allà els vam veure de ben a prop, grans i petits, mascles i femelles, amb els seus ullals d’ivori, els trets facials, la seva trompa amb la que es tiren sorra a sobre, mengen i beuen aigua, i la seva gran majestuositat. Tota la manada va anar desfilant creuant el riu i passant pel nostre costat tot enfilant-se pel camí per seguir la seva ruta. Brutal!

Els elefants són els animals terrestres més grans de tot el planeta. Són considerats també un dels que tenen millor olfacte, arriban a olorar amb la trompa a més de 10 quilòmetres de distància. A més a més, poden arribar a comunicar-se entre ells a milers de quilòmetres de distànica. Si vols saber-ne més sobre aquest animal, pots clicar aquí.

Després d’estar al voltant de mitja hora contemplant aquests mamífers, vam seguir rodejant el riu Tara fins que ens vam parar a un lloc a menjar un pícnic dins el cotxe mentre observàvem més elefants des de la distància. El paisatge del Tarangire és molt bonic perquè està envoltat d’arbres, creant uns entorns molt fotogràfics. 

Just després de dinar, en Hassan va trobar un lleopard enfilat sobre una branca a l’altre costat de riu. Estava ben quiet reposant i camuflat. Aquests animals són molt difícils de veure i n’acabàvem de veure un! Vam anar a la recerca d’aquest lleopard que estava en un lloc bastant inaccessible quan per la ràdio que tenen els conductors dels cotxes de safari van avisar que hi havia un altre lleopard a prop d’on estàvem nosaltres…

I, sí, allà vam poder observar el lleopard des de la distància amb tota la seva elegància. Primer estirat d’esquenes sobre una branca i, posteriorment, dret mentre baixava de l’arbre i es perdia la seva pista entre els matolls alts del Tarangire. 

Amb això, ja estàvem molt més que satisfets, però encara vam tenir sort de veure més elefants al costat del camí (quasi els podíem tocar de tan a prop que estàvem!) i unes cries d’elefant amb la seva mare; girafes menjant el seu menjar preferit que es troba en les acàcies (si vols saber-ne més sobre l’animal terrestre més alt del món, clica aquí); i unes mangostes jugant al voltant del seu cau. 

Abans de tornar cap a la porta d’entrada, vam anar a un mirador (amb els monos com a principal animal a l’espera d’algun despistat per robar-li el menjar) on està permès baixar del cotxe per veure una perspectiva elevada del riu Tara i tota la vegetació que es pot veure des d’aquest parc nacional. 

El Tarangire ens va sorprendre molt positivament perquè té uns paisatges únics que no pots veure a la resta de parcs, una gran quantitat de baobabs, un gran nombre d’elefants i altres animals com els lleopards o els antílops que es refugien sota els grans arbres del Tarangire. Un lloc que us recomanem efusivament que visiteu!

Després de sortir del parc, vam conduir direcció a Mto Wa Mbu, un poble on habiten quasi totes les tribus que hi ha a Tanzània. Pel camí, podràs veure diferents assentaments massai al costat de la carretera i, de tant en tant, un cotxe de safari que els visita. Nosaltres, en aquest cas, vam decidir no fer cap parada amb la tribu massai esperant poder-los conèixer en el nostre viatge a Kènia. 

Vam arribar al capvespre al Fanaka Campsite que disposa de dutxa d’aigua calenta, wifi i un lloc per a menjar. Allà vam tenir el primer sopar de Mr. Delicious i vam anar a dormir encara entusiasmats dels baobabs, els elefants, els lleopards i els animals del Tarangire.

2. SERENGETI

El segon dia vam sortir de Mto Wa Mbu disposats a arribar a l’entrada del parc nacional del Serengeti al voltant de les 14h per dinar allà. 

Durant el primer tram del recorregut vam creuar una muntanya del vall del Rift amb unes precioses vistes sobre el llac Manyara (situat just al costat de Mto Wa Mbu) i, posteriorment, vam seguir conduint fins arribar a Karatu, el darrer poble abans d’entrar a la reserva del Ngorongoro.

