ANGOLA: La costa d’Angola (Tômbua, Namibe, Praia do Soba i Piambo, Benguela i Lobito, Sumbe, Cabo Ledo, Barra do Kwanza i Miradouro da Lua, Luanda, Praia do Sarico i Barra do Dande)

africanlanders

juny 10, 2022

La costa d’Angola és un dels litorals més bonics del continent africà. És una costa escarpada i abrupta plena de platges verges espectaculars, on hi trobaràs molts penya-segats, piscines naturals que es formen per les marees i fantàstiques postes de sol en uns paisatges impressionants. Amb més de 1.200 quilòmetres de costa, no hi trobaràs molta infraestructura turística però sí uns entorns que fa que sigui dels tresors més bonics del país.

La pesca és una de les principals riqueses d’Angola. El corrent de Benguela passa per davant del seu litoral fent que sigui una zona amb abundància de peixos i marisc. Per això, la costa d’Angola també és un lloc on trobaràs moltes barques de fusta a primera línia de la platja, com els pescadors les retiren del mar, com venen el peix fresc recent pescat, com descansen sobre la sorra o com preparen i arreglen les xarxes. La majoria de gent local viu de la pesca, i durant el teu recorregut per la costa trobaràs algunes poblacions com Tômbua o Namibe (Baía das Pipas i Mucuio, per exemple) que són alguns dels ports més importants del país.

Però la costa d’Angola no només són platges i pescadors. També trobaràs pobles interiors amb cases de fang molt bonics que es barregen amb les desembocadures de petits rius i on podràs veure escenes quotidianes molt africanes com, per exemple, gent rentant roba o dutxant-se al riu. I, com ens va passar a nosaltres, diferents grups tribals que s’han desplaçat cap al nord degut a les condicions climàtiques que han patit per ells i pel seu ramat (si vols saber-ne més sobre les ètnies a Angola, pots clicar aquí). A part, hi ha alguns paisatges únics que pots veure a la costa d’Angola com els paisatges lunars del Miradouro da Lua, les formacions rocoses de Colinas i Arco a Tômbua, el Quissama NP, la desembocadura del riu Kwanza, les cascades de Binga i les coves de Sassa a Sumbe; entre d’altres.

Un dels paisatges més característics de la costa sud d’Angola és la presència del desert del Namib, que ocupa bona part de Namíbia (si vols llegir la nostra experiència en aquest país, pots clicar aquí), i part de la costa que va de la frontera fins a la població de Tômbua. Si tens la sort d’estar en aquella zona durant un dia de lluna plena, podràs conduir en marea baixa pel desert passant per un litoral impressionant de dunes i aigua fins arribar just davant de San Martinho dos Tigres i de la seva badia, un lloc totalment aïllat on la sorra del desert és la principal protagonista acompanyada d’actors secundaris com la presència de xacals, lleons marins i les onades de l’Oceà Atlàntic. La costa d’Angola també té desert, un dels més antics i més bonics del planeta!

La costa d’Angola també és on trobem algunes de les principals ciutats del país, com és la seva pròpia capital, Luanda. Luanda és considerada una de les ciutats més cares de tot el món, amb un skyline situat al passeig marítim format per gratacels immensos; i una badia on descansen molts vaixells mercants. També té alguna illa com Ilha de Cazanga i el bullici característic de moltes capitals africanes, amb una gran munió de persones amunt i avall i una gran desigualtat entre diferents barris que pots veure si condueixes per la Via Expresso (la ronda que circumval·la la ciutat) i pel passeig marítim, per exemple. En canvi, al sud, trobem algunes ciutats molt més tranquil·les com Benguela, Namibe o Lobito. Benguela és una ciutat amb molta vida local que està enclavada just a la riba de l’oceà Atlàntic, i d’on podràs gaudir d’un bonic passeig marítim mentre veus com els nens juguen a la platja, diferents joves passegen enamorats mirant l’horitzó de l’oceà i gent gran descansa sobre els bancs que s’han format amb la construcció del dic que limita amb el mar.

I, evidentment, la costa d’Angola també té molta història. Allà va ser on van desembarcar els primers portuguesos que exploraven el continent i anaven a la recerca d’aquell món desconegut que tenien davant seu; i allà, en alguns llocs com Praia do Sarico, també trobaràs històries de vaixells enfonsats i que han quedat enclavats recordant que el passat d’aquest país i d’aquesta costa no es pot esfumar tan fàcilment.

Si visites Angola, és imprescindible que recorris bona part de la seva costa per entendre la diversitat d’aquest país, tant a nivell de paisatge (on trobaràs paisatges desèrtics al sud i paisatges més selvàtics al nord), a nivell de població (amb pescadors, diferents grups tribals i persones de negoci a la capital), i a nivell de bellesa (amb platges verges espectaculars, postes de sol i una part interior molt bonica de fotografiar). A continuació, detallarem de sud a nord el que per nosaltres han sigut els principals atractius durant el nostre recorregut que vam fer a Angola el gener del 2022.

TÔMBUA

La primera parada que trobem al sud de la costa d’Angola és la població de Tômbua o Tômbwa, una població costanera de la província del Namibe  situada a la platja de Porto Alexandre que té el port de pesca i petroler més important del país. La majoria de la seva població es dedica a aquesta activitat.

Durant el govern colonial portuguès, Tômbua va ser un dels principals ports d’Àfrica Occidental establert per pescadors d’origen portuguès d’Algarve i també pescadors de Póvoa de Varzim que van deixar el Brasil per no perdre la nacionalitat portuguesa. A causa de la indústria del peix, Porto Alexandre (ara conegut com a Tômbwa) va obtenir l’estatus de ciutat al 1961. Actualment, continua sent un bon lloc de pesca  i ben situada si vols visitar el desert del Namib i Baía dos Tigres, ja que és la última població abans d’entrar a la immensitat del desert.

A Tômbua, trobaràs els principals serveis com gasolineres, bancs i restaurants. Aquests últims destaquen per una cuina de peix fresc i marisc molt bona. Per exemple, el restaurant Virei amb un propietari carismàtic i entranyable com és en King i que es troba situat al centre del poble. Allà, cuinen sobretot peix i marisc fresc del dia amb un gran servei. És un punt de parada de molta gent que visita la zona, i per tant, molt recomanable reservar abans trucant al +244 923 356 372.

Com arribar-hi?

Per arribar a Tômbua, l’única opció és recórrer els 95 quilòmetres que separen aquesta població de Namibe. La carretera de Namibe a Tômbua és una de les millors carreteres del país, asfaltades i àmplies en un trajecte on t’endinsaràs ja a la part desèrtica del Namib, i des d’on et podràs desviar per visitar alguns dels punts imprescindibles que explicarem a continuació. Aproximadament, hi ha una hora de trajecte entre Namibe i Tômbua, on passaràs (uns quilòmetres abans d’arribar a Tômbua) per la desembocadura del riu Curoca (un riu que està sec) on hi ha un animat mercat local.

Què fer a Tômbua?

Tômbua és la porta d’entrada al desert del Namib. És la primera població que trobaràs al sud d’Angola, però és quasi bé inaccessible si vens de la costa de Namíbia. Per això, la majoria de gent hi arriba des de Namibe. Les principals coses que destaquem fer un cop arribis a Tômbua són:

– Meravellar-se visitant Arco o Lagoa dos Arcos

Arco era un oasis al mig del desert del Namib que era el paradís de tot ésser viu que es trobés a la zona. S’hi podien veure molts ocells, rèptils.. i era un lloc molt important per les comunitats locals que vivien a la zona pel que fa a la pastura i també a la pesca de peixos del llac per a la supervivència. Aquesta llacuna, però, porta des del 2014 ben seca ja que no ha plogut a la zona des d’aquest any.

Tot i això, la zona és molt bonica de veure ja que l’aigua anteriorment present va provocar que les roques s’erosionessin i creessin un paisatge curiós. La part més distintiva i que d’aquí ve el nom, són els dos arcs de roca que hi ha just al mig del que abans era la llacuna.

Per arribar-hi, cal seguir les indicacions des de la carretera principal que posen Arco. El trencant que es dirigeix cap a l’interior per a veure Arco es troba a la dreta i a 13 quilòmetres passat el pont del riu Curoca si vas de Tômbua a Namibe. Es pot aparcar fàcilment a baix de l’arc i explorar la zona des d’allà, amb opció de dormir de forma lliure per aquests paisatges més desèrtics sota l’ombra d’un dels pocs arbres que encara queden. Quan arribis, una persona del poble, vindrà a ensenyar-te la zona i demanarà al final una donació per a la comunitat. Un paisatge diferent i bonic per a visitar durant el teu recorregut per la costa d’Angola.

– Endinsar-se dins Morros Vermelhos o Colinas

Aquestes curioses formacions rocoses es troben entre les poblacions de Tômbua i Namibe. És un lloc icònic de la zona, bonic per fotografiar i perdre-s’hi durant una bona estona. Per arribar-hi cal seguir els cartells que posen ” Colinas”. Trobaràs el trencant de la carretera principal a uns 19 quilòmetres passat el pont del riu Curoca si vas de Tômbua a Namibe. Hauràs de conduir direcció el Parc de Iona i a uns 9 quilòmetres del trencant, desviar-te cap a l’esquerra per anar direcció a Colinas.

Aquestes formacions rocoses fan fins a 25 metres d’alçada i han estat durant milers de segles esculpides pel vent. De terra de color vermellós, reben el nom de Morros Vermelhos pel seu color i forma. Accessible amb cotxe, és d’entrada gratuïta. I, també, és un bon lloc per a dormir de forma lliure durant el teu recorregut a Angola. A prop, trobaràs també diferents canyons i unes formacions molt interessants a descobrir.

– Visitar el desert del Namib, navegar fins la fantasmagòrica població de São Martinho dos Tigres i conduir pel Death Acre

El desert de Namib és un d’aquells llocs que mai oblidaràs si el trepitges. Poder estar en un dels deserts més antics i àrids del món és una experiència única i irrepetible. Les seves dunes poden arribar als 400 metres d’alçada i tenen una majestuositat imponent. Aquest desert compartit entre Angola, Namíbia i Sud-Àfrica cobreix una superfície de 310.000 quilòmetres quadrats. Gràcies a les boires originades per la interacció de les aigües del corrent de Benguela i els aires calents del desert, hi ha nombroses espècies que viuen d’aquesta humitat en condicions extremes.

Des de l’any 1964, aquesta zona del nord del desert del Namib ha estat proclamada parc nacional: el parc nacional de Iona,  on s’estan duent a terme tasques de conservació de la zona, repoblant la vida salvatge que hi habitava abans de la guerra civil i treballant conjuntament amb les comunitats. També, a partir del 2020, aquest parc s’ha unit amb el parc de la costa dels esquelets de Namíbia i el parc nacional de Naukluft fent que sigui una sola àrea natural on els animals poden travessar lliurement sense entendre de fronteres.

Per arribar-hi, hauràs de tenir en compte que només s’hi pot accedir quan és lluna plena i marea baixa, ja que d’aquesta forma hi ha un petit espai entre el mar i el desert per passar-hi amb el vehicle, conegut també com el Death Acre. Per tant, només és accessible uns pocs dies al mes. Nosaltres vam tenir la sort de poder estar allà durant aquest moment, i realment ha sigut una de les experiències més espectaculars del nostre recorregut a Angola. És molt recomanable fer aquest trajecte acompanyat d’algun cotxe de seguretat i d’alguna persona de la zona. 

Baía dos Tigres, anomenada així pels colors grocs i negres de les dunes que recorden a l’animal del qual rep el nom, és una badia que es troba envoltada de dunes del desert i que limita amb les onades de l’oceà Atlàntic. Poder veure en un mateix moment el mar i les dunes és una experiència que sempre recordarem. Moltes agències, quan hi ha lluna plena i marea baixa, ofereixen l’opció de dormir una nit al desert en un campament per aprofitar i anar a veure en barca la població de São Martinho dos Tigres, un dels llocs icònics de la costa angolesa. Malgrat ser una experiència cara de fer (una nit el desert i dos dies de recorregut), a nosaltres ens va agradar molt gaudir d’aquesta conducció pel desert, les postes de sol a l’horitzó de l’oceà Atlàntic i assegut en una duna i navegar per les aigües de l’oceà per a descobrir un lloc molt especial. 

