Angola és un país amb una riquesa antropològica impensable: hi ha al voltant de 100 grups ètnics que viuen al país. D’aquests, al sud d’Angola hi conviuen diferents tribus, cadascuna amb les seves tradicions ancestrals i trets característics particulars que fan de la zona, una àrea rica culturalment parlant. Com a europeus, desconeixem totalment bona part del seu estil de vida així que si viatges a Angola, pot ser molt interessant fer una visita al sud per aprendre i conèixer estils de vida totalment diferents als nostres.

La guerra civil d’Angola, del 1975 al 2002, no va tenir massa impacte en aquesta zona del sud, desèrtica i més remota, on aquestes tribus s’han mantingut aïllades i sense massa contacte amb l’exterior preservant així les seves pròpies tradicions. Avui en dia, però, hi ha un cert debat molt interessant entre modernitat i tradició, i segur que coneixent els grups tribals d’aquesta part d’Angola et plantejaràs moltes preguntes i reflexions. 

Si visites aquesta zona del sud d’Angola, és molt important fer-ho amb molt de respecte i empatia. Estàs entrant a les seves cases i malgrat ser molt diferents al que estem acostumats, també són persones. Per tant, no els tractis com si fossin objectes per a fer retrats. Intenta comunicar-te amb ells a través del somriure, de jocs de mans, de mirades i d’alguna paraula que et puguin dir abans del seu idioma (això els hi agrada molt i els fa petar de riure), i intenta aprendre de la seva forma de vida sense sobrepassar el límit de la seva intimitat. Per a fer fotografies, hauràs de demanar permís i també hauràs de donar alguna cosa a canvi. Nosaltres vam donar en alguns llocs 1 kg d’arròs i en altres llocs, 1.000 kwanzas per a fer fotografies de primer pla (uns 1.65 euros aproximadament).

Àfrica té un món antropològic molt interessant. És un continent que encara manté l’estructura de grups tribals malgrat les fronteres artificials que van traçar els colonitzadors. Nosaltres en vam veure a Namíbia durant el viatge d’1 mes que vam fer abans del covid (si vols llegir més sobre les tribus a Namíbia pots clicar aquí), i també n’hem vist algunes de molt autèntiques i interessants a la regió del golf de Guinea després de visitar Angola (zona de Benín i Togo). Tota aquesta història et deixarà bocabadat però implicarà també que ho miris, no des d’una perspectiva occidental, sinó amb les ulleres d’Àfrica, sent conscient que estàs en un continent increïble pel que fa a la seva gent, les seves cultures i les seves tradicions.

Tot seguit us fem un recull de les tribus que ens hem trobat nosaltres en el nostre viatge pel sud d’Angola, sobretot a la zona d’Oncocua i de Chibia, a prop de Lubango. Us explicarem com arribar-hi i com contactar-hi per si vols visitar aquesta zona de forma independent. Si voleu saber-ne més sobre aquests o sobre altres grups ètnics presents en el país, podeu consultar informació més extensa d’antropologia en aquesta pàgina web aquí.

Com arribar-hi?

La regió de Cunene està situada al nord de Namíbia (si vols saber-ne més sobre la nostra experiència allà pots clicar aquí) i al sud d’Angola. El riu Cunene marca la frontera entre aquests dos països on trobem diferents grups tribals que han anat creuant d’un costat a l’altre sense necessitat d’entendre sobre passaports o creuament de fronteres. Molts es mouen a la recerca d’aigua i d’aliments ja que estem parlant d’una zona desèrtica, molt àrida i seca; i això fa que puguis trobar mateixos grups ètnics (com els Himba o Muhimba) en els dos països.

El centre neuràlgic per visitar les tribus del sud d’Angola és Oncocua, una població on caminant pel seu mercat o els seus carrers trobaràs una gran varietat de grups ètnics, amb gent amb el tors nu, dones amb collarets i pentinats, homes amb faldilla o nens despullats barrejats amb persones que porten ja l’estètica occidental de texans i samarretes.

Per arribar a Oncocua hauràs de fer un llarg trajecte on un 4×4 et serà imprescindible ja que hauràs de travessar certes zones de sorra (sobretot, rius secs) i carreteres off-road. Hi ha dos camins per arribar a Oncocua: el que es fa servir durant l’època seca, i el que es fa servir durant l’època de pluja. Pensa que tardaràs mínim 4 hores per arribar fins allà.