Per a entrar al Serengeti des de Karatu és necessari creuar la reserva del Ngorongoro. Hi ha dos tipus d’entrada: una entrada de trànsit per a creuar la reserva durant el mateix dia i una altra entrada amb el mateix import que et permetrà baixar al cràter del Ngorongoro. Els preus i les localitzacions ho pots trobar en aquest enllaç. 

Creuar la reserva del Ngorongoro significa conduir per camins de terra argilosa d’una altitud important, envoltats d’arbres i vegetació frondosa amb elefants que vam veure ben a prop de la carretera. Durant el segon tram del recorregut, pots aturar-te a un mirador per a observar la immensitat de la caldera del Ngorongoro. A la reserva, es permet la presència de vida humana (als parcs nacionals està prohibit viure-hi). Al Ngorongoro es calcula que hi habiten al voltant de 50.000 persones, principalment massais que van ser traslladats pel govern del Serengeti a aquesta reserva. 

El tercer tram del recorregut transcorre per diferents poblats massai amb un llac com a paisatge de fons. Realment, és un lloc molt aïllat, sense electricitat on hi deu arribar molt poques notícies del món exterior de la reserva. El camí és molt bonic. Vam veure pastors caminant amb els seus ramats (la majoria nens i nenes) mentre ens allunyàvem de les muntanyes per endinsar-nos de nou a la gran plana africana. 

Ara, sí, després d’aquest recorregut per la reserva del Ngorongoro i de travessar una primera petita porta, vam entrar al parc nacional del Serengeti, un dels parcs més importants del planeta per a la visualització d’animals salvatges. 

La paraula Serengeti, que en swahili vol dir plana sense fi, explica molt bé la magnitud del lloc on ens trobàvem. Amb una extensió de 14.763 quilòmetres quadrats, aquest és un dels parcs més gran de Tanzània, tal com ens va explicar l’Edgar, el nostre estudiant en pràctiques. Es tracta d’un dels llocs  més impressionants de tot Àfrica. 

Amb quilòmetres i quilòmetres de sabana africana, durant els mesos de juliol fins a octubre es pot veure un dels millors espectacles de la naturalesa: la gran migració de nyus i zebres creuant el riu Mara direcció al Masai Mara a la recerca de millors pastures, mentre els seus depredadors esperen dins el riu (els cocodrils, per exemple) o bé a fora (els lleons, entre d’altres) per caçar-los i fer un bon tiberi. La migració a la part del Serengeti té lloc a la part més oriental del parc (la frontera natural amb Kènia), per la qual cosa es trobava molt allunyat del punt per on vam entrar nosaltres (Naabi Hill Gate). A més a més, a principis de juliol que és quan hi vam anar, encara és una miqueta aviat per veure-hi la migració. Nosaltres esperem veure-la des de Kènia, dins la reserva natural del Masai Mara. 

Just després de dinar i d’haver formalitzat el pagament de taxes, vam entrar al Serengeti entusiasmats de trobar molta vida animal. I, sí, en vam trobar molta! De camí cap al nostre càmping situat a la part central de Seronera, vam veure manades de zebres en posició de vigilància; antílops com les gaseles Thomson, els búbals, els impales i els dic-dic; lleones i cadells descansant sota una gran acàcia; monos que anaven en grup d’una forma anàrquica; vam seguir un riu on vam trobar una piscina natural plena d’hipopòtams que impressionava pel soroll que feien quan es molestàven entre ells; i també vam veure unes girafes elegants que ens miraven des de les altures. 

El nostre primer game drive al Serengeti i no ens havia decepcionat gens. Vam arribar al Nyani Campsite, el nostre allotjament durant els següents dos dies. Allà, compartírem espai amb altres grups de safaris mentre sopàvem tots a la mateixa àrea i uns altres feien una foguera a fora per protegir-se del fred. L’endemà ens esperava un dia llarg i complet pel parc nacional del Serengeti. 

El segon dia, un cop ja havíem esmorzat, vam sortir a la recerca d’animals més complicats de trobar com el lleopard, els rinoceronts o el guepard. Avançàrem cap al sud del parc, on vam trobar diferents oasis de pedres i arbres enmig de la gran immensitat de la sabana. Semblava que estiguéssim de ple dins la pel·lícula del Rei Lleó. Un paisatge natural creat fa milions i milions d’anys i que era una imatge espectacular per a la retina humana.