São Martinho dos Tigres és un poble fantasma pesquer que va ser creat  el 1860 en l’època de la colonització portuguesa d’Angola amb l’objectiu de ser un nucli econòmic de pesca del país i de la zona. El govern colonial portuguès va enviar molts pescadors d’Algarve amb gran experiència de pesca a la Baía dos Tigres i va crear el que més tard seria, el poble de São Martinho dos Tigres.

Aquesta població va anar creixent fins a convertir-se en el centre pesquer més gran del país. De sobte però, el poble que es trobava situat a una península de la Baía dos Tigres es va trobar aïllat del continent per culpa que les fortes onades van anar erosionant la península per un extrem, originant que la península esdevingués una illa l’any 1962. A partir d’aquest moment la prosperitat del poble va anar decaient primer per culpa de la dificultat de la distribució d’aigua potable a la illa i després per causa de la guerra civil, que va provocar que els seus habitants marxessin. Posteriorment, el govern angolès va intentar tornar a repoblar la zona vàries vegades però sense èxit. Actualment, São Martinho dos Tigres, és una població abandonada i fantasma en una illa de 37 quilòmetres de llargada i situada a 10 quilòmetres de la costa de Baía dos Tigres.

– Trobar una Welwistchia Mirabilis al mig del desert

El símbol de la província del Namibe és la planta de Welwisthia Mirabilis. És una planta que només existeix en aquesta part del món i que viu enmig del desert. És una planta única i molt curiosa que s’ha adaptat en un hàbitat totalment inhòspit. La seva vida útil va dels 400 als 1.500 anys. Els sexes estan separats, és a dir, hi ha plantes masculines i plantes femenines. Es creu que es pol·linitzen a través d’insectes (hi ha qui diu escarabats i altres un tipus de vespa). Les llavors es dispersen pel desert degut a l’acció del vent (ja que tenen com unes ales que faciliten que recorrin llargues distàncies ) i sobreviuen durant uns quants anys. Només germinen si hi ha pluja intensa durant un període de diversos dies. Com que aquestes condicions es donen poques vegades, moltes plantes d’algunes colònies tenen la mateixa edat, ja que totes van germinar el mateix any. Les plantes, un cop establertes, depenen de la boira per sobreviure fins que es produeixen les següents pluges. Les plantes rarament es troben a més de 100 a 150 km de la costa. Si tens la possibilitat de creuar el desert del Namib, intenta trobar-ne alguna i seràs testimoni d’una de les poques plantes d’origen prehistòric que encara queden.

A on dormir a Tômbua?

– Flamingo Lodge: Aquest lodge està situat en un entorn espectacular, al començament del desert del Namib, entremig de penya-segats i a davant una platja verge. És un lloc aïllat, però que la seva bellesa rau bàsicament en això, en estar al mig de la natura i dels paisatges espectaculars que ofereix. Aquest lodge disposa de bungalous rústics amb banys privats.  Freqüentat principalment per pescadors a la recerca de “peixos grans”, aquest allotjament té molt més que oferir i és un lloc perfecte per descobrir la zona. També, des d’allà organitzen excursions al Desert del Namib i a São Martinho dos Tigres. Pensa que per arribar-hi és imprescindible un 4×4 ja que passaràs per zona desèrtica plena de sorra. Si voleu més informació, podeu clicar aquí.

NAMIBE

Moçamedes és la ciutat formalment coneguda com a Namibe. Destaca per ser una ciutat tranquil·la, amb el seu gran port de pesca i de transport de minerals de l’interior del país (ferro, diamants…), activitats principals de la majoria de la població que hi viu. Va ser creada a mitjans del segle XIX per colons  d’origen portuguès que van veure el gran potencial que tenia aquest punt clau entre l’Atlàntic i el Desert del Namib i gràcies a la connexió ferroviària construïda posteriorment, ha fet que aquesta localització creixés fins al punt de ser actualment una de les ciutats més pròsperes i la tercera més poblada del país.

Com arribar-hi?

Existeixen vàries possibilitats per arribar aquesta ciutat situada al sud-oest del país, just al costat del desert més antic del continent:

Per aire, caldrà que volis a Luanda i després agafis un vol intern amb destinació a l’aeroport internacional de Welwitschia Mirabilis (Namibe) a través de l’empresa TAAG Linhas Aéreas de Angola o amb l’empresa Fly Angola.  De mitjana, el viatge dura aproximadament 1 hora de Luanda a Namibe.

Per terra, l’opció més fàcil és anar amb cotxe propi o de lloguer. Si vas amb cotxe i vens de Namíbia o de l’interior del país, passaràs primer per la ciutat de Lubango. Namibe es troba a uns 200 quilòmetres d’allà. Per arribar-hi, podràs creuar la mítica Serra de Leba (per saber-ne més podeu clicar aquí), un recorregut de corbes que baixa de les altures de la muntanya de Lubango fins a la plana desèrtica de la província de Namibe; o arribar-hi a través de Quilemba i Bibala per un pas de muntanya també molt bonic i menys concorregut que la Serra de Leba. Després d’arribar a Chicolongilo i un cop ja tinguis les muntanyes al teu darrere, hauràs de conduir per rectes llargues i amb un asfalt on hauràs d’estar atent per esquivar els diferents forats que trobaràs per la EN280 durant 100 quilòmetres per arribar a Namibe. Aniràs seguint, en moltes ocasions, la via del tren i passaràs per l’emblemàtica població de Caraculo, un lloc on el dictador Salazar volia fer un projecte faraònic per poblar el desert, fins arribar a Cambongue, als afores de la ciutat, i creuar el riu Bero per entrar ja a la ciutat de Namibe.

Si vens de la costa i del nord, com per exemple Benguela, Lucira o Praia do Soba, la millor forma per arribar-hi és agafar la EN100, una carretera que estan arreglant i que està asfaltada des de Lucira fins arribar al trencant principal de la EN280, a uns 30 quilòmetres de la ciutat de Namibe. Aquesta carretera està en molt bon estat, i passa pels penya-segats de Bentiaba i pels trencants cap a Piambo o Praia de Soba. Des de Lucira al trencant, hi ha uns 160 quilòmetres. Has de tenir en compte, però, que de Lucira cap al nord, trobaràs uns 85 quilòmetres de carretera de terra que hauràs d’anar molt a poc a poc. Per això, si vens de Benguela amb cotxe, pots seguir la ruta de la costa fent el trajecte Benguela-Lucira-Namibe; o també pots passar per l’interior en una carretera d’asfalt per fer el trajecte Benguela-Lubango-Namibe. Nosaltres recomanem que facis la primera opció, ja que malgrat aquests 85 quilòmetres de terra, el paisatge és molt bonic de veure.

També hi ha la possibilitat de fer servir el transport públic. Hi ha un autobús que va des de Luanda a Gamek o al barri de São Pablo a Namibe amb les línies de Macon o bé, de AngoReal. Des de Lubango, es pot utilitzar també el tren de la companyia Caminhos de Ferro de Benguela (CFB). Per comprar els bitllets, aneu a l’Estació de Tren de Moçamedes.

Què fer a Namibe?

– Visitar el centre de la ciutat de Namibe

Aquesta ciutat d’origen portuguès té un encant especial. Si passeges pel centre de la ciutat (pots fer-ho tranquil·lament a peu) gaudiràs de veure edificis amb façanes de colors d’arquitectura portuguesa, carrers amples amb voreres, esglésies al costat del mar com la Paróquia de Santo Adrião. També un punt clau de la ciutat és el mercat anomenat Mercado 5 de Abril, on podràs comprar tot de productes frescos de la terra.

Al ser una ciutat marítima, a Namibe també s’hi pot menjar molt bon peix. Pots passejar pel seu passeig marítim (conegut com la Marginal) mentre gaudeixes de la vista de la petita badia de Namibe, un port frenètic d’activitat. Allà, podràs trobar-hi diferents restaurants i cafès on parar mentre menges una mica de peixet, beus un vi portuguès i gaudeixes d’una bona vista cap a l’oceà. Nosaltres vam dinar al restaurant Clubs Náutico Moçamedes, popular pels seus plats de peix i marisc. Disposa d’una terrassa amb un ambient agradable on veus el mar i pots dinar o sopar amb la suau brisa del mar. Nosaltres vam dinar marisc, peix i una ampolla de vi blanc per 25 euros per persona.

Un dels cafès més populars de la ciutat de Namibe és el Café Girassol, un local on la gent es reuneix de bon matí per a prendre un bon cafè acompanyat d’un pastís de nata típicament d’influència portuguesa que assegura que comencis molt bé el dia. Namibe és una ciutat amb molta vida local que viu i treballa al costat del mar. Una ciutat agradable i calmada per a recórrer durant el teu trajecte per la costa d’Angola.

– Veure els pescadors quan arriben a Baía das Pipas

A uns 30 quilòmetres al nord de Namibe i seguint la costa (sense agafar la EN280 que va fins a Lubango o el trencant cap a Lucira), trobem unes carreteres on deixem l’asfalt per la carretera de terra. Baía das Pipas, es troba situada entre mig de penya-segats abruptes, on la seva població (d’uns 500 habitants) es dedica bàsicament a la pesca.

Cada dia al matí, podràs veure el treballar frenètic dels seus habitants quan arriben les barques de pesca, descarregant el peix, seleccionant-lo i posant-lo en caixes, cosint les xarxes… Tot això en un paisatge espectacular més desèrtic i a on també et podràs banyar a les aigües de l’oceà. S’aconsella explorar la zona amb un 4×4 (no és imprescindible, però) que farà que el viatge sigui més fàcil i tranquil, ja que la carretera no és asfaltada.

– Gaudir de la tranquil·litat del petit poblet pescador de Mucuio

Una altra de les poblacions boniques de visitar si estàs a la zona, és el poble pescador de Mucuio que es troba a uns 8 quilòmetres al nord de Baía das Pipas, i a uns 40 quilòmetres de Namibe. Amb una bonica platja, podràs veure la vida quotidiana d’un poble de no més de 20 cases. No és un lloc turístic, la gent encantadora et preguntarà d’on vens i s’interessaran en el que fas. Fes un banyet a la platja, visita la petita escola o seu sota una ombra  d’un arbre amb un pescador cosint les seves xarxes mentre t’explica històries del mar.

A on dormir a Namibe?

– Lodge Vila Doroteia: Lodge situat a Praia Amelia,  just al costat de la ciutat de Namibe. És una bona opció si no et vols allotjar al mig de la ciutat, molt més tranquil i amb millors vistes. Té una platja cuidada i bonica on es veu la ciutat de fons. Bar i restaurant bonics i on s’hi menja molt bé. Nosaltres vam menjar per 13 euros per persona una amanida de pop, cloïsses i un bon llenguado fresc. Disposa de bungalous ( amb un preu de 15.000 Kwanzas aproximadament) i també d’un càmping que quan ens hi vam allotjar estava sota renovació (tindrà un preu de 3.000 Kwanzas per a dues persones i un cotxe). Per a més informació, podeu consultar la seva web aquí.

– Residencial Sol e Mar: Situat al centre de la ciutat, aquest petit allotjament té aires familiars. Disposa d’habitacions amb bany privat, televisió i wifi. Té un restaurant de cuina tradicional i casolana, i és un dels millors llocs si vols estar a la ciutat. Podeu consultar el seu web aquí.

– Hotel Chik-Chik: Chik-Chik Namibe es troba a 1,6 km de l’hospital. És un hotel de nivell econòmic alt, amb habitacions àmplies i decorades amb un estil clàssic. Ofereix Wi-Fi gratuït i aparcament privat gratuït a l’establiment. Podeu consultar el seu web aquí.

