Eswatini és un dels set països en el món que encara manté un règim de monarquia absoluta. De fet, és una de les monarquies més antigues de la història, i un dels pocs països africans que, un cop independitzats dels colonitzadors, van mantenir el mateix sistema polític que tenien abans. A Eswatini, quasi el 90% de la població són swazis i, segurament, aquesta homogeneïtzació ètnica i tribal ha ajudat a mantenir viu aquest sistema polític que encara és vigent.

La monarquia a Eswatini és diferent a la que podem entendre a Espanya. Aquí, el rei és escollit, és a dir, el regne no passa de generació a generació. Quan mor el rei actual, es forma un govern provisional i es reuneix un consell de savis que escolliran entre tot el poble swazi el futur rei. Per triar, miren que sigui una persona que tingui sang 100% swazi; és a dir, que els seus avantpassats siguin originals d’Eswatini. A part, valoren que també tingui ascendència reial. Amb una cultura polígama i on el rei actual té més de 20 dones, és fàcil trobar al país algú amb sang reial. Per això, a Eswatini es diu que el nou rei ja és viscut, perquè es troba al país però ningú encara no sabrà qui és.

Un altre dels fets diferents que té Eswatini amb la monarquia espanyola és el paper de la reina. La reina no és la dona del rei; sinó que la reina, que és una de les figures més importants d’aquesta monarquia absoluta, és la mare de l’actual rei. Totes les decisions passen a través de l’aprovació de la reina, i és la persona més important de tot el regne.

Pel que fa a la religió, es diu, que a inicis del segle XX, un missioner va curar a la reina Regent Labotsibeni d’una ceguera parcial. Això va provocar que aquesta reina fos una ferma defensora de l’expansió del cristianisme al país, que es barrejava amb les diferents creences locals. Per això, avui en dia, qualsevol religió és benvinguda al país i, per tant, trobem diferents creences, ja siguin amb Déus, avantpassats o amb el regne animal.

En l’aspecte cultural, dos dels festivals més imponents que tenen lloc a Eswatini són els que es coneixen com Umhlanga i Incwala. El primer, és un festival que sol tenir lloc a finals d’agost, principis de setembre. Cada any, en el darrer dia d’una cerimònia de sis dies, al voltant de 20.000 noies verges ballen davant el rei i la seva mare. Allà, el rei escollirà quina noia li agrada més perquè sigui la seva futura dona. La cultura swazi és polígama, i es diu que el rei té més de 25 dones, tot i que el número exacte no se sap del tot. El segon, que té lloc a finals de desembre, principis de gener, desenes de milers de guerrers swazis es reuneixen per a ballar la història de la nació. Així que si visiteu el país en alguna d’aquestes dues èpoques de l’any, pot ser molt interessant veure algun d’aquests festivals que són molt contradictoris dins la nostra cultura (sobretot el primer, on s’escullen dones verges pel rei), però que pel poble swazi formen part de la seva tradició.

La història del país fins a la seva independència

La història d’aquest país sorgeix, com molts altres estats de la zona, a partir del poble san, caçadors-recol·lectors que ja feia més de 20.000 anys ocupaven l’actual Eswatini durant l’Edat de Pedra. Uns segles més tard, es van començar a formar els primers assentaments de pobles que eren nòmades i que incorporaven trets culturals i lingüístics al país. Algunes de les tribus parlaven Sotho, altres Thonga o altres Nguni; i van absorbir la comunitat de bosquimans ja que van començar a treballar amb l’agricultura i a establir-se al país.

Al voltant del 1750, va entrar el país la tribu Nkhosi-Diamini, que parlaven Nguni. Aquests van lluitar contra tots els altres grups tribals i durant els següents 100 anys, els van fer fora del país. Aquest grup tribal tan poderós són les arrels del que coneixem avui en dia com a cultura swazi; i al voltant del 1820 van començar a implementar un regnat de reis amb una estructura de poder molt centralitzada. El regne swazi comprenia l’actual Eswatini però també bona part de la província de Mpumalanga (Sud-Àfrica).

