Si us preguntem per un país que hagi patit un Apartheid i un genocidi ètnic durant el segle XX, pocs us podríeu imaginar que el país del que estem parlant és Namíbia. 

La història de Namíbia durant el segle XX és realment colpidora. Va patir el primer genocidi ètnic del segle XX exterminant bona part de la població nadiua Herero i Nama sota el comandament militar de l’alemany Lothar von Trotha (40 anys abans de Hitler), va patir els efectes de l’Apartheid sota l’ocupació Sud-africana i no va ser fins l’any 1990 que va ser declarada independent. 

Namíbia és un territori molt extens amb diferents grups tribals que viuen per tot el país. De fet, la història humana a Namíbia es remonta molt temps enrere amb la presència de la població San (bosquimans) i els nama. Eren poblacions caçadores-recolectores i pastores que habitaven a la sabana namibiana des de fa molts milers d’anys. A partir de l’expansió bantú a l’Àfrica del Sud, hi trobem també presència d’altres grups tribals com els Damara, els Herero o els Himba. Per a més informació de les tribus presents actualment a Namíbia, cliqueu aquí.

No va ser fins el segle XV, que tenim notícies del primer europeu que va trepitjar el territori actual de Namíbia. Es tracta de l’explorador portugués Bartolomé Dias que va arribar a la zona de Walvis Bay l’any 1486, però al trobar-se davant el Desert del Namib i una terra totalment inhòspita, no ho va trobar interessant per formar-hi una colònia i colonitzar-ho. No va ser fins l’any 1793 que els holandesos, que ja havien ocupat Ciutat del Cap, van seguir la costa i van ocupar Walvis Bay, tot i que no es van atrevir encara a entrar a l’interior del país. Aquesta ocupació va durar pocs anys perquè a inicis del segle XIX els anglesos ja havien conquistat Ciutat del Cap i també Walvis Bay, i les primeres missions catòliques entraven a l’interior del país.  

L’any 1878 que els britànics van annexionar Ciutat del Cap i Walvis Bay amb un interès geopolític de mostrar poder davant els alemanys, que ja s’havien anat instal·lant al país (per exemple, a Swakopmund) per fer-hi empreses de comerç i instal·lar-s’hi. El problema, però, va sorgir amb els conflictes entre els diferents grups tribals que ja es trobaven al territori i els colonitzadors que van provocar una sèrie d’enfrontaments entre els dos bàndols a la dècada dels 80 del segle XIX. Els europeus que es trobaven a Namíbia van demanar ajut a Europa, i només Alemanya va respondre pels seus. Això va provocar que durant la Conferència de Berlín, on els grans estats europeus es van repartir el continent d’Àfrica com aquell qui reparteix cartes a un joc de taula, l’actual territori de Namíbia formés part d’Alemanya sota el nom de “Àfrica de l’Oest Alemana”. 

Els europeus van colonitzar Àfrica per extreure d’allà totes les riqueses possibles en benefici seu, i la forma de fer-ho, com va ser el cas d’Alemanya amb Namíbia, va ser amb una repressió i violència brutal. Són nombrosos els conflictes i les matances que van succeir en les dècades posteriors del Protectorat, sent la més famosa la Batalla de Waterberg contra la tribu Herero que va haver de refugiar-se a la veïna Botswana. Inclús, i d’això se n’ha parlat poc, al 1904 el comandament militar d’Àfrica de l’Oest Alemana, Lothar von Trotha, es va avançar 40 anys a Hitler i va realitzar un genocidi contra la tribu Herero realitzant una ordre d’extermini que deia:  

«Dins de les fronteres alemanyes, s’executarà a trets tot herero, ja sigui armat o desarmat, amb o sense bestiar. No se li permetrà el pas ni a dones ni a nens. Se’ls obligarà a tornar al seu poble; en cas contrari s’haurà emprendre-la a trets contra ells » (Vernichtungsbefehl -ordre d’extermini-, octubre 1904)

Un any més tard, el 1905, va fer el mateix amb la tribu dels Nama enviant-los el següent missatge:

“Els nama que decideixin no rendir-se i gosin deixar-se veure en territori alemany seran assassinats fins que l’últim caigui. Aquells que, a l’inici de la rebel·lió, hagin comès homicidi en contra dels blancs o hagin donat l’ordre de fer-ho, per la llei, seran executats. Pel que fa als pocs que no s’hagin rendit, pagaran la seva gosadia de la mateixa forma en què ho van fer els herero, que en la seva ceguesa van creure poder tenir èxit en una guerra contra el poderós emperador alemany i el gran poble alemany. Els pregunto, ¿on són els herero avui?” (Declaració als “rebellius Hottentots”, 22 abril 1905)

Durant aquests anys, al voltant del 80% de la població Herero i el 50% de la població Nama van desaparèixer i encara Alemanya no ha demanat cap disculpa pública per aquests genocidis ètnics contra aquests grups tribals nadius d’Àfrica. 

Després de la Primera Guerra Mundial i amb la derrota dels alemanys, el 1920 el país va passar a formar part de l’Imperi Britànic com a una Administració més, tot i que la van tractar com una província més de la Unió Sudafricana expoliant les terres i fent arribar nous colons al territori. Així doncs, a partir de l’any 1948, Namíbia va viure també el seu “Apartheid”. Moltes granges van ser assignades a colons d’ascendència europea, mentre que els nadius africans eren abandonats i relegats a l’absolut despreci i als territoris més pobres. No va ser fins el 1959, que es va fundar el SWAPO (Organització del Poble de l’Àfrica del Sud-Oest) per protestar contra l’apartheid i l’opressió supremacista que vivia el país. 

Els europeus van colonitzar Àfrica per extreure d’allà totes les riqueses possibles en benefici seu, i la forma de fer-ho, com va ser el cas d’Alemanya amb Namíbia, va ser amb una repressió i violència brutal.

Després d’un llarg conflicte amb els que promovien l’Apartheid i de la pressió internacional de l’ONU i altres estaments contra el país austral, Sud-Àfrica va acordar abandonar Namíbia i supervisar la transició cap a la independència que va ser declarada independent l’any 1990, després d’unes eleccions l’any 1989 on va guanyar Sam Nujoma, líder del SWAPO. Aquest partit continua governant a dia d’avui i de forma ininterrompuda el país.