PRAIA DO SOBA I PIAMBO

La platja de Soba és una de les platges que ens va agradar més d’Angola i la vam gaudir de valent! Entremig de penya-segats i desert, aquesta platja neta i d’aigua clara, s’imposa en el paisatge com un miratge. És una platja privada, és a dir pertany al lodge que rep el mateix nom; i el seu entorn és espectacular. Si tens sort podràs veure-hi balenes, dofins o tortugues i també et podràs endinsar en algunes de les coves que de forma natural s’han creat en aquesta part de la costa d’Angola.

A pocs quilòmetres al nord de Praia do Soba (però a una distància d’una hora amb cotxe perquè has de fer tota la volta per arribar-hi), trobem la zona de Piambo, un lloc amb una població local on trobaràs un far i unes petites piscines naturals que es formen durant la marea baixa. Aquesta part de costa situada entre Namibe i Lucira destaca per ser una costa totalment salvatge, amb quasi gens d’infraestructura turística, difícil d’arribar-hi però amb unes vistes increïbles. Una parada obligatòria durant el teu recorregut a la costa d’Angola.

Com arribar-hi?

Praia do Soba i Piambo es troben situats entre les poblacions de Namibe i Lucira. Per arribar-hi, caldrà que arribis fins el trencant de la carretera principal (EN100) que va entre aquestes dues poblacions, i que està molt ben asfaltada i en bon estat. Aquest trencant es troba a 30 quilòmetres de l’inici de l’EN100 venint de Namibe i que surt de la carretera principal que va fins a Lubango; o a 135 quilòmetres de Lucira (passant per Bentiaba) si vens del nord.

A partir d’aquest trencant, la carretera es transforma en una carretera de terra i de pedres on hauràs d’anar a una velocitat molt reduïda per tal de no fer malbé el teu vehicle. En certes zones, és recomanable un 4×4 per les grans pendents que trobaràs, tot i que també hi pots accedir per certes rutes ja marcades amb un 2×4.

No vagis a poc a poc només per cuidar del teu vehicle, sinó també per gaudir del trajecte que passa per mig de zones totalment desèrtiques de roques i que va ascendint i descendint diferents muntanyes fins arribar al cap de 20 quilòmetres a la Praia do Soba, o fins a Piambo al cap d’uns 27 quilòmetres. Compta que tardaràs entre 45 minuts i 1 hora per a realitzar aquests quilòmetres que surten des de la carretera principal EN100.

Què fer a Praia do Soba i Piambo?

Benvingut a algunes de les millors platges que trobaràs durant el teu recorregut de la costa d’Angola. Aquí hi podràs passar varis dies. Nosaltres, com a activitats, recomanem:

– Gaudir de la platja de Soba i veure la seva posta de sol

L’atractiu principal de la platja de Soba és la platja en sí. És una platja que està cuidada i neta. Gaudeix d’ella prenent el sol, banyant-t’hi (compte amb les corrents marines) i descobrint els seus llocs pròxims. Hi ha diferents camins que pots fer a peu per descobrir la zona i sobretot no t’oblidis d’entrar a la gruta que hi ha a la dreta de la platja, és un lloc màgic!

Quan es pon el sol, demana una cervesa i gaudeix de l’espectacle de colors del cel! I un altre dia, també pots veure la posta de sol des de l’altre extrem on hi ha la gruta i a on podràs veure com s’apaga el dia amb una vista on tindràs l’aigua del mar, la forma de les roques i l’horitzó del sol i el cel al teu davant.

– Acampar dins una cova natural de la platja

A part de l’allotjament en petits xalets, a Praia do Soba podràs acampar just al peu de la platja a dins d’una gruta creada fa molts anys pel mar. Acampar en aquest lloc tan singular és fascinant, a part de que et resguarda de la calor del migdia i gaudeixes de totes les facilitats: aigua, dutxa i lavabo, una pica per rentar plats… Aquest càmping, que és de pagament, pertany a Praia do Soba, i allà podràs gaudir de la tranquil·litat i del soroll del mar en un entorn fabulós.

– Visitar el far de Piambo i les seves piscines naturals

A prop de Praia do Soba, hi ha el far de Piambo. Per arribar-hi, has de tornar cap a l’interior i desviar-te en un camí direcció a Piambo en un trajecte del voltant de 45 minuts-1 hora degut a l’estat de la carretera. El trajecte, però, passa per paisatges rocoses molt bonics amb vistes al mar. Un cop allà, podràs deixar el cotxe i anar caminant descobrint els diferents llocs al voltant de Piambo.

Podràs, per exemple, anar a visitar els aiguamolls de Piambo i una petita població local que viu de la pesca; passejar per aquesta part de la costa que es caracteritza per ser una zona plena de penya-segats i caletes petites de sorra daurada, i gaudir d’una bonica excursió mentre parles amb la poca gent local que trobaràs.

A més a més, al costat del far i a la seva esquerra si mires el mar, hi ha un petit camí que et conduirà fins a unes piscines naturals que es creen quan la marea està baixa entre les roques. Només és recomanable banyar-s’hi quan el mar està tranquil i la marea és baixa (uns quants pescadors ens van advertir que si no és perillós, i nosaltres inclús vam tenir un petit ensurt per la força de les onades). Així que emporta’t el banyador i uns escarpins per protegir-te els peus de les roques afilades i poder gaudir d’aquest lloc tan bonic com és Piambo!

A on dormir a Praia de Soba i Piambo?

– Praia do Soba Lodge: Aquest allotjament es troba situat a dalt d’un penya-segat i als seus peus es troba la platja privada a la qual s’hi accedeix a través d’una escala o una petita carretera pels cotxes que s’allotgen al càmping. Disposa de xalets de diferents dimensions per acollir parelles o famílies, com també d’un càmping a la platja. A la vegada, té un bar restaurant encarat totalment a la platja i al mar amb una petita piscina. Els seus propietaris Andrea i Chris, et donaran una càlida benvinguda i t’acolliran com a un més de la família. Al vespre, tenen un bufet lliure per a sopar amb un menjar de molt bona qualitat. Si teniu l’oportunitat de gaudir d’aquest petit paradís, no dubteu en contactar amb ells a través del telèfon de l’Andrea al +244 922 502 665 o a través de la seva web.

BENGUELA I LOBITO

Aquestes dues ciutats es troben situades just al costat de l’oceà Atlàntic, a l’oest del país. La primera, Benguela, és la segona ciutat colonial portuguesa que es va fundar al 1617. És coneguda per les seves platges del voltant, el seu peix i marisc i el bon clima. És una ciutat molt fàcil de moure’s, on es pot passejar tranquil·lament per les seves avingudes a peu i on la gent que et vas creuant et somriu i et saluda amb un : ” Bom dia!”.

Benguela però també té un passat més fosc. Es diu que des del seu port van sortir milions d’esclaus africans cap a  Sud-Amèrica, des de Praia Morena, la platja de la ciutat, els embarcaven directe a Salvador da Bahia a Brasil. Paradoxalment, aquest passat colonial també ha donat a la ciutat un encant especial ja que els seus carrers estan plens d’edificis, esglésies, palaus i places d’un estil portuguès molt interessant a visitar.

La segona ciutat, Lobito, és la tercera més poblada del país després de Luanda i Lubango.  Té el segon port marítim més important del país on s’hi transporten minerals que venen dels Congos i Zàmbia com també productes frescos de l’interior que arriben gràcies a la infraestructura ferroviària que té la ciutat. La part de la badia de la ciutat i la península que hi sobresurt és una de les zones on la gent local va a relaxar-se i a fer-se un bany.

Si vens del sud de la costa d’Angola, aquí és on podràs trobar dues ciutats que estan situades molt a prop entre sí, i que formen un nucli molt interessant i bonic per a gaudir de la seva gent i veure com es desenvolupen aquestes ciutats marítimes en un entorn molt poblat però a la vegada molt agradable.

Com arribar-hi?

Benguela i Lobito són dues ciutats que es troben situades a uns 30 quilòmetres de distància entre elles. Benguela està situada a la part sud, mentre que Lobito està més al nord de la costa d’Angola. Per conduir entre les dues poblacions, hi ha una bona carretera (EN100) on podràs fer el trajecte tranquil·lament en 30 minuts. L’únic inconvenient és el trànsit que pots trobar a les sortides i entrades de la ciutat, així com també els diferents controls policials amb radars que hi ha en aquesta zona.

Si vens del sud de la costa d’Angola, la primera ciutat que trobaràs serà Benguela. Per arribar-hi, pots fer-ho a través del recorregut Namibe-Lucira-Benguela passant per la costa i d’aquesta manera, visitant alguns dels llocs més espectaculars de la costa com Praia de Soba o Piambo; o bé, a través del recorregut Namibe-Lubango-Benguela, descobrint una de les ciutats amb un dels entorns més bonics del país com és Lubango (si vols llegir la nostra experiència allà, pots clicar aquí).

Si vens per la part de costa i Lucira, hauràs de conduir uns 85 quilòmetres en una carretera de terra (però que actualment estan en procés d’asfaltar-la) de Lucira fins a la petita població de Cimo, i des d’allà conduir uns 100 quilòmetres més en bon asfalt i passant per la bonica població de Dombe Grande, fins arribar a Benguela. A uns 17 quilòmetres abans d’arribar a Benguela, trobaràs un encreuament on si vas cap a l’esquerra et dirigiràs cap a les platges de Caotinha, Baía Farta i Baía Azul. Aproximadament, de Namibe (o Praia do Soba) a Benguela passant per Lucira hi ha un trajecte d’unes 6 hores.

En canvi, si vens de Lubango, no caldrà que vagis directament fins la costa, i podràs conduir durant uns 360 quilòmetres fins arribar a la ciutat de Benguela, tot passant per la EN105 fins arribar a Cacula, i allà continuar per la EN105 (que llavors es converteix en EN260) fins arribar a Benguela passant per la població de Catengue. És un trajecte d’asfalt on a algunes zones trobaràs diferents forats a la carretera, i que podràs realitzar en un trajecte d’aproximadament 5 hores i mitja.

Si vens del nord (Luanda), la primera ciutat que trobaràs és Lobito, on hi arribaràs a través de l’EN100. Des de Luanda, passaràs per les principals poblacions de Cabo Ledo, Porto Amboim o Sumbe en una carretera on el paisatge és totalment verd i molt diferent que la part sud de la costa d’Angola. De Luanda a Lobito, hi ha un total de 510 quilòmetres que podràs fer en unes 6-7 hores.

Què fer a Benguela i Lobito?

– Fer un passeig a peu pel centre de Benguela i gaudir del vespre a Praia Morena

El centre de la ciutat de Benguela és un paradís per passejar-hi. Ciutat d’avingudes amples on es pot arribar fàcilment a tot arreu del centre a peu, podràs visitar el Teatro Monumental; el Museu d’Arqueologia que és un dels edificis més vells de la ciutat i a on “guardaven” els esclaus fins enviar-los al nou continent; la catedral de Fàtima amb la seva estructura triangular i l’església de Pópulo del segle XVII construïda amb pedres provinents del Brasil que portaven els vaixells quan tornaven de portar els esclaus; el Palacio das Bólas del 1920…

Un cop estiguis cansat de tanta caminada i tants de monuments, al vespre t’aconsellem que vagis al passeig marítim de Praia Morena i veuràs l’activitat que pren aquesta part de la ciutat durant la posta de sol o als caps de setmana: famílies passejant, amics escoltant música i ballant, nens banyant-se a la platja, gent fent esport… Seu en alguna de les terrasses bevent una Cuca o una N’gola (cerveses d’Angola) i gaudeix de la posta de sol.