Al cap de pocs anys, cap el 1840, bòers i britànics van començar a arribar al voltant d’Eswatini. El regne swazi no va buscar cap conflicte amb aquests dos grups. És més, els ajudaven a fer fora petits grups tribals que quedaven al país. De fet, fins i tot, van firmar alguns tractats amb els bòers per tal que aquests els ajudessin a controlar el regne i, en canvi, els swazis els protegien del regne Zulu, un dels més violents del sud d’Àfrica. Això, va provocar, que Eswatini perdés bona part del seu territori en mans dels bòers, sobretot la regió de Mpumalanga. També van ajudar als britànics a diverses guerres com la d’eMshadza, a canvi de protecció de la independència del regne d’Eswatini.

En aquesta època, va ser quan el rei Sobhuza I va tenir un somni. Va somiar que arribaven uns estranys que portaven dos coses: un llibre i un disc. Els seus ancestrals li van comunicar que acceptés el llibre i refusés el disc; és a dir, que admetés el cristianisme i rebutgés els diners. Per això, el rei va convidar la missió cristiana de Wesleyans de Natal (Sud-Àfrica) per tal que vinguessin al regne de Swazilàndia. Malauradament, aquest rei va morir abans de l’arribada dels missioners, que van entrar al país el 1844. Aquests van convertir alguns locals, però també van tenir certs conflictes amb la població autòctona perquè els veien poc atractius, amb el color de la pell com si fos llet de vaca.

Cap als anys 1880, molts colonitzadors van arribar a la zona atrets per la gran quantitat d’or que hi havia a la zona. Els bòers, veien la gran quantitat de riquesa a la zona del Transvaal, van demanar als britànics que els deixessin construir una carretera que creues Eswatini cap a l’est per tal de poder arribar al mar. A canvi, els britànics s’asseguraven que els bòers no s’expandirien al nord del riu Limpopo, deixant via lliure per l’ocupació de l’actual Zimbabwe. Així, doncs, el 1894 el regnat d’Eswatini va passar a mans dels bòers. La promesa de protegir el regnat d’Eswatini que havien fet anys enrere els britànics va quedar en un no-res, malgrat les protestes de la reina Tibati Nkambule. Els bòers van triar Manzini, que estava situat a prop dels pobles reials, com la capital del país.

Amb el començament de la guerra entre els bòers i els anglesos de l’any 1899, la majoria de bòers van marxar d’Eswatini per anar a lluitar a Sud-Àfrica contra els anglesos. El control del país per part d’aquests colons va desaparèixer i, podem dir, que si no hagués existit aquesta guerra, segurament avui en dia Eswatini seria una província més de Sud-Àfrica. Els britànics van guanyar la guerra el 1902, i el regne de Swazilàndia va passar a estar a les seves mans. De totes maneres, no tenien gaire interès en desenvolupar aquest regne, i l’únic que van fer va ser establir les fronteres actuals del país i fer el primer cens d’habitants. En aquell moment, hi havia 84.000 persones al país. El 1905, Eswatini va passar a ser un protectorat on els afers interns eren gestionats per la monarquia swazi, formant així una sola unitat nacional. Els britànics van escollir Mbabane com la capital del país, perquè estava a més altitud i hi havia menys risc de malària.

El 1907 és una data molt important per la història del poble swazi. En aquell any, els britànics van decidir dividir el país en tres parts: una tercera part seria dels colonitzadors blancs; una altra tercera part seria de la corona per a usos comercials, que volia dir que pràcticament només la podien vendre a blancs; i l’altra tercera part perquè fos administrat pel rei d’Eswatini. El poble swazi va trobar aquesta partició com a injusta, i durant els següents 50 anys va lluitar per a recuperar la totalitat de les terres.

