Ja començava a fosquejar i encara no teníem lloc per a dormir. Ens havíem llevat a Otjiwarongo, al nord-centre del país, on vam acomiadar-nos de la Núria i la Susana, dues amigues tot-terreny amb les que vam compartir els primers 15 dies de viatge de Namíbia. Ara, ja eren al voltant de les 17h de la tarda i el sol començava a enretirar-se just en direcció contrària cap on avançàvem: la franja de Caprivi. 

Havíem viscut un dia de carretera i música recorrent la B8, una ruta de més de 900 quilòmetres que connecta Otavi amb Ngoma, l’entrada al país fronterer de Botswana. El paisatge començava a ser diferent del que ens havia precedit dies enrere. Els camins de grava desèrtics, les dunes, el paisatge erm i la quantitat de quilòmetres que havíem conduït totalment sols ara es transformaven en poblats petits situats al costat de la carretera. Allà, grups de nens de diferents edats jugaven al voral i ens saludaven quan passàvem amb el cotxe pel seu costat, els adults descansaven i conversaven sota les grans acàcies que limitaven la ruta, burros i ramats s’amagaven entre els humans i campaven sense rumb creuant la capa d’asfalt. Molts quilòmetres fets en un recorregut d’una gran línia recta amb camins que es bifurcaven cap a les diferents aldees de no més de deu cabanyes que es trobaven prop de la ruta principal. Ens endinsàvem al Caprivi, un bracet de terra d’uns 400 quilòmetres zonals i només 25 de meridionals dins el mapa de Namíbia, on predomina la població negra molta de la qual es va desplaçar durant el segle XX degut a l’apartheid i el genocidi que va viure el país, i que limita a l’est amb el riu Zambezi, frontera natural amb Zambia i Zimbabwe; al sud amb Botswana; i al nord amb el riu Okavango que és la frontera natural amb Angola. 

La història de la franja de Caprivi té el seu origen, com bona part dels països del continent africà, en les disputes colonials de les potències europees. A l’any 1890, es va signar un tractat d’intercanvi territorial entre els alemanys i els anglesos. Els primers volien aconseguir unir la colònia de l’Àfrica de l’Oest (coneguda com l’actual Namíbia) i Tanganyika (coneguda com l’actual Tanzània) i ho volien fer a través del riu Zambezi, l’accés del qual es trobava en mans dels anglesos. Aquests, com a moneda de canvi, van demanar l’illa de Zanzíbar, i el territori alemany de l’actual Kènia amb l’objectiu de construir una línia ferroviària que unia Uganda amb Mombasa, amb sortida al mar. Els alemanys van acceptar i van aconseguir aquest territori conegut com a Caprivi i que arribava fins el riu Zambezi. 

La jugada, però, els va sortir malament perquè el riu Zambezi era innavegable. Els alemanys desconeixien de l’existència de les Cascades Victòria, situades a pocs quilòmetres i descobertes per l’explorador anglès David Livingstone l’any 1855, que els impossibilitava poder continuar riu avall amb l’objectiu d’arribar a Tanzània. Havien perdut l’illa de Zanzíbar i una part important de l’actual Kènia, però tenien un bracet nou de territori que era el Caprivi i que ha continuat formant part de Namíbia fins el dia d’avui. 

Eren al voltant de les 17h de la tarda i nosaltres ja portàvem més de 5 hores conduint. Tot just havíem deixat enrere la població de Rundu, la porta d’entrada a la franja del Caprivi. La següent ciutat era Divundu que es trobava a uns 200 quilòmetres d’on estàvem. Així, doncs, vam decidir buscar alguna zona d’acampada per a fer nit i continuar el viatge el dia posterior. Però mai vam pensar que aquella parada nocturna es convertiria amb una experiència inolvidable que va canviar tota l’essència mateixa del viatge i que ens ha deixat un vincle molt estret que ens acompanyarà tota la nostra vida. 

Ens vam desviar de la carretera principal tot seguint el curs del riu Okavango i cercant un càmping que ens marcava el GPS i que mai va aparèixer. A la nostra esquerra podíem visualitzar territori angolès mentre avançàvem sense rumb per un camí de terra que transcorria al voltant de petites aldees camuflades enmig dels camps i les ribes fluvials. Portàvem ja un temps deambulant per aquells camins i la posta de sol s’anava acostant. Per això, vam decidir parar a un bar que vam trobar al costat d’una gran acàcia per preguntar si podíem dormir en algun lloc. Aquests ens van dir que havíem de demanar permís al cap del poblat que vivia amb tota la seva família a un centenar de metres enrere d’on estàvem parats. Ens trobàvem a Shitemo, un petit poblat d’origen romanyo capitanejat per la família Nguema.

