Tanzània és un país amb moltes ètnies i tribus diferents que fan que sigui un país molt ric culturalment i sociològicament. Hi ha 120 tribus diferents, cadascuna amb la seva cultura, les seves tradicions i les seves creences.

La tribu més nombrosa de Tanzània és la tribu Sukuma, que significa nord, que és la zona d’on provenen la majoria de població d’aquesta ètnia (al voltant de Mkwanza i el Llac Victòria). Aproximadament, són un 16% del total de la població tanzana. A més a més, trobem altres grups tribals com els Gogo o els Massai. Aquests últims, coneguts com els més guerrers, els intentarem conèixer al territori de Kènia.

Tot seguit intentarem explicar algunes de les principals tribus i ètnies que vam tenir la sort de conèixer durant la nostra visita al llac Eyasi: la tribu dels Hadzabe o Hadza i la tribu dels Datoga.

La tribu dels Hadzabe o Hadza

Els Hadza o hadzabe són un poble que prové de l’ètnia dels boiximans, que habita des de fa més de 20.000 anys a terres africanes, predominantment a Namíbia, Botswana, Zimbabwe i Sudàfrica.  Des de fa 10.000 anys també habiten a Tanzània, amb uns 1.000 habitants a tot el país. Abans vivien a les muntanyes altes de l’Àrea de Conservació del Ngorongoro, però actualment, es troben sobretot a prop de la riba del llac Eyasi i els seus boscos.

La seva forma de vida ha canviat molt poc al llarg dels anys, es creu que és el poble més antic existent avui en dia. Han desenvolupat un gran coneixement de la naturalesa, llenguatges sofisticats i eines elaborades.

El seu idioma hadza, provinent de les  llengües  khoisànides, destaca per la gran varietat de clics (és a dir sorolls que es fan petant la llengua) com a fonemes per comunicar-se. És un idioma oral que no té escriptura.

Els Hadza són nòmades, viuen de la caça i de la recol·lecció de fruits, fruites, llavors i baines que troben als boscos del lloc on habiten. També recol·lecten mel. Cacen amb arcs i fletxes enverinades que ells mateixos fabriquen. Solen caçar animals com: rates, ocells, dic-dics, monos, impales, cudús, búfals… Normalment els homes cacen i les dones recol·lecten.

Per la duresa de les zones on habiten, es sol pensar que la seva alimentació és molt pobre. Però s’han fet estudis que demostren que la seva dieta és molt bona i el seu consum de calories l’adequat. Mantenen l’equilibri entre població i recursos. Només maten els animals per menjar-se’ls i només mengen els vegetals que han recol·lectat aquell mateix dia. Tots col·laboren, no existeix la competitivitat, l’avarícia o la propietat privada.  

Viuen en una societat igualitària, on no hi ha estructures de lideratge, on els infants són educats de forma cooperativa. Construeixen les seves cases amb branques dels arbres de la zona, en forma d’iglú, que cobreixen també de vegades amb pells d’animals. Molts cops però dormen al ras.

Malauradament, ara el seu territori està sent envaït físicament per pastors i culturalment amb intents d’assentar-los mitjançant la religió o la pressió del govern. Només un terç de la població encara viu de forma tradicional i de la caça.

La tribu dels Datoga

Els Datoga tenen els seus orígens a Sudan del Sud i a Etiòpia, fa uns 3.000 anys. Es van anar traslladant cap al sud direcció a les muntanyes de Kènia i Tanzània. A Tanzània actualment queden unes 3.000 persones.

Són pastors i tota la seva vida gira al voltant del seu ramat. Tenen vaques, cabres o gallines.  També cultiven blat de moro o mongetes. Vesteixen amb les pells del seu ramat, normalment amb túniques de cuir de color vermell.

Els Datoga treballen artesanalment les polseres i els collars de metall i després, les venen al mercat. Obtenen els metalls de qualsevol peça (claus, peces de cotxe, deixalles…) abans de convertir-lo artesanalment en una peça de bijuteria. Per a fer-ho, en primer lloc, posen les peces de metall dins un recipient per a fondre’l dins el foc. Un cop tenen el metall fos, el posen dins un motlle en forma de cilindre i el deixen refredar. Un cop en tenen uns quants, els col·loquen sota terra amb caques de vaca perquè s’estovin una mica; i així poder donar forma i patrons diferents al nou metall que han creat. D’aquesta manera, creen els braçalets que posteriorment vendran al mercat. També creen altres elements com les puntes de la fletxa i ho fan picant els cilindres de metall fabricats per donar-li la forma que ells volen. És tot un art antic on només amb el foc, l’aire i les pedres es poden fabricar molts dels elements ornamentals dels Datoga, així com també aconseguir intercanvis amb altres grups tribals i un benefici econòmic. 

Els homes cuiden els ramats i les dones són les encarregades de construir les cases, anar a buscar aigua i tenir cura dels nens. Alguns d’ells tenen tatuatges circulars al voltant dels ulls.

També reben el nom de Mangati, paraula que amb massai vol dir “enemic ferotge”, ja que aquests dos grups no es porten bé entre ells. Es trobaven tots dos a la mateixa zona de pasturatge del Ngorongoro i hi havia molts conflictes. Finalment, els Datoga van ser desplaçats cap a la zona del llac Eyasi.

Tradicionalment, els joves havien de demostrar que ja eren grans, matant una persona que no fos Datoga (per tant, enemic) o bé, animals perillosos com un elefant, un lleó o un búfal.  Tenen la reputació també de ser grans guerrers. El llenguatge Datoga, és una llengua Nilòtica emparentada amb les llengües kalenjin de Kènia.

Són polígams, l’home es sol casar amb més d’una dona. Als casaments, es maten vaques, cabres i les dones fabriquen un alcohol típic fabricat amb mel. Construeixen les seves cases amb branques, sorra i caca de vaca. El sostre també està fet de fang. Cada dona té una casa, però totes elles conviuen a dins del mateix poblat.

Tanzània no és només un lloc que destaqui per la seva riquesa natural, sinó també per la seva riquesa cultural. Aquesta ha anat guanyant més importància pel fet que cada cop més les tribus i ètnies s’obren per trobar una font de recursos econòmics; com també, per assegurar-se que les coneguin. Coneixent-les, s’asseguren que existeixen, i si existeixen segurament podran tenir un futur més prometedor (moltes d’elles diuen que estan condemnades a desaparèixer). Així que ara comença un treball molt interessant per trobar, creiem nosaltres, un equilibri entre la necessitat de subsistència, turisme, sostenibilitat i autenticitat.