– Visitar les tres platges més boniques que hi ha a prop de Benguela:  Baía Farta, Baía Azul i Caotinha

Aquestes tres platges situades al sud de Benguela són de les millors que hi ha a la zona. Per arribar-hi, hauràs de conduir 17 quilòmetres direcció al sud, i allà un cop trobis el trencant que va cap a Dombe Grande, desviar-te direcció al mar per trobar aquests tres bonics espais que solen estar molt concorreguts durant el cap de setmana. Si et vols parar abans a menjar o fer un beure, Tudo na Brasa, situat a uns 3 quilòmetres a les afores de la ciutat de Benguela direcció a les platges, és un lloc ideal ja que realitzen tot tipus de menjar tradicional d’Angola i també d’origen portuguès, amb un plat del dia molt econòmic.

La platja més allunyada de Benguela, a uns 25 quilòmetres, és Baía Farta, una població totalment pesquera que gaudeix d’una platja llarga on els pescadors s’hi reuneixen per pintar les seves barques, vendre el peix, arreglar les xarxes… Allà, sense pressa, podràs veure com transcorre la vida local al voltant del mar.

Baía Azul és la platja més turística de les tres. Hi ha moltes cases que són segona residència de molts angolesos que van a passar-hi l’estiu i també podràs trobar-hi molts restaurants on poder menjar un bon peix a la brasa. Et podràs banyar a la seva platja i gaudir d’una bonica caminada mentre t’apropes a alguns dels penya-segats i desconnectes durant el teu recorregut per la costa d’Angola.

Finalment, la platja de Caotinha és, per nosaltres, la platja que ens va agradar més. Situada al costat de Caota, les platges de Caotinha són d’aigua transparent i verges, sense presència de massa gent i a on els penya-segats desèrtics es troben amb l’oceà. Un lloc molt tranquil per banyar-te a les seves tranquil·les aigües i descansar en un paratge realment increïble.

– Visitar la població de Dombe Grande

La costa d’Angola no són només tot platges i pobles al costat del mar. També pots trobar algunes poblacions locals molt boniques, com per exemple, Dombe Grande. Aquesta població es troba a uns 60 quilòmetres al sud de Benguela, i és un petit oasis enmig del terreny àrid d’aquesta part d’Angola.

Dombe Grande és una població que ens va agradar molt per la vida que s’hi respira. És un lloc molt agrícola degut a la gran presència d’aigua, i això és nota amb el paisatge. També hi ha el riu Coporolo on la gent hi fa vida, ja sigui per rentar la roba, rentar els plats, agafar aigua per casa o dutxar-se.

– Passejar per la Península de Lobito

Lobito és una ciutat bastant caòtica, on només trobaràs la tranquil·litat si visites el petit braç que sobresurt dins l’aigua, i que està envoltat a l’est per la Baía do Lobito (i a on hi ha un projecte de construir un dels ports més importants del país) i a l’oest per l’oceà Atlàntic. Allà, en aquesta petita península hi ha els principals restaurants i allotjaments, així com també moltes de les cases benestants de la ciutat.

Podràs caminar per la platja de Lobito i allà gaudir d’una beguda en alguns dels diferents bars i restaurants que estan a primera línia de la platja. També podràs passejar pels carrers interiors o anar a l’altra costat a veure la badia de Lobito. Com a curiositat, en aquest petit tros de Lobito hi podràs trobar, en una rotonda, un dels vaixells més icònics del país: el vaixell Zaire.

Aquest vaixell és el que va utilitzar José Eduardo dos Santos el 7 de novembre de 1961. El qui va ser, anys més tard, president del país va fugir a l’exili amb sis companys més direcció al RDC Congo creuant el que es coneixia com a riu Zaire. Allà, i en el context de la lluita armada a la que estava sotmès el país, va coordinar el moviment del MPLA, el Moviment Popular per l’Alliberament d’Angola (si voleu saber-ne més sobre la història recent d’aquest país, cliqueu aquí). Van tardar 7 dies a arribar al seu destí, i un cop acabada la guerra, aquest vaixell s’ha conservat com a símbol nacional per a molts angolesos a la població de Lobito.

A on dormir a Benguela i Lobito?

Nosaltres vam estar una setmana sencera en aquesta zona perquè vam trobar uns amics que no ens deixaven marxar. Vam dormir a casa seva, amb una gent totalment hospitalària i a qui estem molt agraïts. A continuació, però, destacarem alguns allotjaments que hem trobat per Internet per si és del vostre interès:

– Nancy’s Guesthouse: Aquesta guesthouse  situada al centre de Benguela, té habitacions dobles amb bany privat a un preu de 6.000-8.000 Kwanzas. Disposa d’aparcament i es troba a poca distancia a peu de la platja i del centre. Podeu consultar més informació a la seva web.

– Casa Rosa Hotel Residence: Aquest petit hotel situat a la península de Lobito és una bona opció econòmica si vols passar la nit a la ciutat. Situat a una zona tranquil·la, disposa d’habitacions individuals per uns 7.000 Kwanzas i d’habitacions dobles per uns 10.000 Kwanzas. Per a més informació, podeu trucar al +244 997 700 701.

SUMBE

La zona de Sumbe és una zona més desconeguda pel sector turístic del país, però que té unes quantes joies a descobrir que creiem que poden ser un bon punt de parada de camí al nord o al sud de la costa d’Angola, en funció de la direcció que vagis. La ciutat de Sumbe, també coneguda com Novo Redondo, no té massa a oferir però als seus voltants podràs visitar unes cascades molt boniques en un entorn diferent i una de les coves més grans del país, a la regió del Kwanza – Sul.

Com arribar-hi?

Sumbe és una població marítima que es troba a uns 180 quilòmetres al nord de Lobito. Per arribar-hi, hauràs de seguir la EN100 en una carretera asfaltada que passa a través d’un paisatge més verd que el sud d’Angola i passar per la bonica població de Kikombo. Si vens del nord, és a dir de Luanda, la millor manera d’arribar a Sumbe és baixar per la carretera de costa EN100 que passa per Cabo Ledo i Porto Amboim. Des de Luanda, hi ha una distància de 330 quilòmetres per una bona carretera que podràs recórrer entre 4 i 5 hores.

Tal com hem dit, però, a Sumbe els principals atractius turístics els trobem al seu voltant, és a dir, a Binga i a les coves de Sassa. Per arribar a Binga, hauràs de conduir per la EN240 que surt del nord de Sumbe i no desviar-te cap a Porto Amboim quan trobis el trencant a uns 15 quilòmetres de la ciutat. Des d’aquest desviament, Binga es troba a uns 27 quilòmetres que podràs fer tranquil·lament en 20-30 minuts en una carretera d’asfalt molt bonica que té algun que altre forat enmig de la carretera. També, pots arribar a Binga a través de Gabela i Quibala que es troben ja a l’interior del país.

Per arribar a les coves de Sassa, hauràs de passar la ciutat de Sumbe i just al sud d’aquesta població, quan trobis l’encreuament que va cap a l’EN100 direcció a Lobito i que està al costat de dos grans hotels, girar i conduir per la EN245 fins arribar al cap de 7 quilòmetres al trencant que et portarà cap a les coves de Sassa. A partir d’aquí, la carretera es converteix de terra passant per unes quantes cases fins que al cap d’un quilòmetre hauràs de deixar el cotxe i dirigir-te a les coves a peu. Pots anar sense guia, tot i que trobaràs molts nens que t’hi voldran acompanyar a canvi d’una petita propina de menjar o diners.

Què fer a Sumbe?

– Conduir pel bonic tram de carretera que va a les Cachoeiras do Binga i fer un pícnic allà

Aquestes cascades situades a pocs quilòmetres de Sumbe i a prop de Conda on hi brollen aigües termals, són una bona excursió de mig dia per descobrir la zona. La carretera va resseguint el curs del riu Keve, que inunda camps fèrtils entremig de palmeres i passa entremig de turons verds de vegetació. Un recorregut molt bonic on, de sobte, a la llunyania, veuràs les cascades petites però imponents de Binga que s’erigeixen en un penya-segat.

El Parque das Cachoeiras és la zona més pròxima a on tindràs una bona panoràmica de les dues cascades i en funció del caudal del riu podràs banyar-t’hi. Abans, però, sempre pregunta a la gent d’allà per saber si hi ha algun cocodril a prop de la zona. Per entrar a les cascades hauràs de pagar una entrada de 250 Kwanzas per persona. Té una àmplia zona de barbacoa i de pícnic, i també pels més mandrosos, un restaurant on podràs encarregar alguna cosa per menjar. Hi ha la possibilitat d’acampar just al costat del riu. 

Visitar les Cachoeiras do Binga és una bonica excursió per a fer durant el teu recorregut de la costa d’Angola i gaudir de paisatges diferents i poblats molt bonics que es troben molt a prop de l’oceà.

– Endinsar-se dins de les Grutas da Sassa com si fossis el primer explorador/a que les ha descobert

Les coves de Sassa es troben a uns 3 km a l’est de la ciutat de Sumbe, a la província de Kwanza-Sul. Tenen un aire misteriós i místic, i és una zona molt important pels habitants de la zona. Les pots visitar tu sol, però pensa que quan arribis a dalt en el punt on deixaràs el cotxe, trobaràs molts nens que et voldran acompanyar fins a les coves. Encara que els hi diguis que no, ells et seguiran mentre observen fixament tots els detalls de la teva roba, la teva cara, la teva pell i els teus cabells…

L’excursió a peu comença des de la població de Sassa on caldrà que baixis la muntanya just fins al nivell del llit del riu Cambongo que desemboca a Sumbe. Després de baixar aquests quasi 100 metres de desnivell per un camí d’uns 2 quilòmetres, veuràs imponent l’entrada de la cova: un forat triangular. Aquesta cova també és coneguda pels locals com a Gruta Santa o Furnas de Deus. Es diu també, que antigament va servir de refugi a molta gent que no volia pagar impostos. També hi ha unes quantes històries orals i llegendes al voltant d’aquestes coves sobre éssers màgics que hi habiten. 

Un cop entris a dins, la foscor, la humitat i el fred t’envairan. Caldrà que obris la llanterna i que els teus ulls comencin a acostumar-se a la foscor. Un cop fet, podràs començar a gaudir de l’espectacle: estalactites i estalagmites, parets de roca calcària amb ondulacions formades per l’erosió del riu que passava per allà, sorolls de ratpenats… De fet, els excrements d’aquests ratpenats són recollits pels agricultors de la zona i utilitzats com a adob fertilitzant per les seves terres.

Les Grutas da Sassa son una meravella encara desconeguda per molta gent del país que si teniu l’oportunitat de descobrir, us sentireu com Indiana Jones descobrint llocs totalment quasi intactes d’Angola.

CABO LEDO

Cabo Ledo és un dels destins més bonics de la costa d’Angola. És un poble de pescadors que té unes platges verges i molt boniques, al costat de penya-segats. Situat a una distància relativament curta de Luanda, durant el cap de setmana es sol emplenar de gent que va a desconnectar i descansar a les fabuloses platges que hi ha en aquesta zona, gràcies en part a la diferent infraestructura turística que trobem.

És un destí ideal per aquells que els hi agradi fer surf, ja que a Cabo Ledo trobem la Praia dos Surfistas. Però no només tot es centra al voltant d’aquest esport. A aquesta platja, també hi podràs fer llargues caminades mentre contemples la posta de sol, o avançar fins la platja de Cabo Ledo per veure com viuen i treballen els pescadors.

Cabo Ledo està situat dins un dels parcs nacionals més importants del país, com és el Quissama NP. Aquest parc nacional va néixer el 1957 ja que abans era una reserva de caça. A partir de “l’operació Arca de Noé”, es van transportar animals d’altres parcs africans que tenien excedència i els van reintroduir altre cop al parc. Actualment s’hi poden veure elefants, l’antilop del Sable, búfals, ocells estacionals…

Si no vols endinsar-te al Quissama NP, podràs conduir en una excursió de mig dia per algunes de les carreteres asfaltades que travessen aquesta gran àrea i dirigir-te a algunes poblacions icòniques del país com és Muxima, situat a la riba del riu Kwanza i que destaca per ser  la Lourdes de França o la Montserrat de Catalunya, un poble de peregrinació pels catòlics per anar a venerar la seva Verge.

