NAMIBIA: La regió de Kaokoland, al nord de Namíbia

africanlanders

maig 12, 2022

Namíbia és un dels països més especials d’Àfrica, sobretot pel que fa al seu paisatge. Destaca per tenir una gran extensió, dominada pel desert del Namib i la costa atlàntica, i per altiplans rocosos i carreteres de terra amb una nul·la densitat de població. El nord del país, un dels destins més poc concorreguts pel que fa al turisme pel seu difícil accés, destaca per tenir unes carreteres plenes de pedres; per travessar rius secs que s’inunden durant l’època de pluges; per mantenir encara les tradicions i els costums dels diferents grups tribals de la zona; per paisatges rocosos i desèrtics; per cascades i rius que separen Angola de Namíbia i per ser una àrea totalment remota on no tindràs connexió ni cobertura. Amb tots aquests ingredients, l’aventura està assegurada!

Regió del Kaokoland.

Nosaltres, en aquest viatge d’un any per Àfrica, vam decidir descobrir el nord de Namíbia, també conegut com la regió de Cunene, amb el nostre propi cotxe durant una ruta de 5 dies. És important que et preparis bé ja que hauràs de portar amb tu tot el necessari per tots aquests dies perquè durant el recorregut no trobaràs supermercats ni gasolineres (si pots, emporta’t un dipòsit extra de benzina i molta aigua), i estaràs la major part de vegades sol amb el paisatge i la poca població local que encara habita en aquest lloc remot de Namíbia.

A continuació, us explicarem la nostra experiència al nord de Namíbia per si voleu incloure-la al vostre itinerari de viatge. Considerem com el nord de Namíbia aquella zona situada per sobre de l’Etosha National Park (per llegir la nostra experiència en aquest parc, pots clicar aquí), i situada a l’oest de la C43, la carretera que va de la frontera natural d’Angola a Palmwag passant per Opuwo, la ciutat principal d’aquesta regió. El nord de Namíbia limita amb Angola, on el riu Cunene forma la frontera natural entre aquests dos països; i a l’oest directament amb la costa atlàntica, en una zona desèrtica coneguda també com la costa dels esquelets, i que es troba en ple desert del Namib. Tota aquesta regió inhòspita i desèrtica també es coneix com el territori Kaokoland.

Regió del Kaokoland.

En aquesta zona del nord de Namíbia trobaràs molts de himbes, un grup tribal característic de la regió de Cunene i el Kaokoland. Els himbes són un poblat semi-nòmada que es dedica, principalment, a la ramaderia. Conduint pels camins del nord de Namíbia és molt probable que et trobis poblats himba pel camí, així com també les dones himba que es caracteritzen per anar amb els pits descoberts i per les trenes de fang que porten al cap. Inclús, passejant per la ciutat d’Opuwo, pots trobar-les dins a les botigues barrejant-se amb els altres grups tribals. Una visió antropològica molt interessant per veure com conflueixen tradició i modernitat en ple segle XXI a Namíbia.

Ramat de tribus Himba durant el camí.

Al nord de Namíbia, també trobem les Epupa Falls, unes cascades que provenen del riu Cunene i que separen aquest país d’Angola. De fet, des de Namíbia estaràs a pocs metres de territori d’Angola, només hauries de creuar un riu on a vegades pots trobar cocodrils. De fet, aquest riu és un dels més importants del país, juntament amb el riu Orange (que limita Namíbia amb Sud-Àfrica) i el riu Okavango, situat a la franja de Caprivi (per saber més sobre la nostra experiència en aquest lloc, pots clicar aquí).

Epupa Falls.

Les carreteres per accedir al nord de Namíbia només es poden fer si viatges amb un 4×4. Pensa que les carreteres són totes de terra, i en molts casos formades per pedres grosses que hauràs de travessar conduint de forma lenta i curosa. Per tant, t’aconsellem que abans d’anar-hi revisis si el teu cotxe i les teves rodes estan en bon estat. Com a contrapartida, però, són carreteres molt boniques, amb paisatges semi desèrtics, on podràs descobrir les misterioses escultures dels Stone Men que us parlarem més endavant, així com figures de roques enmig del desert, diferent fauna salvatge que sobreviu en àrees totalment aïllades i una zona totalment inhòspita del país.

Un Stone Man misteriós…

Conduir pel nord de Namíbia és totalment una experiència que segur que no et deixarà indiferent. Descobriràs encara tradicions ancestrals de l’antropologia humana, paisatges erms que tenen milers d’anys d’història, rius transfronterers i un entorn feréstec que hauràs de domesticar amb la conducció del teu 4×4 per les carreteres rocoses de la regió de Cunene i el Kaokoland.

Regió de Kaokoland.

Com arribar-hi?

Opuwo és la principal ciutat del Kaokoland i de la regió de Cunene. Des d’allà, podràs descobrir diferents indrets del nord-oest de Namíbia, com per exemple, les Epupa Falls, Orupembe o les tribus himba. Si vens del nord de l’Etosha NP o de la franja de Caprivi, la millor forma d’arribar a Opuwo és seguir la C41, una carretera que va de la ciutat d’Oshakati a Opuwo en un trajecte de 225 quilòmetres que es poden fer en unes 3 hores per una molt bona carretera asfaltada.

Si vens de Windhoek o del sud, la millor forma per arribar a Opuwo és dirigir-te fins a Kamanjab (l’entrada oest de l’Etosha NP), i des d’allà conduir 205 quilòmetres per la C35, una carretera asfaltada i en molt bon estat, fins arribar al desviament de la C41, on hauràs de conduir els últims 60 quilòmetres fins arribar a Opuwo (en total, des de Kamanjab són unes 3 hores de trajecte).

Des d’Opuwo, llavors, podràs accedir als principals punts d’interès de Kaokoland per carreteres secundàries de terra, on necessitaràs el 4×4 i anar ben preparat, és a dir, amb dipòsit extra de gasolina pel cotxe, aigua i menjar. A l’apartat de “Què fer al nord de Namíbia?” expliquem com fer algunes de les rutes que vam conduir nosaltres, per si us poden ser útils per a fer-les servir com a guia.

Carreteres del Kaokoland.

Què fer a la regió del Kaokoland, al nord de Namíbia?