Si visites aquesta zona, primer de tot hauràs de desviar-te de la carretera principal (que està asfaltada i en bon estat) que va de Lubango a Santa Clara, a la frontera amb Namíbia. És a la població de Cahama on hauràs de desviar-te de la carretera principal i conduir 60 quilòmetres per una carretera secundària però que està en millor estat que la principal fins arribar al poble d’Otchinjau.

Allà, a Otchinjau, és el punt on pots agafar dos camins possibles per arribar fins a Oncocua. Durant l’estació seca, podràs anar directament per una carretera de terra i sorra més àmplia on hauràs de travessar un gran riu sec i en un trajecte de 4 hores arribaràs a Onconcua. En aquest link, trobaràs marcat el punt que vam posar a la pàgina web de iOverlander.

En canvi, l’altre camí (el de l’època de pluges) baixa cap al sud per endinsar-se en uns camins estrets, esquivant arbres i passant per petits poblats que va a parar, després de 45 quilòmetres, a la carretera de terra i sorra que va cap a Oncocua sense travessar un dels grans rius que durant l’estació seca no porta aigua. D’allà fins a Oncocua llavors et queden 45 quilòmetres més per la carretera “principal” que es dirigeix cap al poble.  

A part d’Oncocua, si vols visitar l’ètnia Mwila et recomanem que vagis a visitar el mercat de Chibia, una població que està a 39 quilòmetres al sud de Lubango, i a on es concentren diferents grups tribals de la zona per vendre productes d’agricultura així com també ramats de vaques i cabres. Nosaltres vam anar-hi un dimarts, que es dia de mercat. Per arribar-hi, has de conduir per la carretera principal que va de Lubango a la frontera amb Namíbia, i un cop passis el trencant que et porta a la població de Chibia, conduir uns 6 quilòmetres més direcció sud (creuaràs el pont del riu Canjonjo) fins que trobaràs a la teva mà esquerra el mercat, una visita molt interessant per conèixer de primer mà la cultura local d’Angola.

Com visitar aquesta zona? Quin preu té? A on dormir?

Visitar els grups tribals del sud d’Angola per lliure no és una cosa impossible. L’únic que necessitaràs és tenir un transport (un 4×4), menjar i aigua (ja que segurament hauràs de quedar-te a dormir per allà una o un parell de nits, depèn del dies que tinguis) i temps per poder conèixer més a fons els diferents grups ètnics de la zona.

El primer que hauràs de fer quan arribis a Oncocua és anar a la comissaria de policia. Abans d’arribar al poble, et trobaràs un control policial on registraran en un paper els teus noms i les dades del teu vehicle, i et faran anar directament a la comissaria per parlar amb el cap de policia. Allà, et demanaran alguna fotocòpia del teu passaport i la teva visa, així com també el motiu de la visita allà. Nosaltres ens hi vam estar una bona estona. Semblava com si els hi féssim nosa allà, perquè estan acostumats només a rebre turistes de grups organitzats que, segurament, deuen tenir un bon tracte amb la policia. De fet, volien que un policia també anés amb nosaltres amb cotxe, però nosaltres ens hi vam negar rotundament ja que no ens feia gràcia que els grups tribals trobessin un policia allà.

Després d’una estona d’espera, ens van fer anar a l’ajuntament d’Oncocua per tal de parlar amb l’alcalde i explicar el motiu de la nostra visita: conèixer les realitats tribals d’Oncocua. Allà, ens van adjudicar un guia de la comunitat, que va pujar al nostre cotxe i amb qui vam anar a conèixer els diferents grups tribals.

El guia que ens van adjudicar era un senyor que es deia Keniani (pots contactar amb ell al telèfon +244943246688) i que parlava portuguès i els idiomes locals de les diferents tribus. De fet, treballava a l’ajuntament com a referent de les comunitats. El problema (i com passa amb forces guies que hem trobat en diferents indrets d’Àfrica) és que ell no havia fet cap formació de guia i, per tant, no sabia moltes vegades explicar-te informació històrica i sociològica de cada grup. Amb ell, vam visitar un grup Mutua, un grup Muhimba i un grup Muacahona (en Keniani era Muacahona) que es trobaven a diferents indrets als afores del poble d’Oncocua.

