TANZANIA: Història de l’esclavitud a Zanzíbar

africanlanders

agost 7, 2021

A mitjans del segle XIX, els carrers de Zanzíbar eren plens d’esclaus. Alguns es quedaven a l’illa i altres només hi estaven de pas abans de ser venuts al mercat dels esclaus més gran de l’Àfrica de l’Est. Tots els esclaus provenien del continent africà i eren traslladats cap a l’Orient Mitjà per comerciants indis, àrabs i europeus que es lucraven amb aquest negoci paupèrrim del tràfic de persones. No va ser fins el 1909 (fa res) que l’esclavitud es va abolir definitivament de l’illa de Zanzíbar. Aquesta és una part de la història molt recent que ha viscut Zanzíbar i que intentarem resumir en el següent article, encara que la millor manera de conèixer aquesta experiència és visitant l’antic mercat dels esclaus i el museu que es troba a Stone Town.

Els esclaus que hi havia a Zanzíbar provenien d’una àmplia regió de l’Àfrica continental situada entre els llacs Malawi, Tanganyika i el llac Victòria. Provenien de cultures, tradicions i llengües molt diferents. Eren de grups tribals diversos que, moltes vegades, s’enfrontaven entre ells a la recerca de terres per alimentar el seu bestiar i per a guanyar poder. 

Zona d’on provenien els esclaus que eren venuts a Zanzíbar (foto extreta del mercat dels esclaus d’Stone Town).

Amb les caravanes dels primers exploradors europeus i àrabs de meitat del segle XIX, es va construir una ruta comercial on els grans grups de portadors aprofitaven per aconseguir ivori, ocupar territori i desplaçar els grups tribals quan podien. La creixent demanda de mà d’obra esclava cap a altres continents va provocar que moltes tribus locals s’enfrontessin entre elles amb l’objectiu premeditat de capturar les persones de l’altre grup, convertir-los en esclaus i vendre’ls a les grans caravanes que els portaven cap a una illa anomenada Zanzíbar, el punt de sortida dels exploradors cap a l’interior del continent i el punt d’arribada dels esclaus cap a l’exterior.

Mercat d’Ujiji (Tanzània) durant l’època de les rutes comercials (foto extreta del mercat dels esclaus d’Stone Town).

Els esclaus eren portats en grans caravanes cap a la costa est del continent, en un trajecte que podia durar molts dies sense menjar ni aigua, en unes condicions infrahumanes. Caminaven encadenats i molts morien pel camí abans de ser traslladats en vaixell cap a Zanzíbar des de la ruta de Kilwa, Bagamayo i Pangani. Molts dels esclaus eren famílies senceres d’homes i dones (moltes d’elles obligades a prostituir-se, cuinar i carregar mercaderies) que viatjaven amb els seus fills. “Nosaltres viatjàvem durant més d’un mes, i una gran quantitat de gent moria pel camí… Seguiríem caminant durant 15 dies seguits, sense quasi bé obtenir ni aigua… Només els nens caminàvem sense cadenes, però els adults estaven tots encadenats per evitar que s’escapessin d’aquesta tortura” (membre de la tribu Nyasa explicant la seva història quan ell era un nen que viatjava amb aquestes caravanes).

Esclau encadenat (foto extreta del museu dels esclaus d’Stone Town).

Alguns dels esclaus eren venuts en petits mercats que es creaven durant el trajecte cap a Zanzíbar, i llavors eren transportats en una altra caravana de portadors, provocant així un nou negoci lucratiu també a l’interior d’Àfrica entre petits comerciants. Quan més a l’interior del continent anaven, més barats eren els esclaus; fet que va causar una expansió de les rutes d’esclaus cap a l’interior del continent degut a l’increment de la demanda per a la mà d’obra esclava durant el segle XIX i la recerca de millors preus. Penseu que cap als anys 1850, les caravanes més comunes eren de més de mil persones que no només capturaven els esclaus per traslladar-los a Zanzíbar, sinó que també els feien servir per a treballar en els camps agrícoles del continent o com a portadors de l’ivori i dels materials que comercialitzaven en la ruta comercial. El segle XIX, Zanzíbar era el principal exportador d’ivori del món que anava destinat principalment a la ciutat de Connecticut (Estats Units). “En la nostra ruta comercial, és habitual comprar un ullal d’ivori i un esclau per portar-los cap a Zanzíbar. Llavors, un cop arribats a l’illa, tant l’esclau com l’ivori són venuts” (Michael W. Shepard, mercader visitant Zanzíbar l’any 1844).

Esclaus transportant ivori (foto extreta del mercat dels esclaus d’Stone Town).

