Zimbabwe és un país amb una de les ruïnes més ben conservades del continent com són Great Zimbabwe. Allà, hi habitava un dels regnes més poderosos del sud d’Àfrica entre els segles XII i XV; que tenia en les seves mines d’or i la seva agricultura una de les fonts de riquesa més importants de la zona. 

Però després la història va canviar i aquest fantàstic país es va convertir en una font de conflictes degut, principalment, a la riquesa de les mines i l’agricultura. Primer, amb l’imperialista Rhodes, un home que va fer fortuna en el sector miner, que va crear el país de Rhodèsia (actual Zimbabwe) i que volia unir tot el continent africà a través d’una línia de tren, encara que això signifiqués aniquilar la població negre local. I, en segon lloc, amb Mugabe, un dels dictadors més longeus de la història que va portar Zimbabwe a la independència però que amb la seva política d’expropiació de terres als blancs, també el va portar a la pobresa.

A continuació, us resumirem la història de Zimbabwe des del segle XIX (si voleu saber-ne més sobre els segles anteriors podeu clicar aquí i llegir l’article sobre l’imperi de Great Zimbabwe) partint d’aquests dos personatges tan controvertits de la història moderna africana. 

Cecil Rhodes, l’imperialista ferroviari

Rhodes va ser una de les persones més riques i influents d’Àfrica del segle XIX. Va néixer a l’any 1853 en una família d’onze germans. Era un nen que estava quasi sempre malalt: no va destacar a l’escola pel seu nivell esportiu ni acadèmic. Al 1870, per prescripció mèdica, va anar a parar a Natal (Sud-Àfrica) a la granja del seu germà. Es veu que el metge va dir que el temps d’Anglaterra li afectava als seus pulmons i que la millor solució era marxar d’allà. 

Al cap de poc temps d’establir-se a Sud-Àfrica, Rhodes es va traslladar a la població de Kimberley, on va trobar un lloc al negoci del diamant que començava a sorgir en aquesta part del continent africà. Allà, es va unir a dos amics seus que serien els seus futurs socis: Charles Dunell Rudd i Alfred Beit. 

Malgrat que va tornar a Europa per finalitzar els seus estudis a Oxford, no va tardar en tornar a Kimberley, on va comprar unes concessions a les quals ningú li donava cap valor. Però a Rhodes, la sort li va somriure! En aquella zona que era de la seva propietat van començar a brotar una gran quantitat de diamants, convertint-lo en un dels homes més rics del planeta. Al març del 1888, va fundar amb els seus dos amics i socis la De Beers Consolidated Mines Limited, que actualment és una de les empreses de diamants (amb seu a Canadà) més pròsperes del món, controlant bona part de les concessions mineres d’Àfrica. 

Rhodes també va entrar en política, sent primer ministre de la Colònia del Cap des del 1890 al 1896. Va participar activament en diferents lluites contra els bòers per tal de limitar la seva àrea d’influència, i així treballar per l’expansió de l’imperi britànic. 

Amb els diners que obtenia de les mines de diamants, Rhodes es va convertir en un home molt poderós, amb unes aspiracions imperialistes cada cop més ambicioses. La més coneguda, la voluntat d’unir Àfrica de nord a sud a través del ferrocarril. Rhodes volia aconseguir unir les ciutats de Ciutat del Cap i El Caire i, per fer-ho, finançava caravanes de soldats per anar conquerint els diferents territoris que trobava pel camí.

Va convèncer regnats com el del rei Lobengula (Zimbabwe) perquè firmessin contractes amb ell deixant-li la llibertat absoluta per a explotar el territori a la recerca de diamants. Prometia, a canvi, moltes coses que mai arribava a complir. El 1890 va fundar la British South Africa Company (BSAC) per continuar amb l’expansió de l’imperi britànic a Àfrica. 

Per a ell, el seu somni passava per sobre de qualsevol contracte o disputa. El 1893, va fer fora el regnat del rei Lobengula, plantant la bandera britànica a Bulawayo, un punt estratègic des d’on començaria a construir diferents línies de ferrocarril per seguir amb el seu projecte imperialista. Allà, va ser on va descobrir la zona de Matobo (si voleu descobrir aquesta zona, podeu clicar aquí), i a on va decidir que si moria, el seu desig era que l’enterressin allà, al World’s View des d’on, segons ell, estava a dalt del cel. 

La seva praxis consistia en la supremacia de la raça blanca sobre la raça negre. Per ell, els negres eren uns idiotes i només servien com a mà d’obra barata i esclava. Alguns dels seus diaris recullen alguns dels seus pensaments com quan tenia 23 anys i va escriure: “El meu principal objectiu a la vida és ser útil al meu país. Si Déu té un pla, hem de saber primer quina és la raça que Déu ha escollit com a suprema per a dur a terme aquest pla. Inqüestionablement, aquesta raça és la blanca. I dins la raça blanca, l’home angloparlant, ja sigui britànic, americà, australià o sud-africà, ha demostrat ser el millor instrument del pla diví per a desenvolupar la justícia, la llibertat i la pau en la més àmplia extensió possible del planeta. Per això, jo dedicaré durant la resta de la meva vida als propòsits de Déu i l’ajudaré a què el món sigui anglès”. El 1877, Rhodes va escriure “Afirmo que som la primera raça del món, i que com més del món habitem, millor serà per a la raça humana. Imagineu-vos aquelles parts que actualment estan habitades per l’exemplar més menyspreable d’ésser humà, què? Hi hauria una alteració en ells si es posessin sota influència anglosaxona… si hi ha un Déu, crec que el que li agradaria que fes és pintar el màxim possible del mapa de l’Àfrica britànica vermella. .” I el 1894, en el parlament de Ciutat del Cap, Rhodes va dir sobre el vot dels negres que “pel que fa a la qüestió del vot, diem que els nadius són en certa manera ciutadans, però no del tot ciutadans, encara són nens….”