El nord de Namíbia és una zona molt remota on podràs gaudir d’uns paisatges espectaculars i unes carreteres complicades però que valen molt la pena per accedir a uns dels racons d’Àfrica que encara es mantenen tal com eren i on viuràs tota una aventura. Les principals activitats que destaquem a fer són:

– Visitar les Epupa Falls

Les Epupa Falls són segurament el principal atractiu turístic de la regió de Cunene. Són una sèrie de grans cascades creades pel riu Cunene a la frontera d’Angola i Namíbia, a la zona de Kaokoland. El riu, amb una amplada d’uns 500 metres entre banda i banda, cau en una sèrie de cascades d’una longitud d’1,5 quilòmetres, on la cascada més alta és de 37 metres d’alçada. El nom “Epupa” és una paraula que en herero (l’idioma local) significa “espuma”, en referència a l’espuma creada per l’aigua que cau.

Epupa Falls.

Per accedir a les cascades, l’entrada és gratuïta. De totes maneres, trobaràs vàries persones locals que s’oferiran per fer-te de guia a canvi d’una petita propina, i així t’explicaran la història del lloc i de les costums de la gent d’allà. Al costat de les cascades i del riu hi ha diferents allotjaments comunitaris on podràs acampar i relaxar-te mentre escoltes el soroll de l’aigua. A l’apartat de “A on dormir al nord de Namíbia?”, especifiquem alguns d’aquests allotjaments.

Riu Cunene, just abans de caure al salt d’Epupa.

Les Epupa Falls són les cascades més importants de Namíbia, però al trobar-se en un lloc bastant remot, no solen rebre gran quantitat de turistes. Visitar aquest lloc i tot el seu entorn és una activitat que considerem imprescindible si visites la regió de Kaokoland i el nord de Namíbia.

Epupa Falls, les millors cascades de Namíbia.

– Anar a la recerca dels misteriosos Stone Men

Si condueixes per les carreteres del nord de Namíbia i, de cop i volta, veus una escultura de pedra en forma d’home que està en una determinada posició, voldrà dir que has aconseguit veure un dels misteriosos Stone Men que es troben situats al Kaokoland, una àrea remota i inhòspita del nord de Namíbia.

Stone Man contemplant la zona desèrtica del Kaokoland.

Els Stone Men són un enigma sense resposta dins aquesta regió salvatge de Namíbia, només apte per a viatgers aventurers en un paradís desert de misteris i meravelles. Aquestes escultures de pedra, també conegudes com The Lone Men of Kaokoland i fetes amb roca de la zona de Cunene, es caracteritzen per tenir la figura humana d’un home que representa vàries personalitats. Cada figura es troba en una posició diferent: assegut, dempeus, de genolls, arrossegant-se, de mans enlaire, aguantant-se des d’una roca… A cada escultura, trobaràs una inscripció que indica el número i un breu missatge indicant el títol de la seva postura i la direcció a la que va aquest misteriós home.

Stone Man, penjat d’una roca…

En podràs trobar a diferents punts de Kaokoland, com per exemple a Purros, al Van Zyl’s Pass i a la Costa de l’Esquelet. Nosaltres, en aquest article, expliquem amb més detall els diferents Stone Men que vam trobar durant la nostra ruta de 5 dies al nord del país. Us animeu a descobrir-ne més per vosaltres mateixos? Quan conduïu per les terres remotes de Kaokoland, estigueu atents per si us trobeu un Stone Men a prop!

Stone Man, amb el nostre cotxe i el d’en Nelly i la Julie al fons.

A més a més, ningú coneix l’artista d’aquestes escultures. És a dir, el creador dels Stone Men ha aconseguit passar desapercebut i construir una galeria d’escultures a l’aire lliure dins el paisatge oblidat del Kaokoland de Namíbia. I aquí, segurament, rau bona part del misteri d’aquestes escultures. Per què en aquesta posició i en aquest lloc? Pot ser que l’artista vagi col·locant nous Stone Men a la regió de Kaokoland? Per què no surt a la llum? Potser aquests enigmes són el que fan especial aquest lloc i fan que la recerca de Stone Men sigui una activitat molt entretinguda a fer durant els teus dies al nord de Namíbia. El misteri encara està per resoldre…

Stone Man, un misteri per a resoldre a la regió del Kaokoland.

– Apropar-te a alguna tribu himba

A la regió de Cunene, és a dir, al nord de Namíbia trobem bona part de la població himba. Aquests, també es troben al sud d’Angola on són coneguts com muhimba. Quan condueixes per les carreteres d’aquesta àrea, trobaràs al costat dels camins diferents poblats circulars on habiten els himba. És una bona ocasió per acostar-t’hi i intentar establir una certa connexió per poder-te apropar a ells i conèixer una mica més de la seva història i les seves tradicions.

Kaokoland, regió de la tribu Himba.

Els himbes són un poblat semi-nòmada. Es dediquen a la ramaderia cuidant els seus ramats de cabres i vaques i es van movent a la recerca d’aigua i menjar pel ramat. La cultura himba no es podria entendre sense el bestiar, que està present a qualsevol esdeveniment important: casaments, funerals, naixements, rituals de pubertat…

Els himba viuen en poblats circulars que anomenen kral i que destaquen per ser una estructura, també en forma de cercle, de diferents cases fetes de fang i palla. Al mig del poblat, trobem un espai per a guardar el ramat. Mentre els homes es dediquen només a pasturar les vaques i el ramat, les dones s’encarreguen de la construcció i el manteniment del poblat, dels nens, de cuinar, de munyir les vaques, de buscar aigua i de cuidar les cabres. De fet, la llet de vaca és la base principal de la seva alimentació.

La dona himba es caracteritza per les trenes de fang que porta al cap. Cada matí, amb la barreja de la terra argilosa, pols d’ocre i mantega de vaca realitzen una espècie de fang amb la que s’unten el cos. A part de ser un element icònic de la tribu himba, aquest fang els hi serveix per protegir-les del sol i dels mosquits. Els diferents pentinats que realitzen amb el fang depèn de l’estatus dins de la tribu. És un signe que va canviant segons l’etapa de la vida. Per exemple, el canvi de la pubertat a l’edat adulta significa un canvi de pentinat. Si vols saber-ne més sobre ells, pots llegir el següent article aquí.

Durant el teu recorregut per la regió de Cunene, t’habituaràs a veure població himba caminant pels carrers i per les carreteres. Alguns d’ells, moltes vegades, et demanaran diners si els vols fotografiar. Per tant, t’aconsellem que no treguis la càmera sense haver parlat abans amb ells. També, et demanaran menjar i els més petits t’insistiran amb la paraula “sweet”, una paraula que han après a dir acostumats a què certs turistes, i segons el nostre parer de forma incorrecta, regalen caramels als nens i es senten els més solidaris del planeta. Has de ser conscient que estàs visitant un grup tribal i, per tant, has de tenir certa empatia i respecte cap a ells, la seva forma de vida i apropar-t’hi d’una forma humana. Si pots, dedica-hi temps i trencaràs aquesta frontera de turista amb diners i ells segur que t’ho tornaran amb una experiència inoblidable.