A cada grup ètnic que visitàvem i, segons la referència del mateix Keniani, donàvem o bé, 1 kg d’arròs que portàvem al cotxe, o bé, 1.000 kwanzas per tal de poder prendre fotografies del lloc i de les persones. Això sí, abans ens presentàvem sense càmeres pel mig ni fotografies. Primer intentàvem dir els nostres noms i saludar-los amb el seu idioma local, fer algun joc i establir una mica de vincle per després poder arribar al procés d’immortalitzar la vida d’aquells grups, així com fer alguns retrats a canvi dels diners o del menjar que els hi donàvem. També, al final de la visita, vam donar una recompensa econòmica al nostre guia, en Keniani, per haver-nos acompanyat en aquests llocs tan remots.   

Nosaltres ens hi vam estar tota una tarda per a visitar aquests tres grups ètnics, i després vam dormir amb la tenda de sostre del nostre cotxe al costat del camí. Al dia següent, per allà, passaven diferents pastors, però és que a Oncocua no hi ha cap infraestructura turística per estar. Només hi ha un mercat on s’hi aglomeren diferents grups ètnics, i després ja hi ha cases de l’època de la colonització portuguesa i els diferents grups tribals que viuen a l’àrea d’Oncocua.

Per això, és important que si vols anar per lliure a aquesta regió del sud d’Angola, siguis autosuficient i puguis dormir a qualsevol lloc amb la tenda de campanya. Nosaltres vam passar dues nits acampant lliurement, ja que el trajecte fins arribar allà i tornar també és llarg. De totes maneres, la visita a aquesta realitat antropològica tant diferent de la nostra perspectiva occidental és obligada si vols conèixer més a fons la realitat d’un país tan complet com Angola.

Els diferents grups tribals del sud d’Angola

– El poble Muhimba

Aquesta ètnia també coneguda com himba és potser una de les més famoses a l’actualitat, sobretot per l’obertura de molts poblats a la vida més “moderna” a la zona de Namíbia. A Angola, en canvi, aquesta transformació encara no s’ha donat. Viuen a una gran extensió de terreny al voltant de la població d’Oncocua.

Podràs reconèixer que són de la tribu Muhimba, perquè majoritàriament les dones, encara mantenen la seva vestimenta tradicional: faldilles de pell d’animals amb llargues cadenes que hi pengen. A la vegada, la seva pell està untada per una barreja de greix de mantega i ocre per protegir-les del sol, de les picades d’insectes i d’aquest clima tan sec. Segons l’estil del pentinat, es pot saber l’edat de la dona i quin estat civil té. Normalment, porten unes rastes gruixudes també untades per fang, greix i cendra acabades com en pompó al final.

Quan les noies himba es casen se’ls dóna una corona himba, l’erembe, feta de pell de vaca o cabra. Pots llegir més sobre el poble himba en aquest article que vam escriure per Namíbia.

– El poble Muacahona

El poble colorit dels Muacahona o Mucawana habita les regions remotes prop d’Oncocua. Practiquen l’agricultura de subsistència, com també tenen algun bestiar.

Les dones s’unten els cabells amb una barreja de fems de vaca, greix i herbes, i se’ls decoren amb tires acolorides de teixits o boletes. Com a símbol de bellesa, les dones es treuen les dents inferiors, picant-les amb una pedra. També porten collarets, braçalets i turmelleres de colors vius. Són molt conegudes per ser bones artesanes.

Els homes són coneguts pel fet de la seva medicina tradicional. Parlen el llenguatge Herero, similar als Himba o Muhimba. Adoren al déu Mukuru, com també als seus avantpassats.

– El poble Mutua o vatua

Els Mutua son un altre grup tribal que viu a les terres remotes a prop d’Oncocua. Provenen dels grups culturals Khoisan, que ja habitaven a la zona de de fa milions d’anys.

No tenen bestiar i depenen únicament de la recol·lecció de mel i fruita,  com també, de la caça. Es diu que aquest grup va sorgir de la unió entre dones San i homes bantus.

Són considerats de casta inferior per altres tribus veïnes i han patit un procés de pèrdua d’identitat i d’assimilació per part dels Himba, ja que generalment tenen pentinats i vestits menys elaborats. És un poble totalment nòmada, que moltes vegades no construeix cabanya i viu al ras. Es poden trobar molts cops al costat de rius secs.

