Si us diem que penseu en un dels polítics africans més mediàtics dels últims segles, segurament Nelson Mandela serà un dels primers de la llista. Advocat de professió, va ser un dels pilars de l’oposició del sistema de l’apartheid i, després, va esdevenir president del país durant sis anys. A continuació, intentarem resumir la seva història per tal de conèixer més a fons un dels personatges africans més influents dels últims temps. 

Nelson Mandela va néixer l’any 1918 a Mthatha, un poble situat a la província oriental del Cap a Sud-Àfrica, a uns 400 quilòmetres a l’oest de Durban. Va ser fill d’una família reial Thembu de l’ètnia xosa, una ètnia autòctona que regnava en aquell territori. El seu pare, Gadha Henry Mphakanyiswa i que va morir de tuberculosis quan Mandela tenia 9 anys, estava casat amb quatre dones i tenia tretze fills. La mare de Mandela era la tercera dona i el petit Mandela va ser el primer membre de la seva família que va anar a l’escola. En realitat, quan era petit, el seu nom era Rolihlahla Mandela, però una professora d’origen holandès que tenia a l’escola li va canviar el nom per Nelson Mandela. El motiu? Que durant aquell temps, era habitual canviar els noms de gent africana per noms anglesos, així eren més fàcilment pronunciables pels colons de minoria blanca.  

Va estudiar dret a la universitat de Fort Hare, a la ciutat d’Alice, on va conèixer el seu amic Oliver Tambo, una altra de les figures polítiques negres més importants durant l’Apartheid. Allà, va descobrir la doctrina de no-violència que predicava Ghandi, que ja es trobava a Sud-Àfrica lluitant contra les polítiques racials contra la gent índia. Al acabar el primer any d’universitat, Mandela, que era membre del consell representatiu dels estudiants, va participar en un boicot contra el nou reglament universitari que volia transformar el consell d’estudiants en un ens sense cap capacitat de decisió. Per culpa d’això, el van fer fora de la universitat i al tornar cap al seu poble d’origen, es va assabentar que el tron li estava preparant un matrimoni concertat i va decidir fugir a Johannesburg. 

Allà, Mandela va compaginar la feina en un bufet d’advocats amb els estudis de dret a la Universitat de Witwatersrand, i l’any 1944 es va afiliar al Congrés Nacional Africà (ANC) per tal de lluitar contra la segregació racial que imposava la minoria afrikaans del país. Va ser dels primers a manifestar-se contra les lleis de l’Apartheid que s’anaven imposant com, per exemple, l’obligació de portar una identificació per tota la població de color. Si la policia et parava i tu no la portaves, t’enviaven directament a la presó. Mandela, juntament amb altres activistes, van cremar públicament aquesta identificació que les lleis de l’apartheid els obligava a portar pel fet de ser negres. 

Va viure a Johannesburg amb la seva primera dona, Evelyn Mase. L’any 1948, el govern dutch va treure tota la població negre de la ciutat i els va moure al SOuth WEst TOwnership, conegut com a Soweto. Van desplaçar forçosament un total 1.2 milions de persones i van construir 98.000 cases per a la població negre. Només tenien accés a les cases aquells negres que feien feines domèstiques pels blancs afrikaans. Així, doncs, van desplaçar tota la població en un barri als afores de la ciutat i els hi van construir una estació de tren perquè els negres es desplacessin de Soweto a la ciutat. Mandela, que ja era un activista, va viure a Soweto tot i que, òbviament, ell no treballava pels blancs, sinó que lluitava contra les seves polítiques racials. La seva primera dona, però, treballava com a infermera en una casa de blancs i per tant tenia dret a una casa, que va ser la casa situada a Villakazi Street 8115, al barri de Soweto. 

El 1952, Mandela va ser elegit vicepresident nacional del ANC, i van incentivar campanyes de desafiaments contra les polítiques injustes del règim de l’apartheid. Va ser detingut l’any 1953 i condemnat a nou mesos de presó, amb la prohibició de tota reunió i l’obligació d’estar en arrest domiciliari. Va aprofitar aquest temps per organitzar una campanya clandestina per guanyar associats per l’ANC, que van passar de 7.000 a uns 100.000 durant tot el seu arrest domiciliari. 