Poblat himba durant el camí pel Kaokoland.

– Fer una ruta 4×4 pels diferents indrets d’aquesta zona

El nord de Namíbia i la zona de Kaokoland, a la regió de Cunene, són una de les darreres zones més salvatges que queden a Namíbia. Aquest país, destaca per tenir carreteres de grava llarguíssimes que travessen paisatges desèrtics amb formacions rocoses molt boniques, així com parcs nacionals com l’Etosha NP. A part, també té una bona artèria de carreteres asfaltades entre les principals ciutats del país. Però, com les carreteres del nord no en trobaràs cap d’igual a la resta del país.

Amb el nostre 4×4 conduint per camins off-road.

Les carreteres del Kaokoland només són aptes per vehicles 4×4, ja que destaquen per ser carreteres plenes de pedra, amb algun creuament de riu (en època de pluges, potser que no puguis creuar el riu i, per tant, no puguis visitar alguna part d’aquesta àrea) i un terreny totalment abrupte que el converteixen en tot un repte per aquells viatgers més aventurers.

Nosaltres anàvem amb el nostre Toyota Land Cruiser 4×4 que va aguantar molt bé durant tota la ruta, tot i que les rodes es van gastar més ràpidament degut a la topologia del terreny i les vam haver de canviar al cap d’aproximadament un mes de fer el recorregut. Us aconsellem que activeu el 4×4, i que us emporteu un bon mapa per situar-vos i que tingueu paciència, ja que en certes carreteres no superaràs els 20 quilòmetres per hora degut a les condicions del camí.

Camins del Kaokoland.

A continuació, us detallarem algunes de les rutes que nosaltres vam fer pel nord de Namíbia per si són del vostre interès:

RUACANA-EPUPA FALLS (per la D3700): Aquesta segurament és de les millors carreteres que vam fer. En part, perquè el trajecte de Ruacana a Epupa Falls l’estan arreglant i condicionant per a facilitar l’arribada de turistes en aquestes cascades. De Ruacana, que és on s’acaba la carretera asfaltada de la C46 que ve d’Oshakati (al centre-nord del país), a Epupa Falls hi ha un total de 160 quilòmetres en una carretera de terra (D3700) que està bé i que transcorre paral·lelament al riu Cunene, i a on podràs trobar diferents poblats himba al costat de la carretera. Pensa que a Ruacana és el punt on trobaràs l’última gasolinera abans d’endinsar-te a la regió del Kaokoland. Per tant, recomanem que omplis tots els dipòsits aquí. Aquest recorregut el podràs fer en unes 4 hores de trajecte.

Carretera de Ruacana a Epupa, de grava però en bon estat.

EPUPA FALLS-OPUWO (per la C43): Aquesta ruta, que transcorre totalment per la C43, connecta les cascades Epupa amb la principal ciutat de la regió, Opuwo. Aquesta carretera també és de terra però està en bon estat, amb un trajecte de 180 quilòmetres que podràs fer al voltant de 3 hores. Pel camí, trobaràs diferents pobles himba, així com poblats com Okangwati i escoles de primària on els visitants són benvinguts, com l’escola de Omuhonga.

Avançant direcció a Opuwo, la capital de la regió del Kaokoland.

– OKANGWATI-OPUWO (per la D3703): Aquesta ruta de 180 quilòmetres és una de les més complicades que vam fer durant la nostra ruta al nord de Namíbia. Surt de la població d’Okangwati, on hi arribes a través de la C43 que va d’Epupa Falls a Opuwo, i allà et desviaràs direcció a l’oest. Els primers quilòmetres són de terra i passen per diferents petits poblats, però a partir del poblat de Etengwa, la carretera és complica molt. Amb molts de desnivells i un terreny ple de roques, la conducció per aquesta zona és tot un repte i hauràs d’anar molt a poc a poc. Després, arribaràs a una petit pantà d’aigua, que és el Ovivero Dam, on trobaràs diferents ramats i pastors que esperen a l’ombra d’alguns dels arbres mentre la calor del dia colpeja fortament. Un lloc bonic per a estirar les cames (si prefereixes, pots deixar el cotxe aparcat abans de la sorra, ja que per accedir-hi has de passar per sobre un riu sec).

Ramat dels pastors a Ovivi Dam.

Al cap de pocs quilòmetres del pantà, trobaràs a la teva esquerra un trencant que va cap al Van Zyl’s Pass, la carretera en majúscules d’aquesta zona per la seva dificultat i que pots tardar tranquil·lament 3 hores per recórrer els poc menys de 40 quilòmetres d’aquesta ruta complicada. Nosaltres, no la vam fer i vam seguir per la D3703 fins arribar al trencant que et porta cap a Orupembe. Aquí vam deixar aquesta carretera i vam avançar més cap a l’oest.

Des del trencant cap a Orupembe (situat a prop de la població d’Etanga), fins a Opuwo conduint per la D3703, hi ha un total de 100 quilòmetres que pots fer aproximadament en 2-3 hores ja que la carretera en aquesta part està en millor estat.

Carreteres del Kaokoland.

Per tant, si fas la ruta circular d’Okangwati a Opuwo, trobaràs una primera part molt complicada a conduir amb el teu 4×4 passant per diferents pendents plenes de pedres. Si tens molta experiència i vols fer el Van Zy’ls Pass, hauràs d’agafar aquesta carretera i desviar-te just pocs quilòmetres després del pantà. Si vols anar cap a Orupembe, com vam fer nosaltres, t’hauràs de desviar just abans d’Etanga.

Just abans del Van Zyl’s Pass, amb un terreny pedregós i molta pendent que vam aconseguir passar amb el nostre 4×4.

– ETANGA-ORUPEMBE-OPUWO (des del trencant de la D3703, i després per la D3707): Aquest recorregut que vam fer comença just uns 13 quilòmetres abans d’Etanga, en el trencant que es desvia cap a l’oest direcció a Orupembe. Aquí la carretera es torna més plana, amb diferents creuaments de riu i diferents camins que porten a la mateixa direcció. Recomanem que segueixis l’aplicació Maps.me per veure el recorregut.