Cabo Ledo és un destí genial si vols passar uns dies en un allotjament que disposi de tots els serveis, desconnectar i descansar, gaudir de la platja i fer petites sortides per descobrir l’entorn d’aquesta part de la costa d’Angola.

Com arribar-hi?

Cabo Ledo es troba situat a 113 quilòmetres al sud de Luanda, tot seguint la EN100. Els podràs recórrer en un trajecte d’aproximadament 2 hores tot passant pel Miradouro da Lua i la Barra de Kwanza que explicarem en el següent punt.

Si vens del sud, Cabo Ledo està situat a uns 220 quilòmetres resseguint una carretera asfaltada de costa que passa per Porto Amboim i per l’entrada del Quissama NP on no hauràs de pagar cap entrada, ja que és una carretera pública per a tothom. El trajecte de Sumbe a Cabo Ledo es pot fer entre unes 2 hores i mitja i 3 hores.

A Cabo Ledo, també hi pots arribar per l’interior. Just a uns 10 quilòmetres al nord d’aquesta població, hi ha una carretera que va cap a Muxima fins arribar a la població de Catete, que es troba situada a la mateixa línia que Luanda. Aquesta carretera (la EN110 ) són un total de 173 quilòmetres, de bon asfalt, i amb un paisatge molt dens d’arbres (passes, en part, pel Quissama NP) que pots recórrer en gairebé 3 hores. Llavors, des de Catete ja podràs avançar directament a la regió de Malanje sense haver de passar per la capital (si vols saber-ne més sobre la nostra experiència en aquesta regió, pots clicar aquí).

Què fer a Cabo Ledo?

Les principals activitats que destaquem a fer si estàs per aquesta zona són:

– Gaudir de la bellesa de la Praia dos Surfistas

La Praia dos Surfistas és una de les platges més conegudes d’Angola. Es tracta d’una platja que es troba situada al costat d’un penya-segat i des d’on podràs gaudir d’un bonic passeig per la sorra mentre contemples el paisatge que tens al teu voltant.

Aquesta zona s’està començant a donar conèixer per aquells que practiquen surf, ja que diuen que les onades i la disposició de la platja són ideals per tal de recórrer-les amb la planxa de surf. És un bon lloc per a descansar, banyar-te i desconnectar durant les teves vacances a Angola.

– Veure la posta de sol des de dalt de Praia do Surfistas o del Carpe Diem

La Praia do Surfistas està situada sota un penya-segat que dona al mar. Si vols i tens temps, pots pujar fins a dalt la muntanya per veure la posta de sol en primer pla, just davant teu. Allà, com que la visió està enfocada a l’oest, podràs veure com el sol s’esfuma darrere l’oceà Atlàntic, amb una posta que segur que no et deixarà indiferent.

Si no tens temps o les forces necessàries per pujar a dalt del mirador de Praia do Surfistas, també pots veure la posta de sol des de la platja o des del Carpe Diem, en alguns dels seus gronxadors o taules dirigides cap al mar. Un indret màgic i especial d’aquest país tan desconegut com és Angola.

– Visitar la platja de pescadors de Cabo Ledo

Just després del Lodge de Carpe Diem, trobaràs una altra platja plena de barques de fusta i pescadors. És la platja local de Cabo Ledo on podràs gaudir de la vida marina en tots els sentits: podràs veure com recullen les xarxes, com treuen les barques del mar, com les arreglen i com les pinten, com alguns pescadors descansen esperant que arribi el nou torn de feina i com les famílies viuen al costat del mar.

Cabo Ledo no és només un lloc idíl·lic per a turistes, sinó que també és un poble local on podràs parlar amb els pescadors i les seves famílies per entendre la importància del mar i la pesca per a molta gent d’Angola, un país on justament una de les riqueses més importants que té prové dels animals del mar.

– Visitar l’església de Muxima, al costat del riu Kwanza

Ja més allunyat de Cabo Ledo, i cap a l’interior, hi ha una visita que es pot fer en un dia anar i tornar com és la visita a Muxima. Muxima és una de les poblacions més sagrades d’Angola per la presència de l’església de Nostra Senyora de la Concepció, situada al costat del riu Kwanza.

Aquesta església, d’estil colonial portuguès del segle XVI, va ser un centre important en el comerç d’esclaus d’Angola. Per això, al seu voltant també s’hi pot descobrir un petit Fort que servia per a protegir aquest espai. Allà, a l’església, els portuguesos batejaven els esclaus abans de ser deportats cap a les noves colònies.

Avui en dia, l’església de Muxima rep centenars de milers de pelegrins de tot el país, que venen a fer ofrenes a la Mamâ Muxima, on la llegenda diu que va aparèixer de forma miraculosa durant dos vegades a principis del segle XVI. De fet, és la patrona d’Angola i cada 8 de setembre es celebra la seva festivitat.

– Visitar el Quissama NP

El Parc Nacional de Quissama és el parc més gran i important del país. Es va formar com a reserva l’any 1938, però la seva història ha sigut força tràgica degut a la caça furtiva però, principalment, a la guerra civil. Durant els últims anys del segle XX i en plena guerra civil del país, molts animals van ser abatuts i el parc va restar quasi abandonat amb molt poca presència animal. Per això, si vas a visitar el Quissama NP veuràs molt poca presència animal, però això canviarà aviat ja que avui en dia s’està intentant conservar aquest espai amb la reintroducció de noves espècies que abans ja vivien a Quissama. Un treball lent que esperem que d’aquí pocs anys ja doni els seus fruits per tal de poder gaudir de fauna salvatge en un país tan complert com és Angola.

A on dormir a Cabo Ledo?

– Carpe Diem: Aquest allotjament és el millor lloc per a estar si visites Cabo Ledo i els seus voltants. Gestionat per en Paulo Sergio, un home molt proper amb molts projectes i aficionat del surf, ofereix diferents cabanyes, bungalous i espai de càmping en un entorn situat a primera línia de mar. Podràs trobar restaurants amb un molt bon menjar, un personal molt atent, una piscina i diferents gandules per a estirar-te i descansar davant la platja. També disposa d’un lloc de càmping situat just a la Praia do Surfistas per aquells que vulguin acampar a primera línia de platja i en un entorn més verge i allunyat. Per a més informació, pots veure la seva web aquí.

BARRA DO KWANZA I MIRADOURO DA LUA

A 75 quilòmetres al sud de Luanda hi ha la desembocadura d’un dels rius més llargs d’Angola: el riu Kwanza. Al voltant del riu hi ha uns quants restaurants i hotels situats en aquest magnífic lloc ideal per la pesca esportiva. A part, podràs trobar alguns animals que aprofiten la vegetació que creix al voltant del riu per alimentar-se com, per exemple, babuïns. És un destí habitual per les escapades de cap de setmana de molta gent de la capital Luanda. S’hi poden fer passejos pel riu i els seus manglars, com també anar a pescar, passejar per la platja, relaxar-se… Una bona parada durant el teu recorregut per la costa d’Angola.

A uns 15 quilòmetres al nord de la desembocadura del riu Kwanza, trobem unes formacions rocoses de color ocre groguenc que xoquen quasi amb el mar Atlàntic i que són una meravella de la naturalesa. Aquest paisatge que sembla lunar, d’aquí ve el nom de Miradouro de Lua, es va originar gràcies a l’erosió del vent i de la pluja durant segles. 

Aquests penya-segats són una formació càrstica tricolor que formen pinacles afilats. Amb parets de sorra i argila tallades en forma d’estalagmites és un paisatge que sembla totalment d’un altre planeta. Un espectacle! Aquest va ser l’escenari de la pel·lícula “O Miradouro da Lua”, la primera coproducció cinematogràfica portuguesa-angolesa, que narra la història d’un jove de Lisboa que arriba a Angola buscant el seu pare que no coneix, i que al final de la pel·lícula, en el grandiós escenari de Miradouro da Lua, decideix quedar-se a Angola.

El millor moment per anar-hi diuen que és durant la posta de sol, que és quan els colors vermellosos i ocres esdevenen més potents gràcies a la llum càlida del sol. Nosaltres per organització, no vam poder-lo visitar en aquest moment, però realment el paisatge igualment és preciós. 

Malauradament aquest paisatge està en risc molt alt de desaparèixer per culpa de la gran erosió d’aquests anys, però sembla que ara han començat les tasques de conservació. Recorda però que entre tots està a les nostres mans preservar-lo, així que quan hi vagis no hi llencis escombraries o marquis el teu nom a les parets. És gràcies a tots i a totes que aquest trosset de lluna continuarà a Angola!

Com arribar-hi?

Per arribar a Barra do Kwanza i la seva desembocadura, hauràs de seguir la EN100 per la costa d’Angola. Des de Cabo Ledo, es troba a uns 40 quilòmetres; mentre que de Luanda està a uns 75 quilòmetres. Has de tenir en compte que per creuar el pont que passa sobre el riu Kwanza, hauràs de pagar en efectiu un peatge de 500 Kwanzas per vehicle.

A 15 quilòmetres al nord del riu Kwanza i seguint la pròpia EN100, trobarem el mirador del Miradouro da Lua, on podràs parar i baixar del cotxe per contemplar un paisatge únic i diferent de la costa d’Angola. Des d’allà, ja estaràs quasi a tocar (a uns 60 quilòmetres) de Luanda, la capital del país.

LUANDA

Luanda és la tercera ciutat de parla portuguesa més poblada del món, i una de les principals urbs del continent africà. Considerada com una de les ciutats més cares d’Àfrica, allà podràs observar la gran desigualtat que existeix a Angola, amb avingudes i gratacels que semblen que estiguis a Nova York, però per altra banda trobes barris i habitatges de xapa d’alumini on hi viu la major part de la població angolesa.

Luanda és una ciutat amb constant evolució i amb molts projectes d’inversió que la converteixen en una ciutat molt atractiva pels negocis. De fet, Angola és un país que té molta riquesa, tant de la pesca, com dels diamants i això fa que la capital sigui un lloc on es concentri la gent més rica del país. De totes maneres, si passeges per allà i com a totes les grans ciutats, estigues alerta pel tema robatoris.

Nosaltres vam passar per la circumval·lació de Luanda (la Via Expresso) per tal de continuar el nostre trajecte per la costa, i no ens vam aturar a la gran capital. Moltes vegades, i conduint el nostre propi cotxe durant aquest any sabàtic per Àfrica, intentem evitar algunes de les grans ciutats, i així ho vam fer amb Angola. De totes maneres, si arribes amb avió o t’hi vols aturar per visitar aquesta metròpolis, et deixem un enllaç on explica alguna de les principals activitats a fer a Luanda.

PRAIA DO SARICO I BARRA DO DANDE

La Praia do Sarico, és el cementiri de vaixells més gran del món. S’hi poden trobar més d’una trentena de vaixells que amb el pas del temps s’han anat destruint, corroïts pel vent i per l’aigua salada. Situat al nord de Luanda, és una parada obligatòria si recorres la costa d’Angola.

Hi ha diferents versions de com han acabat aquests vaixells en aquesta platja: alguns pescadors diuen que els vaixells un cop abandonats al port de Luanda els van portar aquí com un abocador, altres diuen que quan les embarcacions són velles molts propietaris dels vaixells els sortia més a compte abandonar el vaixell en plena mar i que les corrents marines el portessin allà on fos. I hi ha qui va més enllà, i diu que aquests vaixells van ser encallats en aquesta platja estratègicament durant la guerra civil, a 30 quilòmetres de la capital, pel transport massiu d’armes.

Malgrat no saber l’explicació exacta, és veritat que en aquesta platja es respira un ambient místic i curiós amb la presència d’aquests vaixells fantasma. A mesura que t’hi vas acostant vas adonant-te de les seves grans dimensions i del passat esplendorós que devien tenir travessant oceans. Alguns descansen a la sorra encallats, d’altres segurament estan ja submergits sota el mar.