Són animistes i creuen en els esperits de la natura.  Per a ells, els arbres, les roques i els rius tenen ànima i poden determinar tenir bona recol·lecció o caça.

– El poble Mucubal

Aquest grup semi-nòmada és famós per la seva resistència caminant o corrent en condicions extremes de calor, podent arribar a desplaçar-se uns 80km cada dia. Són bàsicament ramaders, tot i que també conreen en petits terrenys i produeixen carbó. Van ser la última tribu conquistada per l’exèrcit portuguès durant la colonització els anys 30. Parlen Herero.

Destaca la indumentària sobretot de les dones, que porten uns mocadors grans i colorits  característics al cap anomenats Ompota. A vegades poden tenir cues de vaca lligades. També porten uns cordills de colors al voltant del pit, que s’utilitza com a sostenidor, l’Oyonduthi, i braçalets i turmelleres de ferro.

Tenen la tradició d’esmolar-se les dents, a les nenes se’ls afilen les dents superiors i se’ls treuen les inferiors. Es creu que les dents cobren vida a la nit i se’n van a un forat on la gent defeca, i tornen després a la boca cobertes d’excrements.

Els Mucubal creuen en un déu anomenat Huku i també veneren els esperits dels seus avantpassats.  Utilitzen amulets i talismans per a diversos propòsits, com ara protegir el seu bestiar. Últimament per les sequeres del país s’estan movent cap a zones de més el nord en busca de pastures pel seu bestiar. A més a més, tenen algunes disputes amb els seus veïns pel fet de robar bestiar.

Es poden trobar sobretot en el triangle de Virei- Namibe- Cangulo, tot i que nosaltres els vam poder trobar durant el trajecte que vam fer per la costa d’Angola entre Namibe i Lucira (si vols saber-ne més sobre el nostre recorregut per la costa d’Angola, pots clicar aquí). Inclús vam pujar un pastor mucubal al nostre cotxe que feia autoestop.

– El poble Muila o Mwila

Aquesta tribu situada a l’altiplà de Huila i a les afores de Chibia (a Oncocua no les vam trobar), és una  tribu semi-nòmada que es dedica bàsicament a la ramaderia, a l’agricultura i l’apicultura. Practiquen rituals animistes, on el toro és el seu animal sagrat.

Les dones són famoses pels seus pentinats amb rastes gruixudes i recobertes de fang. Fan una pasta de fang, oli, mantega, escorça d’arbre i herbes ( i de vegades també fems) per untar-se els cabells. Tot seguit, ho decoren amb petxines i boletes de colors.

El seu pentinat varia en color i forma en funció de si són nenes, si estan casades (als 16 anys), si ja tenen fills o ja són dones grans. És a dir, quan són nenes els cabells estan untats per Uncula una barreja de  fang i mantega de color vermell, un cop tenen fills l’uncula canvia al color groc i amb forma de dos banyes de vaca, l’animal tòtem pels Muila.

A la vegada, quan les nenes neixen se’ls col·loca un collaret, i cada cop que van superant diferents etapes de la vida, se’n van posant més. No se’ls poden treure mai. Hi ha diferents tipus de collarets i significats: un tipus de collaret fet de vímet i cobert de terra, que s’anomena Vikeka i que és característic de les dones grans, un altre conjunt de collarets envoltats de fang dur que es diu Vilanda per les dones casades…

Parlen el Mwela, un dialecte del llenguatge  Nyaneka Bantu. Els Mwila creuen en un ésser Suprem. També creuen que els esperits dels seus avantpassats poden treballar pel seu bé o pel seva mala sort. Per tenir contents als avantpassats s’han de fer sacrificis d’animals. 

Angola també és un país on pots trobar grups ètnics que intenten mantenir, encara, les seves tradicions ancestrals. És increïble la diversitat ètnica que trobes al sud del país, fent que una visita en aquesta zona sigui molt enriquidora. Això sí, per tal de tenir un bon intercanvi amb aquests grups nosaltres t’aconsellem que hi dediquis temps: temps per a comprendre la seva cultura, la seva identitat i per mostrar respecte cap a les seves tradicions.