Aquí els camins són més oberts, amb certes pujades però que no són tan fortes ni dures com la ruta d’Okangwati al pantà d’Ovavi. Nosaltres, com que vam començar al migdia a fer aquesta ruta, vam dormir enmig del camí, en una zona on hi havia baobabs i una zona plena de petits arbres molt tranquil·la. Fins arribar a la D3707, són un total de 70 quilòmetres però que faràs en un temps de 4-5 hores.

Carretera direcció a Orupembe des del nord.

Nosaltres, però, l’endemà, en comptes d’anar directament a Orupembe, ens vam desviar per tal d’anar al Marble Camp, que es troba 25 quilòmetres al nord d’Orupembe, i que destaca per tenir una mina de marbre des d’on pots fer molt bones instantànies ja que està al mig del no-res. I, pel camí, ja podràs començar a trobar algun dels misteriosos Stone Men. El recorregut és complicat, però es pot fer bé si es va a poc a poc i amb precaució.

Després, d’Orupembe pots anar directament a Opuwo conduint per la D3707, una carretera de terra de 215 quilòmetres, on trobaràs diferents poblats i punts d’aigua, abans d’arribar a la principal ciutat de la regió. Nosaltres, aquest tros no el vam fer, perquè vam anar d’Orupembe a Sesfontein seguint també per la D3707, ruta que us expliquem a continuació.

El primer Stone Man que vam trobar, d’Orupembe al Marble Camp.

– ORUPEMBE-SESFONTEIN (per la D3707): Aquí, la carretera es torna un altre cop namibiana, és a dir, ample i amb rectes llargues de terra. Però aquesta carretera destaca per tenir un paviment ondulat que farà tremolar constantment el cotxe. El paisatge canvia, amb una perspectiva molt més àmplia que les rutes anteriors i amb vistes al desert a l’horitzó. Prepara’t també per veure diferents Stone Men durant el camí!

D’Orupembe aniràs direcció a Purros per la D3707, on podràs trobar alguns animals com girafes i antílops. Nosaltres vam aprofitar per dinar al costat de la carretera mentre observàvem aquests animals de coll llarg i ens preguntàvem com podien viure en un indret tan remot com aquest.

Girafes del Kaokoland!

A 43 quilòmetres d’Orupembe, hi ha un trencant que es dirigeix cap al desert. Si l’agafes, aniràs a parar al cap d’uns 16 quilòmetres per una ruta que es troba ja enmig del desert a una formació rocosa curiosa: una roca que té forma d’os. Pel camí, trobaràs alguna escultura més d’Stone Men. Un lloc molt bonic enmig del no-res.

Roques en forma d’animal que trobaràs si et desvies pocs quilòmetres de la carretera d’Orupembe a Purros

Després d’aquí, nosaltres vam seguir per aquest mateix camí fins arribar al riu Khumib, on vam anar direcció nord fins tornar a enganxar amb la carretera D3707. És probable que en època de pluges aquest camí estigui intransitable, ja que nosaltres vam haver de passar durant certs moments pel mig del riu que estava, en aquells moments, sec. Des de la formació rocosa de l’os fins a la D3707 passant pel riu hi ha un total de 18 quilòmetres.

Un cop estiguis de nou a la D3707, ja et trobaràs només a 35 quilòmetres de la població de Purros. Pel camí, podràs trobar noves escultures dels Stone Men. Per travessar el poble de Purros, és molt recomanable que abans d’arribar a la població et desviïs direcció Omenje Camp per creuar el riu Hoarusib, un dels més importants de la zona. Sobretot, perquè si segueixes la D3707, el creuament del riu per aquella zona està ple de sorra i és molt difícil de creuar… En canvi, si fas la volta circular pel nord de només 11 quilòmetres que vam fer a Purros t’assegures que podràs creuar tranquil·lament. Si és època de pluges, s’ha de vigilar l’estat de l’aigua, preguntar i assegurar-se bé que es pot creuar ja que es tracta d’un dels rius més importants del Kaokoland.

Finalment, de Purros a Sesfontein hi ha un total de 100 quilòmetres en una carretera en bon estat, de terra però ampla, amb escultures de Stone Men i que no et causarà cap tipus de problema. La podràs fer en 2 hores amb el teu vehicle. Aquí, moltes vegades, la gent ha vist elefants al costat de la carretera, en un paisatge totalment desèrtic. Nosaltres no vam tenir aquesta sort.

El que sí que vam fer nosaltres, però, va ser anar a dormir fent càmping lliure al Signal Hill, una petita muntanya enmig del desert. Per arribar-hi, has de trencar cap al sud al petit camí que veuràs situat just 45 quilòmetres abans d’arribar a Sesfontein, i conduir per una carretera enmig del desert durant 7 quilòmetres fins arribar a aquesta petita muntanya, on et pots enfilar per contemplar la posta de sol i la immensitat del desert.

Carretera cap al Signal Hill.

Uns amics que havien acampat allà feia uns anys ens van dir que ells havien vist lleons allà al costat quan es van despertar. Nosaltres, tampoc vam tenir aquesta sort però sí que és cert que hi ha persones que es troben amb elefants i lleons en aquesta zona desèrtica de Namíbia. Són els elefants i els lleons del desert, que s’han adaptat en aquest medi i es caracteritzen per tenir una major adaptació en aquest entorn, sense necessitat de beure aigua tan sovint i amb un ecosistema diferent de la resta.

Sesfontein és una població que disposa de gasolinera, així com també d’allotjaments. D’Orupembe a Sesfontein, si no et desvies per anar a veure la formació rocosa de l’os així com el Signal Hill, són un total de 211 quilòmetres que podràs fer en 4 hores en una carretera de terra on el cotxe tremolarà però arribaràs tranquil·lament al teu destí. Des de Sesfontein, podràs arribar de nou a Opuwo (150 quilòmetres – 2 hores) per la C43, una carretera molt panoràmica que, en la majoria de trams, està asfaltada; o desviar-te cap a Palmwag, al sud, i deixar enrere el territori salvatge del nord de Namíbia.

Carretera asfaltada de Sesfontein a Opuwo.

A on dormir a la regió de Kaokoland, al nord de Namíbia?

La regió del Kaokoland destaca per ser un lloc amb molt poca presència d’infraestructura turística. Nosaltres vam acampar vàries nits lliurement al costat de la carretera. Estàvem completament sols i no vam rebre cap visita durant tota la nostra estada allà. És un bon lloc per fer aquest tipus d’acampada, tot i que cal tenir en compte la presència de fauna salvatge i no posar-se al costat de lleres de rius perquè es poden inundar molt fàcilment.

Acampada lliure al Signal Hill, a la zona del desert de la regió del Kaokoland.