A prop de Praia do Sarico, hi ha la població de Barra do Dande, que és una bona opció si voleu dinar peix fresc de la zona. Nosaltres vam visitar el restaurant de Aldeamiento Turístico Passargada ( +244 930 549 220) i vam menjar mufete, un plat típic de la zona que consisteix en peix a la graella acompanyat de feijão amb oli de palma, mandioca, plàtan fregit i moniato que es menja sobretot els dissabtes o en celebracions. 

Praia do Sarico, també conegut com Cementerio dos Navios, és un lloc diferent a la resta de la costa d’Angola perquè allà pots observar el passat del país a través dels vaixells enfonsats davant la seva platja. Si visites aquella zona, tingues en compte que està al costat d’una zona militar i per tant, millor intenta no fer volar drons si no vols tenir problemes amb els militars.

Com arribar-hi?

Per arribar fins a la platja do Sarico, es recomana anar amb vehicle 4×4 perquè hauràs de conduir per la platja fins arribar davant els vaixells enfonsats. Des de Luanda, hauràs d’agafar la carretera EN100 que va direcció a Caxito. Un cop passat el pont sobre el riu Bengo, hauràs de conduir 6 quilòmetres passant pel costat de la Lagoa Panguila fins trobar un trencant on hauràs de desviar-te i seguir en línia recta i paral·lel al mar durant uns 5 quilòmetres més per un camí de terra fins arribar a un trencant a la teva esquerra. Des d’allà, passaràs per una zona més pantanosa i al cap d’1 quilòmetre i 200 metres del trencant, hauràs de desviar-te a la dreta, seguint el recorregut que et portarà fins a primera línia de la platja. Allà, el millor que pots fer és preguntar els pescadors com arribar-hi.

Per arribar a Barra do Dande, hauràs d’arribar primer a la població de Sassalemba, i allà desviar-te a l’esquerra per la EN100A direcció el mar en un trajecte de 28 quilòmetres i una carretera que, malgrat tenir algun forat, està en bon estat.

LA NOSTRA RUTA

Nosaltres vam viatjar per Angola el gener del 2022, quan encara estava tancat degut a la pandèmia del COVID. Vam tenir la sort de poder entrar per la frontera de Namíbia, i vam resseguir la costa de sud a nord fins llavors anar direcció a Malanje. Vam fer molts amics durant el nostre trajecte, i vam estar amb ells durant alguns dies com és el cas de Namibe o Benguela. Després, al veure que no podíem seguir més amunt, vam tornar a recular per tornar a Namíbia i modificar la nostra ruta que teníem prevista pel continent africà. L’hospitalitat d’aquest país ens va sorprendre positivament, així que a la tornada a Namíbia vam tornar a passar per la costa per repetir algunes parades per tal de saludar els amics. Per això, a continuació explicarem només la nostra ruta de sud a nord:

DIA 1: Després dels nostres tres primers dies a la part tribal del sud d’Angola i a Lubango, tocava dirigir-nos de nou cap al mar. No el vèiem des del sud de Namíbia, així que ja en teníem ganes! Després de gaudir del paisatge de Serra de Leba, just a la sortida de Lubango, tocava abandonar les muntanyes per anar cap a la planura desèrtica d’Angola direcció a Namibe, també coneguda antigament com Moçamedes.

Vam arribar a Namibe a l’hora de dinar, temps suficient per anar a la gasolinera i carregar el dipòsit, i dinar a un local d’un sud-africà que ens va venir a saludar i, casualitats del destí, amb qui acabaríem convivint durant dos dies a casa seva de forma gratuïta i per casualitat a la nostra tornada a Lubango.

Després de dinar, ens vam dirigir direcció al Flamingo Lodge, on ens esperaven en Hannes i la Simoné, els amfitrions de l’allotjament i amb qui vam organitzar l’excursió per anar a Bahia dos Tigres. Una experiència que teníem moltes ganes de viure, emocionats però amb respecte alhora perquè no teníem gens d’experiència conduint en terrenys de sorra, i més entre les dunes i el mar. De totes maneres, aquesta experiència ja la vam anar agafant per arribar al Flamingo Lodge…déu n’hi do quina carretera!

Vam parar a baixar la pressió dels pneumàtics, i sort que ho vam fer, perquè la carretera era tota de sorra fina, i moltes vegades havíem de fer el camí nosaltres. Quin és el truc? Doncs, nosaltres que no havíem conduit quasi gens per aquest tipus de terreny, era gas i gas i més gas… De sobte, quan ja portàvem una estona conduint, vam veure ja el mar i el Lodge des de la llunyania. Havíem de conduir per la platja per arribar fins allà, així que el nostre cotxe va fer l’últim esforç del dia i vam arribar al Flamingo Lodge.

Allà vam prendre unes cerveses amb en Hannes i la Simoné, que havia agafat la malària uns dies abans i s’estava recuperant. L’endemà marxaríem amb en Hannes, un grup d’Angola i un grup de turcs fins a Baía dos Tigres, conduint pel desert. Quan en Hannes ens va dir que la carretera per anar a Baía dos Tigres no era tan dolenta com la que havíem fet per arribar a Flamingo Lodge, ens vam quedar més tranquils!

Vam aprofitar per fer un bany a la platja. Tornàvem a veure el mar després d’unes quantes setmanes! Ens hi va acompanyar un cadellet de gos que tenia moltes ganes de jugar, i entre fotos de posta de sol i intentar perseguir el gos, la tarda se’ns va passar ràpidament.

Al vespre, des de la llunyania vam veure com arribaven dos cotxes més: eren el grup de turcs que estàvem esperant. Resulta que en aquells cotxes hi anava l’ambaixador de Turquia a Angola, acompanyat de la seva dona i el seu fill i de dos membres més del seu equip com eren el cònsol i el responsable econòmic. Unes persones molt agradables amb les qui conversar i amb qui vam poder parlar sobre molts temes i passar una molt bona estona plegats.

Després de sopar, en Hannes ens va explicar tot el pla dels següents dos dies, així que tocava anar a dormir a una de les cabanyes situades davant del mar que l’endemà havíem de matinar per ser en el punt crític (Death Acre) quan és marea baixa i així evitar, com sortien en algunes fotos, alguns cotxes encallats i amb l’aigua de mar sota les seves rodes mentre anava pujant de nivell… Que comenci l’aventura!

DIA 2: Ens vam llevar d’hora, i després d’esmorzar mentre s’anava fent de dia, vam anar conduint fins arribar a la població de Tômbua. Tocava fer un altre cop el trajecte de tornada cap a la carretera principal passant per la carretera de sorra que havíem fet el dia anterior, però ara teníem en Hannes que ens obria camí… Malauradament, els turcs es van quedar encallats amb el seu cotxe, i en Hannes ens va dir que anéssim tirant sols fins al trencant de la carretera. Nosaltres només vam tenir temps de dir ok, perquè ell ja havia marxat ràpid amb el cotxe cap a rescatar l’altra cotxe, així que estàvem un altre cop sols davant l’abisme de sorra que teníem el davant. Per sort, vam poder resseguir algunes roderes del dia anterior i vam arribar sans i estalvis (i sense encallar-nos cap cop) fins la carretera principal.

Al cap d’una estona, van arribar els turcs. Finalment, deixarien un dels cotxes a Tômbua i anirien com a passatgers d’un altre vehicle que els portaria fins a Bahia dos Tigres. Així, doncs, després de parar a comprar menjar a un mercat local amb molt ambient, vam arribar a la gasolinera per omplir el dipòsit de benzina i baixar la pressió dels pneumàtics a 1. Les rodes estaven molt desinflades, però ja es tractava d’això per poder passar ràpid per la sorra.

Ja estàvem tots a punt per anar cap a Baía dos Tigres. El grup el formàvem nosaltres amb el cotxe; en Hannes amb el seu cotxe i un remolc on portava la zodíac que ens portaria a São Martinho dos Tigres; els turcs amb un dels cotxes; en Ludy, un noi de Lubango que venia amb el seu 4×4 per portar la resta de passatgers turcs amb ells; tres persones de Namibe que venien amb el seu 4×4 també a fer la ruta amb nosaltres; i un cotxe de seguretat amb quatre treballadors que prepararien el menjar i ajudarien a en Hannes amb tota la gestió.

En Hannes patia perquè havíem perdut bastant de temps intentant desencallar el cotxe dels turcs, i anàvem una mica en retard tenint en compte l’horari de les marees. Així que vam anar ràpidament a passar els tràmits d’entrada al recinte del parc del desert del Namib d’Angola, i vam començar a conduir passant per la sorra de la platja i intentant esquivar les restes de l’aigua que venien de les onades per tal de no emplenar el cotxe de sal.

Cada cop que avançàvem, teníem les dunes més a prop fins que vam arribar al Death Acre i allà passàvem per sobre de sorra mullada entre el mar i el desert. La sensació de tenir la immensitat de la sorra de les dunes i de l’aigua de l’oceà és difícilment descriptible: era un paisatge espectacular que mai havíem vist d’aquella manera, tan salvatge, verge, al natural, i nosaltres estàvem allà amb el nostre cotxe després de més de cinc mesos conduint per Àfrica. Quin moment de felicitat!

Després de passar aquest punt crític, vam anar conduint seguint la costa fins arribar a un campament de fusta que tenien muntat sota una duna del desert. Allà, vam deixar els cotxes i mentre muntaven tot l’equipament per dormir amb matalassos i sacs, vam poder compartir les nostres sensacions amb els nostres companys de ruta.

Pocs minuts després, en Hannes ens venia a buscar per portar-nos cap a la illa de São Martinho dos Tigres amb la zodíac. Aniríem amb dos grups per fer el trajecte de 30 minuts aproximadament per arribar a un dels pobles que va ser un dels centres pesquers més importants del país però, degut a l’erosió de les onades es va separar del continent i va formar part d’una nova illa on s’ha convertit en un poble fantasmagòric i abandonat.

Quan estàvem fent el trajecte en barca era increïble veure la perspectiva de les dunes del desert des de l’aigua. Realment, durant el nostre recorregut per Àfrica ja havíem trepitjat i havíem caminat pel desert, com per exemple a les dunes de Lamu a Kènia, a la Reserva de Hoop a Sud-Àfrica, o a Sesriem a Namíbia; però la vista que teníem aquell dia amb aquell marc no l’havíem vist mai.

Mentre ens allunyàvem del desert, ens aproximàvem cap a una illa on es veia la silueta d’una església. Ens hi anàvem acostant i podíem observar, cada cop amb més claredat, les diferents fàbriques, cases i edificis del que era conegut com São Martinho dos Tigres.

En Hannes ens va deixar allà mentre anava a buscar la resta del grup, així que vam poder caminar i recórrer bona part de la illa caminant. La primera parada va ser l’església, un lloc molt fotogènic que destacava enmig d’aquell paratge sorrenc. Vam entrar a dins per veure l’estil decadent que tenia aquell edifici. D’allà, sortien unes escales que s’enfilaven fins al campanar i des d’on es podia tenir unes vistes fantàstiques del que havia sigut aquell poble.

A Namíbia, havíem visitat Kolmanskoop a la zona de Lüderitz, un poble miner que estava abandonat i quasi enterrat per la sorra del desert. I, ara, a Angola visitàvem São Martinho dos Tigres, un altre poble abandonat però que al estar en una illa, encara conservava bona part dels seus edificis. Vam poder entrar al teatre i veure diferents cases, així com caminar per la sorra amb els peus descalços a l’aigua mentre ens imaginàvem la vida que tenia aquell poble feia només 60 anys enrere… Qui s’hauria imaginat fa uns 100 anys que aquell poble es convertiria en una illa?

Després d’estar una estona rondant per aquest lloc místic i ple d’encant, ens vam quedar xerrant amb el grup d’angolesos que també venia amb nosaltres: en Picas, l’Ismael i el seu tiet. Ells contemplaven aquell lloc amb certa nostàlgia, segurament sent conscients del que havia significat pels seus pares i avis aquell lloc. De fet, algun dels seus familiars havien viscut en aquella illa i ells eren la primera vegada que estaven a São Martinho dos Tigres.