A l’entrada ens va rebre una noia que ens va comentar que l’Nguema encara no havia arribat així que vam deixar el cotxe a fora del tancat i vam entrar al recinte per esperar-lo. La casa de la família del cap del poblat estava formada per petites casetes fetes de fang, cobertes de branques de diferents arbres i amb un gran pati al centre del terreny amb un foc encès i on s’ajuntaven diferents membres de la família. Estaven preparant el sopar. Sorpresos per la nostra visita, ens van convidar a seure a les úniques dues cadires de plàstic que tenien (les típiques de bar) mentre els més petits ens miraven encuriosits. 

Vam començar a parlar amb l’Steven, un noi d’uns 20 anys d’edat que era un fill de l’Nguema. Ell parlava prou bé l’anglès i cap dels tres sabíem que seria un actor principal durant aquella nit. Entre els presents, destacava també la seva germana, la Sandra, que estava embarassada i la seva àvia, d’una edat força avançada que es notava amb les arrugues de les mans i la cara. 

S’estava fent de nit i encara no sabíem on dormiríem. Vam agafar la guitarra sabent que la música uneix cultures i mentre animàvem la vesprada entre waka-wakas i siahambas va aparèixer l’Nguema. Vestit amb uns pantalons militars i portant unes ulleres de sol tot i que ja era mig fosc, era un home alt amb cara de pocs amics. Es feia palès que ell era el cap del poblat i qui prenia totes les decisions. Ens va ullar de fit a fit, va preguntar a la seva filla qui érem i què fèiem allà, i nosaltres, amb un somriure impacient i una mirada de súplica, li vam comentar que estàvem buscant un lloc per acampar al seu poblat i a veure si ens donava permís per dormir en algun camp obert a prop del riu. Ell ens va dir que ja era tard i que estaríem més segurs sota la seva protecció, així que ens va donar permís per acampar dins el pati de casa seva. Aquella nit ja teníem lloc per a dormir, tot i que no vam poder fer-ho gaire. 

Ja era fosc i encara havíem de sopar. La família es va asseure a la vora del foc menjant una espècie de tubercle característic del seu cultiu barrejat en una sopa. Anaven compartint el plat entre tota una colla. Eren més de 10 persones i segurament aquella nit alguna d’elles no en menjaria més d’una cullerada. Nosaltres, apartats al costat del vehicle, ens vam fer una amanida de cigrons ràpida i veient la situació, vam portar el pa de motlle i els cigrons a la foguera per compartir-ho entre tots. L’Nguema es menjava el pa de motlle a queixalades, sense cap tipus d’acompanyament, com si fos el menjar més bo del planeta en aquell moment; i la Sandra feia cullerades de cigrons movent-se constantment per trobar la posició adequada amb aquella panxa tan grossa que tenia.  La Laia va comentar en veu baixa que aquella noia estava a punt de parir, que feia molt mala cara i que, a més, era una nit de lluna plena. S’enrecordava que la seva germana infermera sempre li comentava que durant les nits de lluna plena, els parts eren més freqüents. L’Esteve va dir que era impossible. 

Després de compartir històries al voltant del foc, havíem quedat que l’endemà aniríem fins al riu amb ells i continuaríem ruta per la franja del Caprivi. Quan ja entràvem a la tenda de sostre, la mare va cridar ràpidament a la Laia. Resulta que la Sandra havia trencat aigües i no hi havia cap vehicle a la zona que a aquelles hores tempestives pogués acompanyar-la fins a l’hospital més proper, que es trobava a Rundu, a uns 80 quilòmetres del poblat de l’Nguema. Ens vam mirar i vam entendre de seguida que nosaltres érem els únics que podíem acompanyar a la Sandra aquella nit a tenir un part vigilat i en condicions, tant per a ella com per al nadó. 