També, vam dormir en alguns allotjaments que destacarem a continuació. Aquests es troben en punts més turístics com les Epupa Falls. Nosaltres vam estar a:

– Camp Cornie: Aquest allotjament està situat a la carretera que va de Ruacana a Epupa. Només disposa de zona de càmping al costat del riu Cunene i sota les ombres de palmeres; i també de tendes preparades per aquells que no tinguin material d’acampada. Disposa de lavabo, dutxa, zona per fer foc i wifi (encara que no sempre arriba). Vam pagar 150 NAD per persona (uns 8.50€) i només es pot pagar en efectiu. Per a més informació, podeu clicar aquí.

Camp Cornie, envoltat de palmeres i al costat del riu Cunene.

– Epupa Falls Lodge: Aquest Lodge està situat al costat de les cascades Epupa i del riu Cunene. És un lloc molt bonic perquè disposa d’una bona zona d’acampada amb ombra, des d’on pots arribar escoltar el soroll de les cascades. Allà, podràs refrescar-te a la piscina, gaudir d’una cervesa des d’una plataforma elevada on veus les cascades des de dalt, i estar a pocs metres de les Epupa Falls. Un molt bon lloc per passar la nit abans o després de visitar les cascades. Per a més informació, pots clicar aquí.

Epupa Falls Lodge, just abans de les cascades.

La nostra ruta

DIA 1: Ens despertàvem a Oshakati, una ciutat on vam estar-hi uns dies per tramitar la visa per Angola al Consolat. Després d’haver entregat ja tots els documents, i haver solucionat un petit ensurt amb el cotxe que ens va passar (un intent de robatori que va acabar només amb un vidre trencat gràcies a què el guàrdia del Consolat d’Angola ens va avisar que portéssim millor el cotxe davant seu perquè el pogués controlar), era hora de descobrir el Kaokoland i el nord-oest de Namíbia, una regió totalment remota del país.

Kaokoland, que venim!

Vam sortir d’Oshakati al dematí, després de carregar el cotxe amb reserves de menjar i d’aigua, i comprar a Cymot (el Decathlon del càmping) un bidó de 25 litres per poder omplir-lo de gasoil pel cotxe. Ens esperava un dia llarg de carretera on pararíem abans d’Epupa Falls ja que amb un dia vèiem totalment excessiu fer tot el trajecte des d’Oshakati fins aquestes cascades tan populars de Namíbia.

En un primer moment, la carretera estava asfaltada i en molt bon estat. Vam arribar a Ruacana, en unes 2 hores, i allà vam carregar el dipòsit del cotxe ben ple de gasoil (i també el dipòsit extra que portàvem). Des d’allà, s’acabava l’asfalt i començava l’aventura d’aquests dies per aquesta regió de Namíbia.

Primers paisatges amb el riu Cunene que ens acompanya des de Ruacana.

Vam fer una primera parada a les Ruacana Falls, que estaven completament seques ja que la presa no estava oberta. Allà, per primera vegada, vèiem el riu Cunene, un riu que separa Namíbia i Angola i que desemboca a l’oceà Atlàntic, i que ens acompanyaria durant aquests primers dies. A Ruacana, hi havia un punt de control per creuar a Angola, però malauradament el país tenia tancades les seves fronteres terrestres i, per tant, no estava obert. En aquell moment, estàvem a dos metres literals de trepitjar Angola, així que vam creuar els dits esperant una resposta positiva per part del Consolat i poder trepitjar aquest país d’ex-colònia portuguesa que tant bé ens havia parlat molta gent.

El riu Cunene: a un costat Namíbia, i a l’altre costat Angola.

Després de deixar enrere Ruacana, vam seguir avançant per una carretera que estava en millor estat del que esperàvem. Abans, la carretera de Ruacana a Epupa era tot un infern, però ara l’estaven ampliant i arreglant, fet que permetia conduir amb més tranquil·litat. Pel camí, vam començar a trobar els primers poblats Himba. Alguns estaven abandonats i altres només hi vèiem dones i nens que sortien corrent per cridar “muzungu” des del costat del cotxe. Alguns, fins i tot, de males maneres quan veien que no paraves per donar algun caramel o alguna cosa. Els efectes contraproduents del turisme en aquests llocs remots.

Vam arribar al nostre càmping, el Camp Cornie, un lloc on estàvem completament sols al costat del riu Cunene i envoltat de palmeres. Mentre muntàvem la tenda, una moto amb 3 himba a dalt s’aproximava per donar un paquet a en Ian, la persona que estava de responsable en el càmping. Ell ens va convidar a visitar un lloc que havia descobert on havia caigut (segons ell) un meteorit. Així, que no ens ho vam pensar i vam anar amb ell i el seu cotxe.

Amb en Ian, buscant meteorits…

Es notava que es coneixia la carretera perquè conduïa ràpid… A en Ian li interessava molt el tema dels fòssils i aquell dematí, havia vist una zona més carbonitzada on segurament hi havia caigut un meteorit. Després de fer mitja volta a la carretera, vam parar al costat del voral i vam començar a caminar fins que vam descobrir unes roques més negres i d’un altre tipus que les que hi havia al seu voltant. No sabem si havia sigut un meteorit, però sí que en Ian tenia raó que en aquells centenars de metres quadrats alguna cosa havia passat. Vam aprofitar per fer fotografies i per endur-nos alguna pedra per a investigar al Camp Cornie. En Ian buscava algun geòleg que estigués interessat en fer un estudi d’investigació en aquesta zona, i per això, en feia difusió al Facebook.

La zona on deuria caure un meteorit, a prop de la carretera de Ruacana a Epupa.

Després d’aquesta petita excursió per la zona, vam veure arribar per la porta un altre cotxe. Eren en Nelly i la Julie, una parella d’anglesos que portaven ja més de 3 anys viatjant per tot el món. Els va enganxar la pandèmia a Àfrica i nosaltres vam coincidir amb ells durant el Cap d’Any que vam celebrar a la Franja de Caprivi. En Nelly és un dels administradors dels grups de overlanders, viatgers que van amb el seu cotxe per tot el món. Vam estar contents de compartir una petita barbacoa amb ells i una bona vetllada al costat del riu Cunene.

Abans d’anar a dormir, en Ian va tornar a venir per ensenyar-nos escorpins que brillaven amb la llum ultraviolada i que estaven als arbres del campament. A més a més, vam tenir la sort de rebre una visita d’un petit antílop mentre buscàvem els escorpins i fèiem fotografies d’aquests animals ben curiosos. Era el primer cop que els veiem durant el nostre viatge a Àfrica, així que ara ja podíem anar a dormir. Demà, tocava arribar a les Epupa Falls.