De fet, enmig d’un d’aquests oasis vam trobar una lleona prenent el sol sobre una roca sense immutar-se gens de la nostra presència. Després de fer algunes fotografies, continuàrem avançant per aquest oasis quan l’Edgar cridà: – Look, the male!! Amb una mirada d’il·lusió i un sentiment d’emoció per a una persona que és d’Arusha, vol ser guia i amb 18 anys és la primera vegada que entra al Serengeti; el jove va assenyalar sobre la roca principal i, allà, ajagut però amb el cap enlairat amb aquella massa de pèl al voltant del coll tan característica dels lleons mascles, vam veure el rei de la Selva.

 

Quedàrem bocabadats de la seva majestuositat. El silenci regnava en aquell entorn, només interromput pel soroll del vent i per uns udols d’una lleona que s’acostava caminant des de l’altra punta cap a l’oasi. Segons en Hassan, el nostre guia, estava buscant a les seves cries. S’enfilà cap a on es trobava el lleó mascle i després s’acabà camuflant enmig de la vegetació de l’oasi a la recerca dels cadells. Una escena preciosa!

Al Serengeti, i a la part central i sud de Seronera, hi ha una gran concentració de lleons. Nosaltres, aquell matí, en vam trobar dues famílies més, una de les quals estava al costat d’un esquelet de nyu. Segurament, l’àpat que van fer el dia anterior al vespre.

Vam seguir explorant el Serengeti quan de cop en Hassan començà a accelerar més ràpid. Per la ràdio, l’havien informat d’un guepard que es trobava a prop d’on érem nosaltres. Al cap de poc, vam veure dos cotxes de safari a l’horitzó i uns metres més enllà un guepard solitari mirant cap el més enllà. Ens trobàvem cara a cara amb l’animal més ràpid de tot el món! Un animal que té un cap més petit que el lleopard i unes taques diferents, a part de la línia negre del nas i dels ulls. 

Dinàrem sota l’ombra d’una acàcia amb l’única presència d’un rusc d’abelles que estava suficientment allunyat per a no molestar-nos, mentre ballàvem i cantàvem la cançó de Jerusalema enmig de la sabana africana. En Hassan ens va dir que a on estàvem no hi havia perill, i evidentment, d’ell ens en fiàvem al 100%. 

A la tarda, després de dinar, vam observar uns facoquers que anaven a abeurar-se en una bassa d’aigua i s’encaraven a unes hienes que estaven mig adormides; vam veure més famílies de lleons i més hienes; girafes; una hiena enmig d’una manada de gaseles Thompson però que en cap moment les va atacar; un parell de xacals; diferents aus com les gallines de Guinea; i uns ratolins que es trobaven amagats en els oasis de la sabana i que s’enfilaven a les roques. Aquests s’anomenen hyrax i són com l’elefant: tenen una gestació de 210 dies i 4 dits a les potes del davant i 3 a les potes del darrere. 

Després de tenir la sensació d’estar veient un documental de National Geographic en directe, vam tornar al càmping on l’endemà ens tocava acomiadar-nos d’aquesta plana sense fi.

L’endemà, de bon dematí, partírem direcció a la porta d’entrada per on vam accedir (Naabi Hill Gate) passant per l’altra banda del riu per fer un game drive abans de les 14h del migdia, moment que havíem de ser fora del parc. Penseu que les entrades duren 24 hores independentment de la teva hora d’entrada.

Ja només sortir del càmping, vam observar unes lleones que estaven a pocs centenars de metres del nostre recinte. A l’altra costat del riu, vam veure alguns hipopòtams; una família d’elefants; una manada de búfals; nyus; un esquelet d’antílop que no estava del tot acabat penjant dalt d’una branca (segurament el sopar del dia anterior d’algun lleopard); girafes; búbals; l’esquena i la cua d’un lleopard que reposava des de la llunyania dalt d’una branca d’una acàcia (seria el mateix que s’havia menjat l’antílop la nit anterior?); i un lleó mascle que reposava al costat de la riba del riu juntament amb dues lleones a uns metres més enllà. De sobte, una de les lleones s’aixecà i se n’anà a acariciar el lleó mascle, que no es deixava gaire i que se’n va anar més enllà a reposar. Realment, les lleones són les que cacen i fan tota la feina, mentre que els lleons mascles són els reis; però també uns ganduls.