Durant el regnat del rei Sobhuza II que va començar el 1921, aquest va reclamar a la cort britànica l’anul·lació de la repartició de terres que considerava totalment injusta pel seu país. Va perdre el judici, i des de llavors, es va començar a generar al país un sentiment molt unit i poderós del poble swazi contra els opressors britànics. Era el moment del crack del 1929, i durant la depressió dels anys 30, molts colons britànics van perdre interès en aquest país. El 1938, els bòers sud-africans van demanar a l’Imperi britànic incorporar Eswatini al seu país, ja que els anglesos tenien poc a fer allà. Els swazis, però, hi estaven totalment en contra. Ja havien viscut sota l’administració dels bòers, i molts locals que treballaven a Sud-Àfrica sabien que si entraven sota el poder dels bòers, el règim de l’apartheid també s’instal·laria al país.

Els britànics van descartar donar el país als bòers, i a partir de la dècada dels 50 van començar a desenvolupar tècniques agrícoles per a millorar la productivitat del país. Van construir la primera carretera asfaltada entre Manzini i Mbabane; van començar també a explotar la mina de Ngwenya, que va arribar a donar 12.000.000 tones de ferro a l’imperi britànic; i amb l’ajuda dels americans, van crear una línia de tren que travessava el país i arribava fins a Maputo.

Durant la dècada del 1960, amb les declaracions d’independència de diferents colònies africanes, el rei Sobhuza II va començar a encoratjar a la població local per aconseguir ells també la independència d’Anglaterra. Els britànics, que volien instaurar un sistema democràtic com el que tenien a Westminster, van decidir fer les primeres eleccions l’any 1967, on el partit del rei Sobhuza (Imbokodvo National Movement) va guanyar tots els escons. Swazilàndia va esdevenir un país independent el 6 de setembre de l’any 1968, i el rei Sobhuza II va decidir, a l’any 1973, tornar a establir el mateix sistema polític que hi havia vigent abans de l’arribada dels primers colons: la monarquia absoluta. Aquest rei va dirigir el país durant quaranta-set anys després de la seva independència (i en tot el seu regnat, durant 82 anys!).

Eswatini a l’actualitat

El 2018, durant la celebració dels 50 anys de la independència, el rei Mswati III va decidir canviar el nom de Swazilàndia (que en anglès vol dir la terra dels swazis), per Eswatini (que vol dir també la terra dels swazis en llengua local). Aquesta és una manera d’esborrar del tot el passat colonial d’aquest país, que al independitzar-se dels britànics van tornar al sistema de la monarquia absoluta.

Aquest sistema genera que, en la realitat, el rei tingui el control polític del país i decideixi qui és el Primer Ministre del país. A Eswatini hi ha 73 escons al parlament. El rei n’escull 10 membres; mentre que 59 escons s’escullen a través d’unes votacions anomenades tinkhundla system, que permet als caps locals a vetar candidats i influenciar, en la pràctica, en els resultats de les eleccions. Si la representació femenina no excedeix el 30%, llavors s’escullen 4 escons més addicionals amb representants femení. En canvi, en el senat, el rei escull 20 dels 30 membres que formen part d’ell. La resta, l’escull el parlament. Per tant, en el senat que és on es fan i es regeixen les lleis, el rei controla més del 60%. D’aquesta manera, s’assegura un control absolut del sistema polític del país.  

Avui en dia, Eswatini és un dels set països del món que encara manté aquest poder absolut centralitzat; però la gent cada vegada està més cansada de les grans desigualtats i les extremes diferències econòmiques que hi ha entre el poble swazi i els representants polítics i reials del país. Des del juny del 2021, molta gent del poble swazi (sobretot joves organitzats a través de les xarxes socials) ha sortit el carrer per dir prou a aquest sistema absolutista. La resposta per part del rei ha sigut a base de bales, prohibicions de manifestacions i negació de qualsevol conflicte intern. Nosaltres, quan vam viatjar pel país, vam trobar algunes persones que ens van demanar que expliquéssim al món la situació de pobresa i la falta de drets que estan vivint bona part de la població swazi, on al voltant del 60% viu sota el llindar de la pobresa. Amb l’aparició de la pandèmia de la Covid, les desigualtats s’han exagerat encara més i les protestes semblen que no tinguin aturador fins que realment hi hagi un canvi a una de les monarquies absolutes que encara resten en el món.