El nostre primer escorpí!

DIA 2: Al dematí, després d’acomiadar-nos de l’Ian, ens vam dirigir a les Epupa Falls. Era un trajecte curt que resseguia el riu Cunene. Vam arribar a l’Epupa Falls Lodge on en Nelly ens havia dit que feien descompte per viatgers que anaven amb el seu cotxe, així que vam arribar allà i vam gaudir de l’espai que tenia piscina i una zona d’acampada sota de les palmeres des d’on es sentia el rugit de l’aigua de les cascades.

Epupa Falls Lodge.

En Nelly i la Julie van arribar més tard que nosaltres ja que són de despertar lent, així que després vam anar amb ells a veure les Epupa Falls, un dels punts més bonics de la zona nord-oest de Namíbia. Les cascades que es formen a partir de l’aigua del riu Cunene no ens varen deixar indiferent. Veure com l’aigua queia amb força entremig de les roques i com el riu prosseguia el seu curs era una manera de meditar amb la naturalesa i veure la grandiositat del planeta en llocs tan remots com aquell.

Epupa Falls.

Després de fer vàries instantànies del lloc i del moment, vam tornar al Lodge on vam poder gaudir d’una bona truita de patates conjuntament amb en Nelly i la Julie. Un cop superat aquesta primera parada d’Epupa Falls, l’endemà tocava aventurar-nos per les carreteres desèrtiques del Kaokoland i els misteriosos Stone Men. Per si de cas, en Nelly i la Julie ens van deixar un walkie-talkie per estar comunicats en cas que passés alguna cosa. I, finalment, sí que vam haver de fer servir l’aparell…

Un dia al voltant del riu Cunene i les Epupa Falls.

DIA 3: Ens vam llevar d’hora per dirigir-nos a la població de Okangwati, on el dia anterior ens havíem compromès amb el vigilant del nostre Lodge que portaríem els seus fills a la ciutat perquè tornaven a l’escola després d’uns dies de vacances. Feia molt bon dia, i al sortir ja ens esperaven els dos nois que van pujar tímidament als seients del darrere i van restar quasi tot el trajecte en silenci. En Nelly i la Julie, com de costum, sortien més tard. Així que amb ells vam quedar que ens trobaríem al trencant de la carretera D3703 que va direcció a Orupembe.

Vam arribar a la població de Okangwati, un lloc amb força ambient on trobàvem diferents ètnies locals i allà ens vam desviar per començar la ruta… I, quina ruta! Al començament, amb el nostre 4×4 anàvem fent tranquil·lament, però és que després hi havia unes pendents molt pronunciades amb roques enmig del camí que desequilibraven el cotxe i, per tant, el copilot havia de baixar del cotxe i guiar el conductor per tal de passar els diferents impediments que anàvem trobant per aquella carretera.

Camins del Kaokoland.

Vam arribar fins al Ovivero Dam, un pantà situat al costat del camí que estava ple de vaques abeurant-se i els pastors sota l’ombra dels arbres. Ens vam acostar caminant on estaven ells, i vam poder parlar amb l’únic que parlava anglès. Ens van preguntar de quin país veníem i vam parlar del problema que hi ha amb la falta d’aigua en aquesta zona. A part dels pastors, hi havia també dones i nens himbes que es refugiaven de la calor, i més enllà joves que es distreien jugant a cartes sobre el terra sorrenc del pantà.

Tocava seguir avançant, mentre intentàvem fer anar el walkie-talkie que ens havia deixat en Nelly i la Julie. Era estrany no rebre cap senyal perquè nosaltres havíem avançat molt lentament i ens havíem parat una bona estona amb aquests pastors, però provàvem de tocar tots els botons i no hi havia manera de contactar amb ells. Així que vam decidir seguir tirant ja que ens trobàvem a pocs quilòmetres del trencant cap a Orupembe.

Vam seguir avançant per la carretera, que es caracteritzava per ser estreta, enmig d’arbres, roques i pastors nòmades. Vam passar el trencant del Van Zyl’s Pass, i per un moment vam pensar en agafar-lo per veure realment com era aquella carretera, que diuen que és una de les pitjors de Namíbia. Per un trajecte de 40 quilòmetres tardes unes 3 hores! Però, finalment, el seny va predominar i vam continuar, a poc a poc, conduint per la D3703.

Fins que vam arribar al trencant de Orupembe i allà ens vam esperar que arribessin en Nelly i la Julie. I, ens vam esperar una bona estona… Nosaltres patíem perquè ells viatjaven amb un cotxe molt més pesat i estàvem convençuts que segurament haurien tingut problemes per passar per la carretera que feia poques hores havíem fet nosaltres. Però no rebíem resposta pel walkie-talkie… Ja no sabíem què fer, fins que de cop el walkie-talkie va fer un petit soroll. Per fi, hi havia comunicació! Vam intentar contactar amb ells dient que ja estàvem en el punt on havíem dit, i vam sentir a en Nelly que deia que estava a 5 quilòmetres de Etanga. El walkie-talkie havia funcionat!

El nostre walkie-talkie que no sabíem fer funcionar…

Quan van arribar, ens van explicar que ells havien entès que ens trobaríem en el trencant d’Okangwati, però nosaltres vam entendre que el punt de trobada era el trencant d’Orupembe. Ells van continuar conduint fins a Opuwo per la carretera general per veure si ens trobaven i després van trencar cap a Etanga per la D3703, en sentit contrari al que anàvem nosaltres. I, sort per ells… Perquè d’Opuwo a Etanga, la carretera estava en prou bon estat segons en Nelly. I quan li vam ensenyar els vídeos del camí que havíem fet nosaltres, ell ja va tenir clar que el seu cotxe no hagués passat per allà. Així, que casualitats del destí, al final ens vam trobar un altre cop i va anar bé perquè tots vam arribar sans i estalvis!

Després, vam conduir conjuntament avançant direcció a Orupembe. Avui no arribaríem a la població, per tant, tocava buscar un lloc per acampar lliurement. Nosaltres anàvem darrere seguint el cotxe d’en Nelly i la Julie i gaudint d’un paisatge que s’anava obrint darrere les muntanyes, amb un camí més ample i diferents creuaments de rius i petits grups tribals i pastors que anàvem trobant.

Vam passar pel costat d’un baobab, i vam sortir del camí per avançar cap a l’interior de la muntanya on vam trobar un lloc tranquil i protegit per passar la nit. El dia d’avui havia sigut tota una aventura, passant per una de les carreteres més complicades de tot el viatge juntament amb la carretera que pujava al Mount Kenya. Ja havíem passat el tros més dur de la nostra aventura pel nord-oest de Namíbia! O això era el que pensàvem nosaltres…

El nostre lloc de càmping, al mig del Kaokoland.

