Els bosquimans, també coneguts com el poble San, són considerats la tribu més antiga que encara existeix avui al món. Segurament, els haureu vist a moltes fotografies amb els seus cossos d’estatura menuda quasi nus cobrint les parts íntimes amb pells d’animals, la seva pell arrugada, els seus cabells negres arrissats en petits flocs sobre el crani i els ulls molt ametllats protegits per unes parpelles gruixudes. Actualment, la gran majoria viuen a Botswana tot i que molts han deixat enrere les tradicions ancestrals d’aquest poble milenari. La seva història és una lluita constant per a la seva supervivència i per mantenir el seu estil de vida en un món actual on la globalització i el progrés de la “vida moderna” s’han imposat.
Els primers signes d’aquest grup tribal el trobem al paleolític superior (entre 33.000 anys i 9.000 anys aC) i el situem a tota la zona de l’Àfrica Austral. Van ser desplaçats per tribus més violentes i nombroses com els bantus, i també martiritzats i esclavitzats per les potències colonitzadores com els bòers, els alemanys o els anglesos. De fet, els colonitzadors són els que van anomenar aquest grup com a bosquimans, que significa “els homes del bosc”. Actualment, en trobem pocs a la zona de la Reserva del Desert del Kalahari i molts a les afores de grans ciutats i poblats de Botswana.
Són un poble considerat caçadors-recol·lectors. No treballen ni l’agricultura ni la ramaderia, no treballen el metall, no viuen en grans poblats, no tenen escriptura pròpia; però tenen un gran coneixement de la naturalesa i dels animals (això els permet viure a prop de molts depredadors), elaboren eines complexes a través de pedres, realitzen moltes pintures rupestres i tenen una manera de comunicar-se molt sofisticada amb el seu llenguatge. L’idioma San és una llengua khoisànide on destaca la presència de clics (és a dir, sorolls que es fan petant la llengua) com a fonema. El 70% de totes les seves paraules comencen amb un espetec com a so.
Són pobles nòmades que recol·lecten fruits, herbes i arrels d’arbres; i cacen antílops amb petites llances elaborades per a ells mateixos. Viuen en cases iglús elaborades amb branques i cobertes amb pells d’animals. I, moltes vegades, durant l’estació de pluges habiten dintre de coves situades al bosc i a les muntanyes.
Els San creuen que les malalties són causades pels esperits dels avantpassats que intenten emportar-se a una altra vida el malalt. Per això, moltes vegades realitzen balls curatius al voltant del malalt, així com també elaboren plantes curatives que recol·lecten ells mateixos. També realitzen altres rituals sagrats com, per exemple, per a invocar la pluja.
El poble San ha perdurat durant milers d’anys perquè ha mantingut sempre un gran equilibri entre els recursos que obtenien de la naturalesa i la supervivència de la seva població. Només cacen els animals justos per a alimentar-se i per a usar les seves pells com a peça de roba o protecció pels seus habitatges; recol·lecten les plantes que necessiten per aquell dia sense guardar-les i sense arrencant-ne més del necessari; tenen una visió molt cooperativista de la comunitat, on tots els aliments que obtenen es reparteixen de forma igual entre tots els membres del poblat; és un poble totalment igualitari on cap sexe predomina sobre l’altre; no conceben el concepte de propietat privada ni d’avarícia; i tenen un gran respecte i confiança per a tot el grup cuidant de la gent gran i dels malalts.
El fet de ser nòmades, de tenir un estil de vida poc avariciós i d’obtenir just lo necessari per sobreviure i per alimentar-se, ha provocat que la natura s’hagi regenerat permetent que aquest grup tribal pugui continuar obtenint els recursos naturals per a la supervivència de la seva història. El seu pitjor enemic no ha estat l’escassetat d’aliments ni el canvi climàtic; sinó que l’ha trobat en el propi govern del país de Botswana, que els ha volgut integrar a la vida moderna apartant-los de les seves terres i les seves tradicions, tot i que com s’ha vist a posteriori els propòsits eran totalment uns altres.