El 1955, quan van acabar les condemnes, Mandela va reaparèixer en públic per explicar les bases del moviment de l’apartheid, conegudes també com la Carta de la Llibertat. Amb el seu amic Tambo, amb qui tenia un bufet d’advocats que ajudava a tota la població negre que ho necessitava, van començar a impulsar les idees per un estat no racial, una política social de repartiment de la riquesa i una profunda reforma agrària. Durant els següents anys, van realitzar diferents manifestacions no-violentes que rebien atacs en forma de bales per part de la policia amb algunes massacres com la de Shaperville l’any 1960, on la policia va matar 69 persones durant una marxa contra l’extensió a les dones de la identificació que havia de portar la població negre i de color. 

En aquell temps, Mandela es va separar de la seva primera dona degut al seu activisme polític. La dona patia pel seu futur ja que treballava per gent afrikaans i, a més a més, era seguidora dels Testimonis de Jehovà, que defensen la neutralitat política. Mandela havia de decidir entre ella i la família, o la política. Què va triar? La política. 

Es van separar l’any 1957 després de 13 anys casats i quatre fills: Makgatho Mandela (que va morir de sida l’any 2005), Thembelike Mandela (que va morir en un accident de cotxe l’any 1969, i a on Mandela que ja estava empresonat no va ser autoritzat per anar al seu funeral) i dues Makaziwe Mandela: la primera va morir quan tenia nou mesos, i per això la segona filla van decidir posar-li el mateix nom en homenatge a la seva germana difunta.

Amb tota aquesta retòrica, Mandela cada cop va ser més favorable a abandonar l’estratègia no-violenta, que no tenia resultats, i va fundar l’any 1961 Umkhonto We Sizwe (MK), una xarxa paramilitar de l’ANC que promocionava activitats com sabotatges, vagues, i com a últim recurs, les armes. Degut la presència de petits grups de població negre que actuaven amb armes i pressionaven l’ANC per tal de ser més combatius i donar una resposta més forta a la repressió, Mandela va decidir ser més combatiu però amb la necessitat que ningú fos ferit. 

Després de separar-se de la seva primera dona, al cap de poc temps, va conèixer Winnie Madikizela-Mandela, una activista en contra del apartheid. Van viure a Soweto i ella es va quedar allà, amb les seves dues filles, durant tot el temps de l’empresonament. Amb aquesta segona dona, la més influent del polític sud-africà, hi va estar durant 38 anys. Actualment, la seva filla Zenani Mandela-Dlamini ha estat ambaixadora de Sud-Àfrica a diferents estats com Argentina, Corea del Sud o l’illa de Maurici; i Zindzi Mandela, que va morir l’any 2020, va ser ambaixadora de Sud-Àfrica a Dinamarca.   

El 5 d’agost 1962, Mandela va ser detingut als afores de Howick, a la carretera que va de Durban a Johannesburg. Acusat de sortida il·legal del país i de sabotatge, va comença el seu periple de 27 anys detingut en presons sud-africanes. No en va sortir fins l’11 de febrer del 1990. Mandela va ser acusat de quatre actes de sabotatge i traïció, de sedició, de relacions amb el Partit Comunista Africà i promoure una invasió estrangera al país. Aquest procés va ser conegut com el procés de Rivonia. El juny del 1964, ell i els seus companys van ser declarats culpables de sedició i condemnats a la pena de mort, encara que al final es van deslliurar de la forca perquè el jutge no va considerar provada el delicte d’invasió estrangera. 

Va estar detingut durant 27 anys, 18 dels quals els va passar a Robben Island, una illa aïllada situada davant Ciutat del Cap. Abans, va estar detingut a la presó de Constitutional Hill de Johannesburg, on començà a escriure el llibre “A long walk to freedom”. Allà, era l’únic negre que vivia a la presó dels blancs ja que tenien por que encoratgés els companys negres de la presó i fessin una política contra el govern des d’allà. Un cop va sortir la resolució del judici, el van traslladar a Robben Island l’any  1964. 

A Robben Island, Mandela estaria més aïllat. Allà, el van obligar a fer treballs forçats com, per exemple, en una pedrera de calç de l’illa o en la recollida de guano (fertilitzants provinents dels excrements d’aus i ratpenats). Mandela era un presoner de classe D (la més baixa) i, per tant, només podia rebre una visita i una carta cada sis mesos. De totes maneres, la seva resiliència va anar més enllà i durant el temps que va estar a l’illa va aprendre afrikaans, i va començar a practicar la reconciliació que aplicaria uns anys més tard al país. 