Seguírem conduint gaudint d’un paisatge més abrupte que no la plana dels dies anteriors, fins que vam arribar a un llac ple de flamencs. D’aus al Serengeti també se’n poden trobar. La que més gràcia ens va fer (i que vam veure bastantes vegades) és l’ocell secretari. Rep aquest nom per la seva peculiar lliurea, gris i amb les potes negres, i amb un pinzell de llargues plomes com portaven els secretaris britànics de fa segles.

Just abans de sortir del Serengeti, ens esperava una de les millors escenes que vam viure durant el nostre safari. Ja havíem recollit totes les càmeres fotogràfiques quan, de sobte, en Hassan va parar. Just al costat del camí, hi havia un guepard solitari que estava mirant cap a l’altra banda on hi havien unes impales menjant. El guepard estava realment a 3 metres de distància d’on estàvem nosaltres! Com que es trobava al camí principal, altres cotxes es van aturar darrere nostre i crec que per culpa d’això, el guepard no va poder caçar l’impala. Va creuar el camí enfilant-se al capó d’un cotxe i es va anar acostant silenciosament per les impales. Però ja era massa tard perquè aquestes ja havien fugit de l’escena. Una passada veure aquest guepard de tant a prop.

Ara, sí, tocava dir adeu al Serengeti i anar direcció al Simba Campsite, a sobre el cràter del Ngorongoro. El Serengeti és un parc immens, ple de vida salvatge on potser no hi ha tanta concentració d’animals com a Botswana (allà els parcs com el Chobe són més petits, amb molts animals però potser no tants de lleons. Si voleu llegir la nostra experiència en aquest parc impressionant de Botswana cliqueu aquí), però és un parc imprescindible durant el teu viatge a Tanzània.

Pel que fa a la quantitat de gent, pel que ens va comentar en Hassan nosaltres hem tingut força sort. Hi hem anat el juliol del 2021, encara amb la pandèmia del coronavirus molt present. I, això s’ha notat amb molta menys presència de visitants i turistes. Durant el nostre safari, com a molt coincidíem en un lloc amb dos o tres cotxes més, mentre que abans de la pandèmia era habitual trobar-se en temporada alta fins a quinze o vint cotxes a l’escena d’algun animal. En aquest sentit, vam ser uns afortunats!

El Serengeti és un dels parcs més importants i imponents de tot Àfrica. Si estàs a Tanzània durant la gran migració, ves-hi. I, si no, també, perquè veuràs vida salvatge en llibertat que a pocs llocs del món pots veure. 

3. NGORONGORO CRATER

Després de les emocions viscudes al Serengeti durant els dies anteriors, vam tornar a la Reserva del Ngorongoro on ens vam allotjar al càmping públic Simba Campsite. És la nit que vam passar més fred perquè es troba a una altitud important. A més a més, és habitual que al costat de la tenda s’hi passegin animals com zebres, babuïns, elefants o hienes. Nosaltres vam veure tots aquests ben a prop del lloc on dormíem! L’endemà ens tocava matinar a les 5 del dematí per ser dels primers a entrar al cràter del Ngorongoro.

El cràter del Ngorongoro (el nom del qual ve del soroll dels esquellerincs del ramat dels pastors massai de la reserva) és, en realitat, una caldera. Fa milions d’anys, havia sigut una muntanya més alta que el Kilimanjaro però va erupcionar i es va convertir en una de les calderes més gran que hi ha a la Terra. Amb un diàmetre d’aproximadament uns 20 quilòmetres, alberga una gran concentració d’animals en un espai únic. 

Un cop fet els tràmits a l’entrada del cràter (el cost per a tots els vehicles és de 295$), vam baixar al volcà mentre s’anava despertant el dia a la recerca d’algun lleopard i dels rinoceronts negres (ambdós difícils de veure’ls). Però els primers animals que vam trobar van ser manades de búfals amb els seus amics ocells realitzant la simbiosi; manades de zebres; manades de nyus i manades d’impales. Aquests tres últims no surten mai del cràter i fan una migració interna dins el volcà a la recerca de noves pastures. 