Un dels mercaders d’esclaus més importants de Zanzíbar va ser Tippu Tip (1837-1905). Fill d’un comercial swahili de la ruta comercial cap a l’interior del continent i d’una dona omanita membre de la classe benestant de Zanzíbar, controlava un ampli territori a l’Àfrica Oriental i Central. Durant el final del segle XIX, Tippu Tip va establir un dels monopolis més importants de venta i compra d’ivori, fet que el va convertir en un dels homes més poderosos de Zanzíbar. Quan va morir a l’any 1905, es calcula que tenia al voltant de 10.000 esclaus treballant per a ell i per als seus negocis.

Quan els esclaus arribaven a Zanzíbar, la primera parada era la Casa de les Duanes, on cada propietari havia de pagar una taxa per cada esclau que portava. Després, els esclaus eren portats cap al mercat més gran de l’Àfrica de l’Est, a Stone Town, on eren preparats, exposats i venuts a les subhastes que es realitzaven entre els comercials d’aquest negoci espoliador.

Esclaus esperant a ser transportats des de la costa de Kilwa a Stone Town (foto extreta del mercat dels esclaus d’Stone Town).

Thomas Smee, comandant del vaixell de recerca britànic Ternate, descriu el 1811: “El show comença al voltant de les 4 de la tarda. Els esclaus surten preparats amb les seves pells netes i untades amb oli de nou de cacau, les seves cares pintades de vermell amb línies blanques i les mans, el nas, les orelles i els peus decorats amb braçalets i anells d’or i plata. A l’inici de la fila, formada per ambdós sexes i classificats per edat -en edats compreses entre uns 6 i 60 anys- i de menor a major estatura, camina la persona propietària d’aquells esclaus acompanya de dos esclaus domèstics que fan de guàrdia. Quan comença la processó dels esclaus al voltant del mercat, al mínim interès d’algun espectador, la fira s’atura i comença el procés d’examinació de l’esclau interessat: comprova que no hi ha cap “defecte” en la parla, l’oïda i les seves extremitats; que no té cap malaltia palpable; i examina la boca, les dents i totes les parts del cos…” Alguns esclaus eren fuetejats en públic per veure quin era el més fort i es podia vendre a major preu. Altres eren guardats en cambres soterrànies baixes i petites durant molts dies per tal que només quedessin els que aguanten en aquestes condicions paupèrrimes.

Durant la visita al mercat dels esclaus, podreu observar com era alguna d’aquestes estances on s’hi agrupaven fins a 50 persones, en un espai minúscul pensat per molta menys gent.  

Cambra subterrània on estaven els esclaus a Stone Town, abans de ser exposats al mercat.

El preu dels esclaus variava segons la seva condició. Els més grans d’edat tenien un preu molt baix ja que s’esperava una vida curta per a ells. Entre les dones esclaves, els preus més alts eren per aquelles que treballaven a la llar. Els més febles eren venuts en quantitat a un preu irrisori; mentre que els més forts (fuetejats en públic per veure si aguantaven els cops i no es queixaven) eren venuts a un preu més elevat.

Al mercat dels esclaus hi assistien mercaders, comercials, ciutadans i empresaris que provenien del Golf Àrab, d’Índia, de les illes de l’oceà índic, d’Europa i de Zanzíbar mateix que compraven els esclaus per a portar a terme les feixugues tasques agrícoles de la producció de clau, una espècie molt utilitzada a la cuina d’arreu del món i en ràpida expansió durant la segona meitat del segle XIX. Zanzíbar es va convertir en el major productor mundial de clau cultivant grans extensions de terreny d’aquesta espècie i utilitzant la força física dels esclaus. Hi ha una relació simultània entre el creixement de cultius de clau i l’arribada de més esclaus a l’illa que expliquen la importància d’aquesta espècie a la història de Zanzíbar.

Alguns exploradors europeus, com David Livingstone, es posaven les mans al cap quan veien les pràctiques que es duien a terme al continent africà i van pressionar a l’Imperi Britànic per a aturar aquesta pràctica que ells mateixos havien iniciat a l’Atlàntic des de mitjans del segle XVI. Durant el segle XIX, a través dels diaris dels exploradors i de missatges de parlamentaris de l’Imperi Britànic, es van portar a terme iniciatives per abolir la pràctica de l’esclavitud. No va ser, però, fins el 1834 que aquesta va esdevenir il·legal en tot els territoris de domini britànic.

Dones esclaves a Zanzíbar (foto extreta del mercat dels esclaus d’Stone Town).

No obstant això, a Zanzíbar encara es duia a terme l’esclavitud ja que era una illa amb protectorat britànic però dirigida per sultans omanites que tenien un negoci molt lucratiu amb la venda d’esclaus al Pròxim Orient. A partir de diferents pressions de comandants britànics com John Kirk sobre el sultà Barghash, l’esclavitud va ser abolida el 05 de juny de 1873 i tots els mercats d’esclaus van ser tancats. El transport d’esclaus per vaixell des de l’Àfrica continental va esdevenir també il·legal, així com les seves caravanes.