Vam plegar la tenda ràpidament i vam anar cap a Rundu amb la Sandra de copilot de l’Esteve, i al darrere la Laia, l’Steven, la mare i l’àvia. Les figures maternes són molt importants en l’acompanyament durant el part. Era tot fosc i l’Steven ens anava guiant per camins fins que vam trobar la carretera principal. Tot i que nosaltres no podíem conduir de nit perquè ho teníem absolutament prohibit per la clàusula del contracte de lloguer, vam accelerar per aquella carretera asfaltada on hores abans la travessaven els animals i els nens jugaven al voral. 

Al cap d’una hora arribàvem a l’hospital de Rundu, un conjunt d’edificis de planta baixa buits. Quan vam baixar del cotxe amb la Sandra esbufegant i vam obrir la porta d’accés a la maternitat, mai ens hauríem imaginat el que vam veure. Aquell passadís estava ple de dones embarassades, algunes estaven estirades, d’altres dretes i altres assegudes a les poques cadires que hi havia en aquell hospital. Se sentien crits i gemecs de dolor. L’ambient estava carregat, feia molta calor. Efectivament, era lluna plena a Rundu i la naturalesa de totes aquelles dones s’havia coordinat per donar llum a la mateixa nit. Les infermeres ens van comentar que anaven saturades i que aquella nit seria molt llarga. 

La Sandra va entrar a la sala d’exploració, i una estona després (que se’ns va fer eterna) ens van avisar que aquell part duraria molt. Era millor que marxéssim i que ben d’hora al dematí següent tornéssim a anar-hi per saber si hi havia novetats. A Rundu, les dones pareixen soles, sense companyia de cap familiar. Així que vam enfilar altre cop els 80 quilòmetres de carretera asfaltada fins a casa de la família Nguema, nerviosos de com aniria tot plegat. 

L’endemà al dematí, ben d’hora i sense quasi haver dormit, ens vam plantar davant la porta de l’hospital. Allà, ens van dir que ens havíem d’esperar a fora, que el part estava sent difícil i que la mare corria perill. En aquells moments, se’ns va passar pel cap el fet que al trobar-nos en un continent on la màgia i els maleficis hi són molt presents no ens associessin amb un esperit dolent. Però, ràpidament, aquests pensaments van marxar mentre estàvem neguitosos tot fent apostes amb la mare i l’àvia de si preferien un nen o una nena. 

Aquell matí el vam passar vagant per fora dels jardins de l’hospital posant en pràctica el nostre Oshiwambo (una de les llengües més parlades de Namíbia). El recinte estava ple de persones esperant a tenir notícies dels seus familiars. Realment, érem dos forasters en aquell indret. 

Les bones notícies van arribar amb un missatge de mòbil que l’Steven ens va ensenyar. Era la Sandra, ja havia parit i tant ella com la criatura estaven bé de salut. Al cap d’una estona ens deixarien passar a veure-les. Les portes només s’obrien de 14h a 15h del migdia. 

Quan va arribar l’hora de visita, tothom es va concentrar als passadissos buscant a on es trobava el seu familiar. Nosaltres vam trobar la Sandra a una habitació amb unes 7 mares més que també havien parit aquella nit. Quan vam entrar, l’àvia va començar a parlar amb totes elles explicant-els-hi el perquè de la nostra presència allà. Elles ens miraven sorpreses i somrients, mentres veiem la Sandra amb la seva criatura als braços. 

Tant la mare com l’àvia estaven molt contentes de tenir una nova incorporació a la gran família Nguema. I més, perquè havien guanyat l’aposta: era una nena! Després de xerrar una estona i de mirar aquella nena que deuria tenir menys de 12 hores, la Sandra ens la va presentar: “Laia, et presento a la Laia!”. I les emocions van aflorar intensament mentre la Sandra atansava la criatura als braços de la Laia perquè l’agafés. Un seguit de càntics i aplaudiments van ressonar per tota la sala.

Quan es va acabar el temps de visita, vam tornar cap a Shitemo, on ens esperava al costat de l’acàcia de fora del recinte, l’Nguema. Aquest cop estava somrient, agraït per tot el que havíem fet, i que tot hagués sortit bé. Per celebrar-ho, aquella nit faríem una gran festa tots junts al voltant del foc commemorant amb danses i balls que aquell dia una nova vida havia nascut.

Allà estàvem, celebrant la vida d’una forma senzilla, amb un got de coca-cola, picant amb peus descalços a terra i mirant al cel on la lluna ja estava de camí al quart minvant.