Al cràter del Ngorongoro no hi són tots els animals. Sabeu quin animal no es troba dins la caldera? En primer lloc el guepard, que és un animal que només menja carn fresca i si veu que hi ha altres depredadors al voltant d’una presa, ell s’aparta de la cacera. El fet que sigui un animal de caràcter social i que es trobi en un lloc tancat com al cràter fa que no pugui sobreviure a allà dins, ja que són les hienes, els xacals, els lleopards i els lleons els depredadors de carn fresca del Ngorongoro. I, en segon lloc, les girafes degut al terreny empinat que hi ha per accedir als més de 600 metres de profunditat de la caldera. 

Al cràter del Ngorongoro és impressionant la gran quantitat d’animals que pots trobar. Miris on miris veus animals enmig d’un marc preciós envoltat de muntanyes. Realment, si fos un animal m’agradaria viure a un lloc així. El paisatge és espectacular i al ser també un lloc humit, disposa d’aigua i de camps per alimentar-se.

També pots trobar diferents aus al cràter del Ngorongoro com, per exemple, els flamencs o la grua coronada coll grisa, l’animal nacional d’Uganda (apareix a l’escut i a la bandera nacional d’aquest país) que es caracteritza per una cresta de colors molt bonica. 

Després d’unes hores a la recerca dels rinoceronts negres, vam parar a un llac on pots baixar a estirar les cames i anar al lavabo. Allà, al llac, hi descansaven alguns hipopòtams que de tant en tant treien els ulls per veure què fèiem els humans allà. 

Vam anar vorejant la caldera per dins gaudint d’un dels paisatges naturals més bonics del planeta. Pel camí, més manades de zebres, búfals i nyus; xacals; una hiena ferida d’una cama acompanyada d’una altra hiena; un elefant a la distància; o una hiena enmig del camí intentant acostar-se a una zebra que galopava allunyant-se d’ella. Vida salvatge en directe, però els rinoceronts encara no apareixien. 

També vam ser afortunats de ser espectadors d’una escena íntima entre dos lleons (mascle i femella) que es trobaven de lluna de mel. El lleó mascle copula aproximadament cada deu minuts amb la femella, encara que l’acció només dura entre 5 i 10 segons. Va ser molt divertit veure com el lleó s’intentava acostar a la lleona i ella, de tant en tant, no es deixava!

Ja era hora de tornar cap al càmping a dinar i fer camí cap al llac Eyasi, la nostra darrera parada del safari. Havíem sigut uns afortunats de veure la fauna animal a una caldera plena de vida i envoltada d’un cràter que la feia ser més especial. Realment, tenies la sensació d’estar a dins d’un volcà on la petjada humana gaire bé no hi és present, excepte pels diferents cotxes de safari que baixen cada dia allà.

Just abans d’entrar al bosc de tornada, en Hassan es va parar en sec, i amb la il·lusió de qui troba un tresor amagat, ens va dir: – The black rhino! I, sí, just al costat del bosc sortien dos rinoceronts negres caminant en fila índia cap a l’espai obert direcció a una bassa d’aigua. En aquell moment, estàvem allà sols, envoltats de zebres, búfals i impales, i amb dos rinoceronts (un dels Big Five) caminant tranquil·lament per la caldera del Ngorongoro. 

Després d’aquesta inesperada sorpresa, vam enfilar cap amunt els 600 metres de desnivell mentre vèiem com la caldera es feia petita als nostres ulls. L’Ngorongoro és un dels llocs més especials de Tanzània. En Hassan, a l’hora de dinar, ja ens ho va dir: – You have been very lucky! Però, no, som nosaltres qui hem tingut molta sort de tenir-lo a ell com a guia-conductor. 

4. LLAC EYASI

A la tarda, tocava sortir de la reserva i anar direcció oest a la recerca del llac Eyasi, un llac d’aigües alcalines i estacional (en època de pluges s’emplena d’aigua, mentre que a l’estació seca queda totalment erm) que està situat a uns 50 quilòmetres de Karatu. Durant el trajecte, la vida animal es transforma en vida humana amb les persones caminant per la vora de la carretera de grava, i treballant a les plantacions de ceba que trobem durant tot el recorregut. De fet, Tanzània exporta molta quantitat de cebes a l’exterior. 