DIA 4: Havíem acordat que sortiríem conjuntament cap a les 9h del dematí. D’aquesta manera, segur que no ens perdríem. En Nelly i la Julie ja havien estat per aquesta zona, i ells els hi encantava anar a la recerca dels Stone Men. En un mapa del mòbil, tenien apuntat tots els que havien vist durant el primer cop que van venir al Kaokoland, així que aquest cop n’esperaven trobar-ne de nous!

Nosaltres volíem anar a veure una mina de marbre que havíem sentit que era molt curiosa per estar en una zona totalment desèrtica. A vegades, sembla mentida els contrastos que trobem a la naturalesa. La mina estava a prop del Marble Camp, així que ens vam desviar de la ruta que anava cap a Orupembe i de camí a la mina, en Nelly va girar de cop i, de sobte, allà estava el nostre primer Stone Men! Una escultura de pedra on sortia un home com si caminés mirant cap al nord. Era un misteri qui era l’autor d’aquestes escultures i el motiu, però era bonic trobar en aquell paisatge aquelles figures tan secretes i enigmàtiques que feien la ruta més especial.

El nostre primer Stone Men.

Després de fer diferents fotografies amb el primer Stone Men, vam seguir la ruta fins arribar a la mina de marbre. Allà, hi havia una muntanya de marbre blanc característic del mobiliari dels nostres lavabos… No hi havia cap senyal de vida al voltant, així que vam entrar allà amb el cotxe i vam caminar per capturar aquesta imatge amb les nostres càmeres.

Una mina de marbre al mig de la regió de Kaokoland!

Era hora de seguir avançant cap Orupembe, i de cop, un altre Stone Men estava col·locat en el nostre camí. Ens aproximàvem a una zona on veuríem diferents Stone Men. Diuen que oficialment n’hi ha 16, però hi ha gent que n’ha comptabilitzat més de 30… Quants n’hi ha? També és un misteri! Durant el trajecte, en alguns creuaments de riu, a vegades ens va tocar baixar del cotxe i col·locar pedres per anivellar el terreny i d’aquesta manera, en Nelly i la Julie amb el seu cotxe (molt més pesat que el nostre Toyota) podien avançar.

Intentant equilibrar el camí durant el nostre recorregut pel Kaokoland.

Després d’Orupembe, vam parar a dinar al costat de la carretera, on hi havia vàries girafes menjant tranquil·lament dels pocs arbres que quedaven. Havíem deixat ja enrere aquells camins pedregosos estrets i els creuaments de riu; i avançàvem cap a un altiplà totalment rocós, sec i desèrtic. Era molt curiós veure aquests animals en aquell indret, però com també passa amb els elefants del desert, aquests s’acostumen a l’ecosistema on es troben. Les girafes estaven allà mirant com dos cotxes estaven aturats, amb les taules a fora, menjant còmodament després de dies botant i voltant per carreteres totalment offroads.

Havent dinat, vam seguir avançant fins que vam arribar al trencant que ens portava cap a una formació rocosa molt curiosa: la figura d’un os. Pel camí, enmig del desert, vam trobar un altre Stone Men arrossegant-se pel terra. Com si estigués totalment assedegat per la calor, i intentés arribar de qualsevol manera al seu destí final… Nosaltres també estàvem ben acalorats per aquells dies tan assolellats, però per sort viatjàvem amb un bon cotxe i anàvem molt més ràpid que no pas caminant a peu pel desert.

Carreteres del Kaokoland.

Després d’uns quilòmetres on el paisatge va canviar completament, tenint davant nostre una gran esplanada de sorra a banda i banda, amb petites muntanyes de roca que sobresortien i un horitzó totalment visible; vam arribar a la roca de l’os. Realment, aquesta roca tenia forma d’os. I, segur que si busquéssim més formes a la multitud de roques que havíem trobat durant el camí, tindríem una llista ben llarga i original!

L’Esteve, el cotxe i un ós al Kaokoland!

A la roca de l’os, ens vam acomiadar finalment d’en Nelly i la Julie. Ells es quedarien a dormir lliurement per aquella zona i demà anirien avançant cap a Purros; mentre que nosaltres vam decidir avançar més i continuar fins després de Purros per dormir al Signal Hill, un lloc on en Nelly i la Julie es van trobar amb lleons quan van acampar allà. Ens al·lucinava la idea de veure aquests animals i elefants en un paisatge tan diferent com el desert, així que vam avançar cap allà!

I, per arribar un altre cop a la carretera principal, déu n’hi do quina carretera! No vam voler tornar pel mateix lloc i vam avançar per carreteres offroad enmig d’un paisatge totalment desert. Estàvem en un lloc ben remot, i just davant nostre ens vam trobar un riu sec que tocava travessar i avançar seguint la seva silueta per arribar a la carretera que ens portaria a Purros. Per sort, el riu estava completament sense aigua però, per altra banda, tenia molta sorra. Però el nostre cotxe, un altre cop, va poder amb aquest nou repte i vam arribar a la carretera principal, la D3707, que ens portaria a Purros i que anava direcció a Sesfontein.

Carreteres del Kaokoland.

Abans d’arribar a Purros, i seguint els consells d’en Nelly i la Julie, ens vam desviar per evitar passar per una zona plena de sorra del riu Hoarusib. Hi havia una possibilitat molt alta de quedar-nos encallats, així que vam fer la volta i vam passar pel mig de diferents càmpings abans de tornar un altre cop a la carretera principal.

Vam arribar al trencant que ens dirigia cap al Signal Hill (sort que en Nelly ens va dir on estava, perquè no estava gens senyalitzat) sense haver vist cap elefant del desert. Des d’allà, teníem davant dels nostres ulls un desert immens que arribava, desenes de quilòmetres més enllà, fins a la costa atlàntica. Nosaltres vam avançar només un petit tros, uns 8 quilòmetres, abans d’arribar a una petita muntanya que tenia un planell a dalt de tot ple d’etiquetes de viatgers que havien deixat la seva marca allà.

Posta de sol des del Signal Hill.

Vam fer foc, i vam gaudir d’una gran posta de sol mentre observàvem diferents òrix que s’endinsaven lentament cap a les dunes del desert. El cel, aquella nit, estava ben estrellat. Ja era la última nit durant la nostra aventura per la part nord-oest de Namíbia.