Vam tornar un altre cop cap al continent i a la Baía dos Tigres, passant abans per una zona plena de lleons marins que nedaven al costat de la nostra barca. La imatge era preciosa: els lleons marins, l’oceà Atlàntic i el desert del Namib en una mateixa instantània. A l’arribar un altre cop al desert, mentre estàvem a punt d’entrar al mar per fer un banyet, un dofí es va sumar a la festa i va començar a nedar fent petits saltirons al costat de la riba. Era impressionant poder estar en aquell moment i en aquell lloc allà, en una zona totalment desèrtica però amb molta aigua; sense cap tipus d’infraestructura però amb molta connexió amb la naturalesa; i totalment aïllats però molt bon acompanyats amb aquells animals i aquell paisatge.

Després de dinar al campament, a la tarda teníem temps lliure per caminar per les dunes, fer cerveses i gaudir d’aquell entorn únic on el temps semblava aturar-se. Vam poder veure un xacal que apareixia i després d’enfilar-se a una duna, desapareixia a l’horitzó; i mentre en Ludy intentava arribar a llocs inimaginables que no podia pujar ni amb el cotxe dels turcs ni amb el seu cotxe (a nosaltres també ens va demanar les claus perquè deia que amb aquell Toyota que teníem podia arribar quilòmetres endins al desert, però nosaltres vam preferir no deixar-li el cotxe ja que havia de continuar sent la nostra casa pels següents mesos del viatge), nosaltres vam aprofitar per caminar per les dunes i observar la bellesa que teníem el nostre voltant: la immensitat del mar i la infinitat del desert als nostres ulls.

Vam veure la posta de sol fent unes cerveses amb els turcs (de fet, ja en portàvem unes quantes de birres) i vam tornar per sopar al costat d’una gran foguera. Allà, vam parlar de moltes coses, com de música (aprofitant que l’Esteve havia tret el guitalele per posar banda sonora a aquell moment de foc, desert i estrelles), de la presència de Xina a Àfrica, o del futur d’Angola.

Era hora d’anar a dormir al campament, amb una cabanyeta de fusta que no tenia sostre però que almenys ens protegiria mínimament del vent i del fred. Ens vam posar dintre el sac i abans d’anar a dormir ens vam dir, com molts cops ho hem fet en aquest viatge, que érem uns afortunats de poder arribar a Angola malgrat estar tancat pel Covid, de poder coincidir en un dia de lluna plena, de poder viatjar amb el nostre cotxe i de poder gaudir d’aquella experiència única i increïble al Desert del Namib.

DIA 3: L’endemà, els primers rajos de llum ja ens van despertar. Com va dir en Hannes el dia anterior, aquí no cal despertador perquè et despertes amb la llum solar… I així va ser. Havíem de tenir en compte, un altre cop, l’horari de les marees per tornar pel mateix camí; així que vam esmorzar i vam recollir abans de tornar altre cop cap a Tômbua. Abans, però, tocava fer-nos una foto de record de tots els integrants d’aquella expedició.

Vam tornar cap a Tômbua lentament, com si volguéssim que aquell trajecte entre el mar i el desert durés encara molt més. Ara, ja ens sentíem uns experts en aquell terreny i intentàvem gaudir de cada moment allà. Abans d’abandonar la platja, vam arribar a una zona on hi havia un vaixell pesquer enfonsat, fruit dels efectes d’algun temporal del que no es va poder salvar.

Tornàvem de nou a la civilització, i allà ens acomiadàvem d’en Hannes, del seu equip, dels angolesos i dels nostres companys turcs que havien sigut uns grans ambaixadors de viatge i amb qui esperàvem coincidir en altres moments. Nosaltres, aprofitaríem per anar a visitar paisatges diferents al desert però que també eren molt curiosos i que es trobaven a la zona de Tômbua.

En primer lloc, vam anar fins El Arco on feia anys enrere hi havia hagut un llac d’aigua però, ara degut a la sequera, portava massa temps sec. Allà, hi viu un poble que abans es guanyava la vida amb el peix que pescava al llac i ara, els que queden, intenten sobreviure com poden en aquella zona desèrtica de Tômbua. Degut a la presència d’aigua que hi hagut durant aquests segles i al vent, algunes roques s’han anat erosionant creant formacions molt curioses com un arc que dona nom a aquest indret: El Arco de Tômbua.

Vam arribar i vam deixar el cotxe, i de seguida van venir des de la distància dues persones locals i que eren els que vivien allà per explicar-nos la història d’aquest lloc (a canvi d’una lliure propina). Vam pujar fins l’Arc en qüestió per veure la panoràmica i imaginar-nos aquell lloc amb aigua. De fet, aquella nit vam buscar per Internet alguna foto per fer-nos a la idea de com canvia un paisatge amb aigua o sense. I, malauradament, El Arco portava massa temps sense aigua…

Després de El Arco, vam anar fins a les Colinas tot resseguint un camí que marcava el Maps.me per tal de no tornar a la carretera principal. Els camins eren plens de roca, secs i àrids, on realment ens costava imaginar poder viure allà. Ens vam creuar amb alguns camions que venien de buscar pedres i sorra, i al cap d’una estona, intentant seguir un cartell que estava totalment esborrat però que s’intuïa que marcava el destí que volíem anar, vam arribar a Colinas, més conegut com Morros Vermelhos.

Allà, ens endinsàvem en un terreny ple de formacions rocoses que feien fins a 25 metres d’alçada i que havien estat durant milers de segles esculpides pel vent. De terra vermellós, rebien el nom de Morros Vermelhos pel seu color i forma.

Vam poder conduir totalment sols per camins que passaven entre aquelles grans roques, i veure un paisatge totalment diferent al que havíem vist de moment a Angola. Com podia ser que s’erigissin aquelles grans pedres en aquella zona? I és que Angola és un país immens amb una varietat de paisatges espectaculars.

Vam tornar a la carretera principal, i l’Esteve va aprofitar per fer pipí al costat del cotxe quan de sobte vam veure un cotxe que s’acostava. Resulta que eren en Picas, l’Ismael i el seu tiet (que era el que conduïa). Els dos primers anaven amb una caixa de cartró de vi mig buida i fumant. Aquests tres angolesos que vam conèixer el dia abans a Baía dos Tigres eren una gent molt riallera, simpàtica i maca. Havíem compartit molts bons moments amb ells, de riures, reflexions, balls, música… I, amb aquella troballa semblava que no ens havíem encara d’acomiadar d’ells.

Els vam seguir fins a Namibe i allà ens vam separar. Ells van anar a dinar a Vila Doroteia, el lloc on nosaltres acamparíem aquella nit, i nosaltres vam aprofitar per anar a dinar al passeig marítim de Namibe i per netejar el cotxe de manera completa, és a dir, amb els baixos inclosos per eliminar qualsevol rastre de sal que pogués fer malbé alguna part del vehicle. Encara ens quedaven molts quilòmetres per a recórrer i l’havíem de cuidar bé!

A la tarda, vam arribar al Vila Doroteia i ens vam trobar els nostres amics amb qui vam continuar compartint còctels, cerveses i menjar fins ben entrada la nit. Ens van donar molts consells i va ser molt divertit poder conèixer una mica més d’Angola a través de les seves experiències i a més, sense pagar res. Com sempre, si algun dia venen a Barcelona, nosaltres ens comprometem a fer el mateix!

DIA 4: Ens vam llevar al càmping de Vila Doroteia, un lodge que estava davant de la platja però que l’estaven reformant. De fet, la zona d’acampada estava molt deixada, però durant tots aquests mesos, també és cert que havíem dormit en llocs molt pitjors. Aquell dia tocava deixar la ciutat de Namibe i avançar cap a una de les platges més boniques d’Angola, com és la Praia do Soba.

Aquell matí vam anar a visitar Baía das Pipas, una badia amb una platja gegant molt bonica. Quan vam arribar allà, ens vam posar el banyador per fer-nos un bany. De sobte, un pescador ve i ens diu que vigilem, que segons les restriccions del covid, el bany no està permès a cap platja d’Angola. Nosaltres no en teníem ni idea i ens havíem banyat al desert, però evidentment allà no hi havia cap control policial.

I, aquell pescador, estava allà no per prohibir-nos que ens banyéssim, sinó per avisar-nos que a uns metres més enllà venien dos policies que vigilaven que es complís totalment la normativa. Ens vam tornar a canviar i ens vam asseure davant la platja, mentre saludàvem els dos policies que venien davant nostre. Al nostre costat, hi havia unes quantes barques de pescadors que havien arribat de passar la nit al mar i que portaven molt de peix que les dones carregaven en diferents palanganes. Alguns també s’estaven banyant, així que van sortir ràpid de l’aigua al veure la policia. Un altre dels efectes de la pandèmia a Àfrica que ens tocava viure en primera persona!

Baía das Pipas va ser un lloc que ens va agradar molt, perquè hi havia un ambient molt local amb molts de pescadors. Però una miqueta més al nord, trobem la població de Mucuio que són un total de no més de 20 cases que viuen davant el mar i que treballen també de la pesca. Vam conduir fins allà, i ens vam aturar a l’entrada d’aquell petit poblat per caminar pel seu carrer principal, veure l’escola i trobar-nos amb algun pescador aïllat que estava preparant xarxes per anar a pescar i dones i nens que estaven esperant als seus marits i els seus pares que havien sortit amb la barca a fer el treball de cada dia: aventurar-se al mar de l’oceà Atlàntic per guanyar-se la vida amb el peix que pescarien.

De Mucuio vam seguir conduint direcció a Praia do Soba. Vam agafar una carretera que marcava el Maps.me, i realment era una ruta en força mal estat, amb roques i pedres, però amb un paisatge molt bonic amb el mar al costat. De cop i volta, a la distància vam veure una línia que brillava i quan ens hi vam acostar, vam veure una carretera molt ben asfaltada que sortia de Namibe. Era la carretera que havíem d’agafar per seguir pujant direcció nord a la costa d’Angola… Gràcies Maps.me per fer-nos passar per aquells camins!

Praia do Soba i Praia Mariquita són dues de les platges més icòniques del país. Si preguntes a algú d’Angola (evidentment, de classe alta perquè són els que es poden permetre viatjar) que et digui les millors platges del país, alguna d’aquestes dues segur que et dirà. Després de conduir uns quilòmetres per l’asfalt, vam arribar al trencant que anava direcció Praia do Soba, Piambo i Praia Mariquita. Com que volíem dormir al càmping de Praia Soba, vam anar primer a veure l’altra platja.

El camí per arribar, encara que només siguin 20 quilòmetres, es realitzen d’una forma molt lenta, ja que la topografia del terreny així t’hi obliga. Però el paisatge és molt bonic… Vam arribar a Praia Mariquita, i allà vam veure un cartell que posava que era una platja privada. Igualment, vam entrar fins a la recepció i vam demanar si podíem anar a veure la platja, i un noi ens va dir que ens esperéssim. Va tornar amb males notícies: resulta que al ser una platja privada, si no consumíem res no podíem entrar. Nosaltres veníem d’una Angola totalment lliure, natural i salvatge, i ara allà, a Praia Mariquita, ens havien posat unes normes i no podíem veure la platja i el seu entorn.