Vam arribar al nostre allotjament, un petit càmping que disposa de dutxa d’aigua freda, i ens vam relaxar allà intentant assimilar tot el que havíem estat vivint aquells dies. Cap al capvespre, ens apropàrem a un poble de pescadors que habitava just a la riba del llac Eyasi. Amb cases fetes amb canyes de bambú, els pescadors jugaven a cartes tot esperant que s’apagués el dia per anar a pescar. Nosaltres contemplàvem embadalits com el sol s’amagava darrere el llac i les muntanyes del Rift i, de sobte, aquells pescadors que estaven jugant amb cartes de pòquer estaven sobre una canoa remant llac endins. 

Un cop ja a una certa distància d’on ens trobàvem nosaltres, la canoa retornà amb les xarxes ja tirades a l’aigua. I un cop a terra ferma, diferents pescadors es posaren els extrems de les xarxes lligats a la cintura i caminaren enrere amb la força dels peus arrossegant tota la xarxa. Aquesta és la manera com ells pesquen i va ser molt bonic poder-ho veure en directe mentre el sol es ponia darrere el llac Eyasi. 

L’endemà era l’últim dia del nostre safari. El dia consistia en una visita a diferents grups tribals que habiten a prop del llac Eyasi. Aquesta activitat ens feia cert respecte, perquè estàvem espantats per si era una “turistada”. Havíem sentit experiències a altres països força desagradables, i no volíem formar part d’aquest tipus de circ. De fet, encara avui en dia tenim certs sentiments contradictoris al respecte. 

Ens vam llevar ben d’hora, quan encara era fosca nit, per anar a visitar la tribu Hadzabe. Aquesta és una tribu caçadora-recol·lectora nòmada que encara manté el seu modus vivendi. Amb una població estimada de 1.000 persones, només una quarta part mantenen la tradició dels seus ancestrals. 

Vam arribar i ens vam trobar uns quants joves Hadza fumant al costat d’una foguera que estava situada dins de les cabanyes on dorm aquesta tribu. Les cabanyes eren troncs de llenya allargats posats en vertical i de forma circular que les feien servir per fer foc a dins i protegir-se en cas de pluja. Habitualment, ells dormen al ras i realment, la majoria dels nois, tossien com si tinguessin una pneumònia. 

De seguida, ens van parlar amb el seu llenguatge de clics d’una forma molt ràpida i insistent. Havíem d’anar a caçar ocells i antílops, el seu aliment del dia a dia. Els homes solen anar a caçar, mentre que les dones es queden cuidant de la família i recol·lectant fruits i plantes medicinals. 

Amb arcs i fletxes fetes de forma manual amb troncs de vegetació del voltant, vam marxar amb tres joves a caçar per l’entorn. Déu n’hi do com caminaven aquesta gent! Anaven a gran velocitat, i de tant en tant, es paraven, aixecaven l’arc i amb la fletxa adequada (tenen diferents tipus de fletxa segons l’animal que volen caçar) disparaven. A vegades, la fletxa es quedava clavada en un tronc. Això vol dir que no l’havien encertat. Però, a vegades, et venien amb un ocell amb un tall al coll causat per la fletxa que havien disparat. Per acabar de matar-lo, una queixalada al cap! 

Vam estar seguint com caçaven durant una bona estona, i vam tornar a l’assentament on també vam coincidir amb altres turistes. Allà, van cuinar els ocells sobre la foguera i se’ls van menjar. A nosaltres ens van oferir un tros que vam acceptar, tot i que després ens en vam penedir. 

Després, ens van ensenyar com feien foc amb un ganivet que feia de base, i amb un tronc que tenia diferents forats. Posaven aquest tronc sobre el ganivet, i amb un pal vertical el començaven a girar amb força dins d’un dels forats fins que al cap d’uns minuts d’allà sortia escalfor que aprofitaven per fer foc. 