Malgrat tot, molts comercials que tenien aquesta pràctica com el seu negoci principal van continuar exercint la venda d’esclaus; i no va ser fins el 1909 que es va abolir del tot l’esclavitud atorgant una llei als esclaus per esdevenir lliures de tota propietat.

Però l’esclavitud és un estat quasi impossible d’escapar d’ell mateix. Quan tens l’oportunitat de ser lliure però sempre has estat un esclau, el nou futur que tens per davant espanta. La llibertat moltes vegades tenia un cost i era un procés complex. Sense un lloc on viure, ni educació, ni mitjans de supervivència, molts esclaus no tenien més alternativa que continuar treballant pels seus amos. Alguns van intentar buscar una millor vida a les ciutats i recuperar les seves tradicions que havien estat prohibides durant tots els seus anys d’esclavitud.

Home esclau a Zanzíbar (foto extreta del mercat dels esclaus d’Stone Town).

Actualment, segons el Modern Day Slavery Index del 2014, l’esclavitud és una pràctica que encara es duu a terme a algunes regions de la Terra. El 26% dels esclaus d’avui en dia són nens per sota de 18 anys, mentre que el 55% d’esclaus són dones. Els 10 països amb un percentatge més alt d’esclaus en “la vida moderna” són Xina, Pakistan, India, Uzbekistan, Rússia, Nigèria, Congo, Indonèsia, Bangladesh i Tailàndia. Fa 150 anys, un dels països més importants amb presència d’esclaus va ser Zanzíbar.

Visitar l’antic mercat dels esclaus i el museu de Stone Town és una de les formes de veure amb els propis ulls les barbaritats recents que pot arribar a fer l’ésser humà i lo important que és educar perquè aquests fets no es tornin a repetir.

Memorial commemoratiu al mercat dels esclaus d’Stone Town.

Categories: TANZANIA
Etiquetes:
TANZANIA: Com organitzar el teu safari a Tanzània?

TANZANIA: Com organitzar el teu safari a Tanzània?

Tanzània és un dels destins d'Àfrica més famosos per anar a fer un safari. En aquest país, trobem els coneguts parcs nacionals del Serengeti, el Tarangire o el Llac Manyara, així com també el Cràter del Ngorongoro, el Llac Eyasi i el Llac Natron. És el lloc per...

read more
TANZANIA: Informació pràctica i els seus imprescindibles

TANZANIA: Informació pràctica i els seus imprescindibles

Capital: Dodoma Superfície: 945.087 km2 Habitants: 58.005.463 habitants (2019) Densitat població: 61,38 habitants per km2.  Idiomes: L'idioma principal a Tanzània és el swahili, encara que força gent a les ciutats o zones turístiques també parla l'anglès. Per a...

read more
TANZANIA: Les tribus del llac Eyasi: els Hadzabe i els Datoga

TANZANIA: Les tribus del llac Eyasi: els Hadzabe i els Datoga

Tanzània és un país amb moltes ètnies i tribus diferents que fan que sigui un país molt ric culturalment i sociològicament. Hi ha 120 tribus diferents, cadascuna amb la seva cultura, les seves tradicions i les seves creences. Tribu Hadzabe al nord-est de Tanzània. La...

read more
TANZANIA: Les girafes, símbol nacional de Tanzània

TANZANIA: Les girafes, símbol nacional de Tanzània

Les girafes sempre destaquen pel seu coll esvelt i alt, que pot arribar a mesurar dos metres i pel seu caminar tranquil i pausat que pot arribar a ser moltes vegades hipnòtic. Quan les veus tan altes i delicades, sembla que hagin de competir en una passarel·la de...

read more
TANZANIA: Les muntanyes Usambara

TANZANIA: Les muntanyes Usambara

Les muntanyes Usambara són una bonica serralada situada entre Tanga (l’oceà Índic) i Moshi (la muntanya de Kilimanjaro), al nord-est de Tanzània. Envoltada de vistes impressionants, consta de més de 120 petits poblats rurals amb una població d’aproximadament 50.000...

read more
TANZANIA: Illa de Zanzíbar

TANZANIA: Illa de Zanzíbar

Zanzíbar és un arxipèlag format per diverses illes entre les que destaquen Pemba, Mafia i Unguja (que és la més gran i la que vam visitar nosaltres). Unguja sovint també és coneguda com a illa de Zanzíbar on trobem la seva capital, Stone Town. Aquesta illa es troba a...

read more

0 Comments

Submit a Comment