Va continuar el seu projecte formant el país de Rhodèsia, que era format per l’actual Zimbabwe, Malawi i part de Zàmbia i Botswana. De totes maneres, mai va veure complert el seu somni perquè es va trobar un Congo belga molt resistent i perquè la tipologia de terreny (selva) i fauna (animals salvatges) van posar traves a les construccions de les línies ferroviàries. Va morir l’any 1902, sense veure inaugurat el pont icònic que creuava el riu Zambeze i que és la frontera actual entre Zàmbia i Zimbabwe.

Rhodes va ser un personatge molt influent a la història del sud d’Àfrica. Va aconseguir crear un imperi i un país que portava el seu nom, però les seves formes aniquilant la població negre i relegant-la al no-res el va portar a convertir-lo en una persona molt polèmica. En els últims anys, la seva figura ha tornat  a estar en els temes d’actualitat. El 2015, els estudiants de la universitat de Ciutat del Cap (una de les més prestigioses del sud d’Àfrica) es van mobilitzar per retirar l’estàtua de la universitat que homenatjava a Rhodes. Malgrat rebre la negativa per part del rectorat, ells van decidir tirar pel dret i carregar-se l’estàtua de Rhodes. A més a més, a moltes ciutats africanes on es troben estàtues d’aquest imperialista britànic, també hi han aparegut pintades amb el lema “Fuck Rhodes” per a protestar de l’actitud i el comportament racista i supremacista que va tenir contra la població negre.

Molts estudiants negres es neguen a rebre la beca Rhodes per anar a estudiar a Oxford; i bona part de la població negre de Zimbabwe ha protestat per tal de retirar el cos de Matobo Hills (amb moltes similituds a la polèmica generada per l’exhumació del cos del dictador Franco d’un lloc públic a Espanya). De totes maneres, el govern de Zimbabwe no ho considera oportú de moment perquè, com ens va dir un treballador negre de Matobo, Rhodes també és, malauradament, part de la història d’aquest país. 

Després del decés de Rhodes, el país va continuar sent governat per persones d’origen britànic fins que el 1980, el país va aconseguir la independència i Robert Mugabe va entrar a formar part del govern. 

Mugabe, un dels dictadors més longeus de la història mundial

Robert Mugabe va entrar en força a l’escena pública quan va ser el líder de la Unió Nacional Africana de Zimbabwe (ZANU) a partir dels anys 60 i va participar dins la guerrilla contra el domini de la minoria blanca a Rhodèsia durant la Guerra d’Alliberament del país (1964-1979). Va portar el país a la independència l’any 1980, i per molts, era considerat un heroi.

De totes maneres, durant els seus quasi 40 anys de govern, molts el van veure com una figura molt polèmica plena d’excentricitats com les que podeu llegir aquí en l’apartat d’anècdotes curioses.

A l’any 2000, Mugabe va prendre una de les pitjors decisions que ha acabat afectant a la totalitat de la població de Zimbabwe. Va expropiar totes les terres que els blancs tenien a Zimbabwe. Per a ell, aquests havien de pagar per tants d’anys d’ocupació i colonialisme. I, ara, les terres haurien de passar a mans dels negres. Òbviament, l’ull per ull i dent per dent no va funcionar. 

Zimbabwe era un país que exportava molts productes que provenien de les terres d’aquests blancs que, malgrat tenir un color diferent de pell, eren tan de Zimbabwe com qualsevol persona de raça negre. Al treure’ls-hi les terres, les exportacions van començar a davallar dràsticament. Les terres van anar a parar, principalment, a població negre que formava part del govern o del cercle més pròxim a Mugabe; però molts ells no en tenien ni idea d’agricultura ni de conrear, així que van començar a ser abandonades. 

Molts treballadors negres que abans treballaven pels propietaris blancs es trobaven ara sense feina, i moltes vegades eren perseguits pel propi govern de Mugabe. Tot això va comportar un augment considerable de la pobresa, que va intentar ser contrastat amb una política monetària d’impressió en massa de diners. Això, va portar el país a tenir una de les majors hiperinflacions de la història (aquí podeu saber-ne més sobre la part econòmica de Zimbabwe) i la població local es va empobrir cada cop més.

Mugabe, després de quasi 40 anys de regnat, va dimitir de forma immediata el 2017 del govern després de rebre pressions de tota mena per a què plegués i per tal d’evitar una guerra civil al seu país. Va fugir del país que ara és governat per Emmerson Mnangagwa, un dels seus homes forts del dictador. Robert Mugabe va morir a l’edat de 95 anys a Singapur i el seu llegat sempre quedarà tacat per la seva corrupció, les seves excentricitats, l’expropiació de terres i l’increment de pobresa al país; tot i que hi ha qui el veu com l’heroi que va alliberar Zimbabwe de la minoria blanca que el governava.