Vam visitar també les dones que estaven amb els nens i els seus habitacles nòmades. Durant la visita, alguns van fer algun ball amb algun turista, però nosaltres no ens hi vam volar posar. Estàvem amb la contradicció sobre què era bo per a ells: si mantenir certes tradicions ancestrals però a canvi de viure de cara al turista i tenir un mode de finançar-se; o mantenir-se aïllat en aquells inhòspits llocs al voltant del llac Eyasi. 

Durant el dia, ens va acompanyar en Rasuli, un guia local de la zona que també parla l’idioma dels Hadzabe i que ens va explicar moltes coses sobre els diferents grups tribals. De fet, ell està apadrinant diferents nens Hadza perquè vagin a l’escola i puguin aprendre; però a la vegada, per a nosaltres, es convertia en una altra contradicció: si eduquem aquests nens, ells voldran tornar a la vida que tenien els seus avantpassats, o faran una nova vida moderna als pobles i a les ciutats? 

Si voleu saber més coses sobre la tribu Hadzabe, podeu llegir el següent article on expliquem més característiques d’aquest grup tribal. 

Després de visitar els Hadzabe, vam anar a veure la tribu Datoga. S’estima que actualment hi ha al voltant de 3.000 membres. Es dediquen al metall i a la bijuteria. També tenen ramats i anteriorment habitaven a la reserva del Ngorongoro, però van ser desplaçats pels massai fins a la zona del llac Eyasi. 

La gent d’aquesta tribu destaca per l’ornamentació del seu cos amb arracades i braçalets que realitzen elles mateixes. Els més vells, inclús tenen tatuatges sobre els ulls com a signe tribal dels Datoga. Actualment, molts treballen als mercats intercanviant o venent els seus materials de metall. 

Vam entrar a una casa de fang on ens van ensenyar com trituraven el gra de blat de moro per fer una farina que els servirà per a cuinar més endavant. Posaven el gra sobre una pedra que tenia un espai per amassar i aixafar els grans amb una altra pedra, mentre la resta cantava una cançó per animar a la persona que està fent la tasca de moldre el gra. Nosaltres ho vam provar i realment, es necessita molta força i constància per a obtenir varis grams de farina. 

Després, vam veure com fonien el metall per donar-li forma. Els Datoga obtenien els metalls de qualsevol peça (claus, peces de cotxe, deixalles…). En primer lloc, posen les peces de metall dins un recipient per a fondre’l dins el foc. Un cop tenen el metall fos, el posen dins un motlle en forma de cilindre i el deixen refredar. Un cop en tenen uns quants, els col·loquen sota terra amb caques de vaca perquè s’estovin una mica; i així poder donar forma i patrons diferents al nou metall que han creat. D’aquesta manera, creen els braçalets que posteriorment vendran al mercat. També creen altres elements com les puntes de la fletxa i ho fan picant els cilindres de metall fabricats per donar-li la forma que ells volen. És tot un art antic on només amb el foc, l’aire i les pedres es poden fabricar molts dels elements ornamentals dels Datoga, així com també aconseguir intercanvis amb altres grups tribals. 

Si en voleu saber més, podeu clicar aquest enllaç on també trobareu informació de la tribu dels Datoga. 

La visita al llac Eyasi és una visita molt interessant per a conèixer i entendre més de prop i antropològicament diferents grups tribals que encara mantenen vives les seves tradicions. A vegades, les contradiccions entre modernitat i tradició ens obren moltes vies de reflexió. I, potser visitant aquests grups, estem ajudant a mantenir viva una història de milers d’anys. 

El safari ja arribava al seu final. Ens vam acomiadar d’en Rasuli i del llac Eyasi, i vam conduir fins a Arusha on ens vam retrobar, a la tarda, amb en Robert. Vam dir adeu a tot l’equip contents d’haver confiat tota l’organització a Oltumure Tours&Safaris. Amb 6 dies hem viscut unes experiències molt intenses de vida salvatge animal; de paisatges únics i espectaculars; de baobabs omnipresents al parc nacional del Tarangire; de la vida que vam trobar dins el cràter del Ngorongoro; d’enriquir-nos culturalment coneixent diferents grups tribals; de la immensitat de la sabana africana i d’un dels millors safaris que pots fer a l’Àfrica de l’Est.