Fent foc al mig del desert, al Kaokoland.

DIA 5: Ens vam aixecar esperançats de trobar algun lleó al nostre costat però, malauradament, no hi havia rastre de felins. Només vam veure alguns antílops des de la llunyania i la immensitat de la sorra del desert davant nostre. Era un desert diferent que el que havíem vist a Sesriem, més rocós i amb més muntanya i poca duna, però era igualment impressionant veure la gran extensió desconeguda de terreny que teníem davant nostre.

Signal Hill.

Després d’esmorzar, vam tornar a la carretera principal fins que vam arribar a Sesfontein, una població on tornàvem a tenir cobertura de mòbil i on hi havia la primera gasolinera de tota la nostra ruta després d’haver carregat benzina a Ruacana. Havíem tingut sort del dipòsit extra que teníem perquè el vam gastar tot durant aquests dies. Vam emplenar de nou el dipòsit i vam tornar-nos a connectar digitalment al món.

La primera gasolinera a Sesfontein després de tots aquests dies de ruta pel Kaokoland.

I, allà, al telèfon, teníem un missatge molt important del Consolat d’Angola a Oshakati. La nostra visa estava aprovada i, per tant, ja la podíem anar a buscar i viatjar cap a Angola amb un test de PCR fet no menys de 72 hores abans!

Així, que vam avançar ràpidament cap a Opuwo per la C43, una carretera panoràmica en molts trams asfaltada i molt bonica. Durant el camí, trobàvem de nou cotxes i persones al voral de la carretera. Tornàvem un altre cop a la civilització després de 5 dies totalment aïllats en una zona remota d’Àfrica.

Vam arribar a Opuwo, vam comprar dinar fet al supermercat, i vam anar a la recerca d’un poblat himba que una persona havia recomanat per Internet. Vam buscar-lo però no el vam trobar… Segurament, o bé les indicacions que ens havien donat eren errònies; o bé ens vam equivocar nosaltres; o bé el poblat himba s’havia desplaçat de lloc. Durant aquest temps de sequera, molts grups tribals es desplaçaven a la recerca d’aigua pel ramat deixant enrere les seves antigues cases per construir-ne de noves tot esperant que en aquella regió hi hagués més recursos pel seu ramat.

Finalment, havia arribat el moment de tornar a Oshakati. Havíem descobert el Kaokoland amb el nostre cotxe. Un lloc molt remot on et trobes immers en un paisatge totalment silenciós, on la solitud va acompanyada de recorreguts complicats, grups tribals aïllats, cascades transfrontereres i carreteres impassables però d’una bellesa única que fan d’aquest lloc, el Kaokoland, un indret especial.

Gràcies Kaokoland!

Categories: NAMIBIA
Etiquetes:
NAMIBIA: Els Stone Men, el misteri del nord de Namíbia

NAMIBIA: Els Stone Men, el misteri del nord de Namíbia

Si condueixes per les carreteres del nord de Namíbia i, de cop i volta, veus una escultura de pedra en forma d’home que està en una determinada posició, voldrà dir que has aconseguit veure un dels misteriosos Stone Men que es troben situats al Kaokoland, una àrea...

read more
NAMIBIA: Lüderitz i Kolmanskoop

NAMIBIA: Lüderitz i Kolmanskoop

Lüderitz és una població costera que es va crear a partir de la febre dels diamants que va tenir lloc a finals del segle XIX. Aquesta ciutat es troba situada al sud del desert del Namib, i per arribar-hi hauràs de travessar per una carretera d’asfalt diferents dunes a...

read more
NAMIBIA: El Fish River Canyon

NAMIBIA: El Fish River Canyon

El Fish River Canyon és una de les parades més boniques si visites Namíbia. De fet, és la segona atracció turística més visitada del país. Tanmateix, per arribar-hi necessitaràs invertir temps ja que el canyó es troba situat a la part sud del país, enmig d’un...

read more
NAMIBIA: Una història de genocidis

NAMIBIA: Una història de genocidis

Si us preguntem per un país que hagi patit un Apartheid i un genocidi ètnic durant el segle XX, pocs us podríeu imaginar que el país del que estem parlant és Namíbia.  La història de Namíbia durant el segle XX és realment colpidora. Va patir el primer genocidi...

read more
NAMIBIA: La franja de Caprivi – Mahango

NAMIBIA: La franja de Caprivi – Mahango

La franja de Caprivi és potser una de les parts de Namibia menys visitades però a la vegada amb una forma curiosa que crida l’atenció. És un bracet de terra d’uns 400 quilòmetres zonals i només 25 de meridionals dins el mapa de Namíbia, on predomina la població negra...

read more
NAMIBIA: La família Nguema

NAMIBIA: La família Nguema

Ja començava a fosquejar i encara no teníem lloc per a dormir. Ens havíem llevat a Otjiwarongo, al nord-centre del país, on vam acomiadar-nos de la Núria i la Susana, dues amigues tot-terreny amb les que vam compartir els primers 15 dies de viatge de Namíbia. Ara, ja...

read more
NAMIBIA: Waterberg Plateau

NAMIBIA: Waterberg Plateau

Waterberg Plateau és un parc natural de Namibia que es troba a mig camí entre la capital Windhoek i l’Etosha NP. S’anomena així, perquè la principal atracció del parc és la muntanya característica que té, un altiplà de 50 km de llarg i 16 d’ample. Alguns, l’anomenen...

read more
NAMIBIA: Les tribus Himba, Herero i Damara

NAMIBIA: Les tribus Himba, Herero i Damara

Els grups ètnics presents a Àfrica són molt nombrosos. A cada país, podem trobar diverses comunitats que conviuen sota un mateix territori, que en la majoria de vegades ha sigut traçat a partir de les mans de les potències colonitzadores. Un dels fets més...

read more
NAMIBIA: Etosha National Park

NAMIBIA: Etosha National Park

Informació general d’Etosha NP. És un dels parcs naturals més grans de tot el món, amb una extensió d’uns 22.270 km² i únic perquè està situat a un “Salt Pan”, una llacuna salada seca que la seva superfície està coberta de carbonats. Aquest és el motiu perquè...

read more
NAMIBIA: Spitzkoppe

NAMIBIA: Spitzkoppe

Spitzkoppe és un lloc de pel·lícula. Una gran sabana enmig de pedres de grans dimensions i un paisatge insòlit i espectacular. Té la muntanya de granit més famosa de tot Namíbia amb quasi més de 700 milions d’anys d’història.  Rodejada d’una vasta extensió àrida,...

read more

0 Comments

Submit a Comment