El 1982, Mandela va ser traslladat a la presó de Pollsmoor. Un dels motius diuen que va ser apartar el polític africà de les noves generacions negres que estaven detingudes a Robben Island. El 1985, li van proposar una llibertat condicionada a la renúncia de la lluita armada. Però Mandela ho va rebutjar dient, a través d’un comunicat que va llegir la seva filla Zindzi: “Quina llibertat m’ofereixen, mentre l’organització del poble segueix estant prohibida? Només els homes lliures poden negociar. Un pres no pot fer contractes”. Durant els següents anys, gràcies a la pressió internacional i a les negociacions amb el nou president de Sud-Àfrica De Klerk, Mandela va ser alliberat l’11 de febrer de 1990. 

Al sortir de la presó, va fer un discurs des de davant l’ajuntament de Ciutat del Cap recalcant el seu compromís per la pau i la reconciliació amb la minoria blanca, però esperant un clima propici per tal que la lluita armada no fos necessària. Al cap de pocs dies, va demanar als seus partidaris: “Llanceu al mar els vostres fusells, els vostres ganivets i els vostres matxets” per tal de pacificar les negociacions que van portar que tant Mandela com De Klerk guanyessin el Premi Nobel de la Pau l’any 1993, i a unes primeres eleccions no racials a Sud-Àfrica el 27 d’abril de 1944. El propi Nelson Mandela s’hi va presentar sota les sigles del ANC i a l’edat de 76 anys va esdevenir president del país amb un 62.6% dels vots.

De totes maneres, entre els seus seguidors no tots estaven d’acord amb la manera d’encarar el conflicte. Entre ells, la seva dona Winnie. Si Mandela estava a favor de la reconciliació, Winnie (que també va estar detinguda i en arrest domiciliari pels afrikaans) pensava que la millor opció era la revenja contra la minoria blanca que havia permès aquestes atrocitats amb l’Apartheid. Winnie va esdevenir una símbol per molta població de color pel seu caràcter combatent, i com que no aprovava la reconciliació que buscava el seu marit, es va separar l’any 1992 de Mandela i divorciar l’any 1996, sis anys després que Mandela sortís de la presó. 

Mandela va governar durant un únic mandat, fins que l’any 1999 es va retirar oficialment de la política amb 81 anys. Durant el seu mandat de sis anys, Mandela va impulsar diferents iniciatives per la reconciliació. Una d’elles, i coneguda gràcies a la pel·lícula Invictus, va ser el Mundial de Rugbi que va tenir lloc a Sud-Àfrica l’any 1995 i on la població (negre i blanca) es va unir per tal de derrotar a la final els All Blacks neozelandesos. Mandela va lliurar el trofeu a Pienaar, el capità dels Springboks que era afrikaans, vestint la seva pròpia samarreta. Finalment, Nelson Mandela va tenir una tercera dona coneguda com una de les poques persones que s’ha casat amb dos presidents. Graça Machel era la vídua del president de Moçambic, i es va casar l’any 1998 amb Nelson Mandela amb qui va estar fins la seva mort, el 2013. Mandela va morir a l’edat de 95 anys a causa d’una infecció pulmonar.

Molta gent considera Mandela com el pare de la nació i per això l’anomenen Madiba. Aquest era el nom del clan de l’ètnia Thembu de Mandela i, per tant, un nom que mostrava una gran senyal de respecte i apreci. De fet, Madiba va ser un cap que va governar el segle XIX a la regió de Transkei, al sud-est del país. A Àfrica, el nom de la tribu a vegades és molt més important que el propi cognom, ja que representa la lluita per l’origen i el record de la tradició i dels avantpassats. Tanmateix, actualment, alguns sud-africans (sobretot blancs) veuen Mandela com una figura controvertida que va imposar una discriminació positiva a favor dels negres, negant així moltes opcions de treball a la població afrikaans. 

El que ningú pot negar avui en dia és que Nelson Mandela ha sigut una de les persones més importants del continent africà durant els últim temps. Va viure en uns anys on moltes ex-colònies africanes van aconseguir la seva independència; i va lluitar, com altres figures emblemàtiques com Mahatma Ghandi, per tal d’aconseguir l’abolició de les polítiques racials que vivia el seu país durant l’Apartheid. Si visiteu Sud-Àfrica és molt important conèixer la història d’aquest polític que tenia una estatura física molt alta, i que destacava per la seva empatia. Podreu recórrer alguns dels llocs que va trepitjar Mandela com, per exemple, la presó de Robben Island (per a més informació, podeu clicar aquí) o la seva casa de Soweto i el Constitutional Hill (per a més informació, cliqueu aquí). Una figura històrica reconeguda mundialment i amb una biografia molt activa.