Cap al 1980, el govern de Botswana va descobrir la presència de diamants a la Reserva del Desert del Kalahari, les terres on habitaven els poblats San. Amb l’argument d’ajudar els bosquimans a iniciar-se al progrés de la globalització, oferint-els-hi una educació i volent-los integrar a la societat urbana; el govern de Botswana va decidir expulsar aproximadament els 5.000 San que vivien a les seves terres i traslladar-los de forma obligatòria a assentaments col·locats fora de la Reserva del Kalahari. A més a més, un altre motiu que va donar el govern, va ser la promoció del turisme i la conservació ambiental de la Reserva del Desert del Kalahari (evitant la caça d’animals pels pobles San). Darrere d’aquesta expulsió, molts hi veien la mà del govern que considerava els San un destorb per a beneficiar-se de l’extracció de diamants, una de les fonts de riquesa principals del país.
Malgrat que molts San van intentar tornar a les seves terres, el govern va prohibir la caça dins la Reserva (excepte pels turistes que cacen a propietats privades pagant una quantitat important de diners); i va tancar els pous i l’accés a l’aigua fent quasi impossible la supervivència a dins la Reserva. Els hi van treure tres elements primordials per a l’estructura social del poble San: la caça, l’aigua i l’estil de vida nòmada que sempre els ha caracteritzat.
El govern va oferir al poble San cases de formigó a prop de les ciutats com els campaments de Kaudwane, Xere i New Xade. Per a ells, aquests campaments eren coneguts com “el lloc de la mort”; per tant, ja us podeu imaginar quin futur els esperava. Els nens poden anar a l’escola, però el problema és que allà no ensenyen el seu idioma (només ensenyen setsuana i anglès); i per tant, la comunicació es fa molt complicada fent que molts d’ells abandonin l’escola prematurament.
A més a més, el fet d’establir un poble nòmada a un lloc fix ha provocat que molts d’ells s’hagin trobat amb un estil de vida imposat. Són molts els que veuen els bosquimans com ciutadans de segona. Aquesta diferència provoca que actualment molts San caiguin en l’alcoholisme, el sensellarisme, la pobresa extrema, la depressió, la marginació i la sida. A dia d’avui, alguns treballen com a pastors o servidors de terratinents que necessiten mà d’obra barata pels seus cultius. D’altres, viuen en la pobresa només ingressant petits ingressos que dóna el govern i que no són suficients per viure al dia a dia.
El mateix govern de Botswana que promociona el turisme per a visitar comunitats San són els que posen dificultats per a mantenir les seves tradicions. De fet, l’any 2002 va començar un judici contra el govern de Botswana per l’expulsió dels San de les seves terres. Després de 4 anys, els jutges van dictaminar que l’expulsió era il·legal i inconstitucional i que els San tenien dret a viure a la Reserva del Kalahari, que ha sigut el seu lloc durant milers d’anys. El portaveu dels bosquimans, Roy Sesana, va declarar quan va sortir la sentència: “Avui és el dia més feliç per a nosaltres, els Sans. Hem plorat molt, però avui plorem de felicitat. Per fi ens han deixat lliures. Les expulsions han sigut molt doloroses per al nostre poble. Esperem que ara poguem tornar a casa, tornar a la nostra terra”.
Tanmateix, la felicitat ha durat molt poc. El govern ha intentat posar pals a les rodes durant el compliment d’aquesta sentència. Per exemple, ha denegat l’entrada al país d’un dels advocats defensors de la causa San, l’escocès Gordon Benett; ha imposat un preu per a obtenir aigua dins la Reserva i un límit anual d’animals a caçar; i ha col·locat guàrdies a l’entrada de la Reserva per a controlar les persones que hi entren.
El poble San és un poble destinat a desaparèixer. Si no aconsegueixen trobar un equilibri entre progrés i tradició; i a la vegada no canvien les polítiques del govern que els va silenciant a poc a poc, al poble San li queda pocs anys de vida.
Tot i això, han sorgit diferents associacions de bosquimans que lluiten pel seu dret a tornar a les seves terres. A més a més, des de vàries comunitats de fora de la Reserva s’han anat gestionant diverses iniciatives per donar a conèixer la seva cultura i trobar una nova manera digne de viure a cavall del progrés i la tradició.
Nosaltres vam visitar el museu San de D’kar, situat a pocs quilòmetres de Ghanzi. Es tracta d’una associació de bosquimans que gestionen un petit museu on podem conèixer més detalls de la història del poblat San; i a on també trobem un projecte artístic molt interessant: el Kuru Art Project. Per a més informació, cliqueu aquí.
0 Comments