Vam decidir fer mitja volta, i vam anar directament cap a Praia do Soba. Nosaltres ja havíem escrit a l’Andrea i en Chris, els propietaris del lodge, que ens havien donat la benvinguda molt amablement, així que cap allà anàvem… Vam arribar al recinte de Praia do Soba, que es troba a dalt del penya-segat amb unes vistes immillorables de la costa angolesa. Allà, ens vam presentar i després, ens vam haver de dirigir amb el cotxe per una pendent molt pronunciada per baixar a peu de platja i acampar just a sota d’alguna de les roques escarpades. Hem dormit a molts de llocs, però a cap com aquell…

Vam aprofitar la tarda per fer-nos un bany (sense allunyar-nos massa perquè la corrent marina era molt forta i realment t’arrossegava mar enllà), i veure la posta de sol des d’un extrem de la platja on hi havia una roca clavada en forma de punxa al mig del mar. Des d’allà, la posta era impressionant! I, després, vam anar a cuinar el sopar quan, de sobte, la nevera va fer un soroll i va començar a sortir fum del motor…

De seguida, vam apagar la nevera i vam mirar a veure què passava. Nosaltres, de tema elèctric, tampoc dominem, així que ho vam tornar a provar i un altre cop sortia fum. Alguna cosa s’havia cremat, no sabíem que era però la nevera havia deixat de funcionar. I, encara, ens quedaven mesos de viatge… Viatjar sense nevera és un inconvenient i ho haguéssim pogut fer. El problema és que l’Esteve porta allà totes les insulines del viatge per la diabetis, i necessitaven guardar-se en un lloc fred. Així que vam anar a deixar-les a dalt el lodge de Praia do Soba, tot pensant en trobar una solució pels següents dies.

Malgrat aquest darrer incident amb la nevera, aquell dia havíem descobert un dels tresors d’Angola: la Praia do Soba que està en un lloc remot i envoltat de penya-segats. Sens dubte, una de les platges més boniques de tota la costa!

DIA 5: Ens vam llevar aviat a la platja de Praia do Soba per anar a caminar una miqueta al costat del mar i fer algunes fotografies. Sembla mentida com els colors dels penya-segats i les roques poden canviar del dia a la tarda… Després de recollir tot el cotxe, vam seguir fent ruta. Volíem anar a dormir a Benguela per així poder buscar una solució al tema de la nevera; però abans passaríem per Piambo, que es trobava a centenars de metres al nord de Praia do Soba però que per accedir-hi havies de fer una volta d’aproximadament una hora amb cotxe. És el que té quan et trobes amb una costa escarpada i plena de penya-segats.

Quan vam arribar a Piambo, no sabíem que aquell dia viuríem una de les escenes on hem tingut més por del viatge. Ens havien dit que hi havia unes piscines naturals que es formaven en marea baixa, així que vam deixar el cotxe a prop de la platja de Piambo i vam baixar des de dalt del penya-segat. Allà, hi havia unes dones que estaven rentant roba just al costat dels aiguamolls. Ens vam intentar comunicar amb elles amb portuguès, però no el parlaven gaire; així que vam avançar pels aiguamolls a la recerca d’aquestes piscines.

Si eren piscines al costat del mar, no podia ser que estiguessin tant endins. Just quan ens estàvem plantejant on les podríem trobar, va aparèixer una dona amb la seva filla a l’esquena i, per sort, ens vam poder entendre i ens va dir que la seguíssim, que ella també anava cap a la zona de les piscines. Vam tornar a passar davant les dones que estaven fent la bugada, i vam resseguir la costa, passant entre roques i pujant a penya-segats fins arribar a un far. Des d’allà, les piscines estaven a pocs centenars de metres direcció al sud.

La dona ens va ensenyar des de dalt on eren les piscines. Resulta que el seu marit estava pescant peixos també en aquella zona, i ella l’anava a ajudar. Vam anar a buscar el cotxe per apropar-lo a on estàvem, ja que la calor començava a ser sufocant, i vam baixar per banyar-nos a les piscines naturals de Piambo.

Allà, en podíem veure vàries… Algunes ja estaven cobertes per l’aigua, ja que aquell dia les onades eren fortes; i d’altres, encara estaven tranquil·les. Era bonic gaudir d’un lloc com aquell, on senties el soroll i la força del mar, però tu estaves protegit fent un bany a l’espai que hi havia entre les diferents roques. Només havies d’estar pendent d’una cosa: els eriçons.

Quan portàvem una estona dins l’aigua, relaxats, no ens vam adonar que des del mar venia una onada que era molt més grossa que les altres. Nosaltres, estàvem d’esquenes tot sentint el soroll del mar, fins que vam veure que el pescador que estava dalt d’unes roques s’aixecava de cop.

En aquell instant que deurien ser pocs segons, una onada sobrepassà el dic natural de les roques i arribà fins a les piscines, arrossegant amb tota la força tot el que hi havia al seu davant. I allà, hi havia l’Esteve, a qui va arrossegar uns metres més enllà direcció a les roques. Per sort, l’Esteve va tenir temps de protegir-se el cap tot i que va rebre alguns cops de les roques que es van convertir en blaus i rascades. La Laia, afortunadament, estava més lluny encara que també li va tocar el rebre.

Després d’aquesta primera onada, l’Esteve va sortir com va poder, amb les xancletes també surant sobre l’aigua de l’impuls d’aquella onada. Era hora de fugir d’aquelles piscines, on el perill no eren només els eriçons, sinó també la força del mar. I és que sempre, sempre, s’ha de tenir respecte al mar. I, viatjant a la costa d’Angola, encara més.

Després d’aquest ensurt que per sort va acabar en un no-res, vam decidir marxar i fer camí cap a Benguela. La ruta passava per unes poblacions molt boniques com Bentiaba i Lucira; amb una carretera que estava sorprenentment nova i asfaltada. Després, de Lucira cap al nord hi havia 85 quilòmetres de terra que passaven entremig de muntanyes. Ens endinsàvem cap a dins, i deixàvem per uns moments la costa que era inaccessible de poder-la veure a no ser que anessis en barca.

El paisatge després de Lucira era molt diferent: muntanyes i camins de terra que feien tremolar el cotxe, ple de camions i obres (intentant asfaltar tot aquest traçat); grups tribals com els mucubal que caminaven a la recerca d’aigua per les seves pastures; un horitzó on podies visualitzar els següents quilòmetres; i molta calor. Vam dinar en un racó a mig camí, i quan va tornar l’asfalt, ens vam enamorar d’una població: Dombe Grande.

Dombe Grande es troba situada a uns 60 quilòmetres al sud de Benguela, i és un petit oasis d’aigua i vegetació a tot el paisatge que havíem vist, de moment, al sud d’Angola. Abans d’arribar, pots contemplar el poble des de dalt d’un turó; i després la carretera va seguint unes corbes fins a baixar al poble de Dombe Grande que creues pel mig si vas a Benguela. Allà, vam poder veure unes cases molt boniques, amb gent molt somrient que feien vida al carrer, i al final un riu ple de vida: no només aigua, sinó nens que jugaven, dones que rentaven roba, homes que es dutxaven… Una escena molt bonica durant el nostre recorregut cap a Benguela.

Com que ens vam entretenir una miqueta a Dombe Grande, vam arribar tarda a la nostra trobada a Benguela. Havíem quedat amb en Tozé, un contacte que ens va donar en Dio de Windhoek, per tal d’estar a casa seva una nit. Ens escrivíem per WhatsApp (quan hi havia cobertura) i li vam dir que quedaríem a les 18h. El problema va ser que nosaltres anàvem mitja-hora tard.

Abans d’arribar a Benguela, vam parar a una cantonada de la carretera per omplir el dipòsit amb el bidó extra que portàvem i així assegurar que arribaríem bé al nostre destí final, quan de sobte vam veure dos motos que passaven i s’aturaven: eren en Tozé i en Copper, amb qui havíem quedat, i que al no arribar s’havien preocupat i havien vingut a trobar-nos. Després de saludar-nos amb el motor engegat, els vam seguir fins arribar al Tudo na Brasa, un restaurant situat abans de la ciutat, i on vam fer cerveses i tapes mentre explicàvem el viatge i compartíem aventures i anècdotes.

Després de fer vàries vegades la cervesa “de la porta”, vam anar finalment a casa en Tozé, on vam conèixer els seus veïns i vam estar xerrant fins altes hores de la matinada. En principi, la nostra intenció era estar una nit a Benguela, però finalment ens hi vam estar tota una setmana!

DIA 6-7-8-9-10-11: En Tozé i en Copper són dues persones molt maques que hem tingut la gran sort de trobar en el nostre camí. Ens han rebut com si fóssim la seva família, i els hi estem molt agraïts. Ens deien que qui arribava amb ells a Benguela, no marxava tan fàcilment; i així va ser.

Vam anar més dies a fer el toc a Tudo na Brasa; un dia vam cuinar una paella per tota la colla; un altre dia ens van ensenyar a cuinar el Calulu, un dels plats típics angolesos; ens van ajudar a buscar una solució per la nevera (que finalment no vam poder arreglar perquè era un problema del compressor); vam anar a passejar per Praia Morena mentre fèiem un beure al capvespre; una nit vam poder fer música amb en Zebeato, un músic d’Angola amb qui vam tenir una gran vetllada; vam visitar la platja de pescadors de Baía Farta; en Tozé ens va portar a conèixer Lobito; vam anar a descobrir algunes de les platges de Benguela com Praia Caotinha o Baía Azul, on vam poder gaudir d’un bany en aigües cristal·lines… En resum, a Benguela vam viure uns dies increïbles envoltats de tota aquesta gran família.

Durant aquella setmana, vam tenir una altra mostra més de la gran hospitalitat que vam viure durant la nostra estada a Angola. Ara, a Benguela, tenim uns quants amics amb qui retrobar-nos a Angola o en algun altre racó del món. Gràcies!

DIA 12: Era hora de dir adeu a Benguela… Tot i que en aquell viatge, hi vam tornar a passar. I, després, a Namibe i Tômbua ens vam tornar a trobar tots plegats: nosaltres amb el cotxe i la colla de “Motards Rebeldes” amb les motos. Tocava seguir descobrint la costa d’Angola i la següent parada era a Cabo Ledo.

Pel camí, vam passar per Sumbe, una zona que vam visitar quan baixàvem de nord a sud i que destaca per les Cachoeiras de Binga, unes cascades molt boniques que es formen al riu Keve i a on vam poder capbussar el cap sota l’aigua; i les grutes de Sassa, unes coves amagades als afores de la ciutat que vam recórrer amb la companyia de diferents nens que ens van ensenyar el camí i amb qui vam poder descobrir un indret misteriós però bonic.

Però aquell dia, nosaltres no vam parar a Sumbe perquè ja feia dies que en Paulo Sergio ens esperava a Carpe Diem… Com que a Benguela anàvem dient “va, una nit més”; llavors havíem d’avisar a algun altre lloc amb qui havíem parlat que ens endarreríem un dia. I, de Cabo Ledo, n’havíem sentit molt bones referències, així que cap allà vam anar directament.

Vam arribar a Cabo Ledo a la tarda i vam poder gaudir d’un passeig per una altra de les millors platges del país: la Praia dos Surfistas. Amb la companyia de dos gossos, vam caminar durant la posta de sol i ens vam fer un bany, en un lloc que convidava totalment a la relaxació. Després, vam fer un bon sopar i vam anar a descansar en un lloc idíl·lic.

Carpe Diem era el lodge d’en Paulo Sergio, i allà ens havia ofert una habitació per a nosaltres. Entre setmana, aquest allotjament sol estar força buit, però els caps de setmana s’emplena de gent que ve de la capital a gaudir de la bellesa d’aquelles platges de Cabo Ledo. Després de l’hospitalitat de Benguela, tocava gaudir de la tranquil·litat de la costa d’Angola!

DIA 13: Aquell dia vam aprofitar el dematí per avançar feina en la nostra pàgina web des d’una oficina que era la piscina i les gandules que estaven a primera línia de platja. Realment, trobar llocs així durant el viatge s’agraeix, ja sigui per descansar de tant conduir com també per avançar en el procés de donar a conèixer el continent a tots aquells viatgers que s’animin a descobrir-lo.

Després d’un matí de feina, vam anar a fer una volta cap a l’altra platja: la platja del poble de Cabo Ledo on vam poder veure la vida diària dels pescadors. Com a Baía das Pipas o a Mucuio, allà els pescadors treien les barques del mar, alguns pintaven les fustes i altres descansaven a la sorra de platja. Era bonic veure com en un mateix lloc on en un costat hi ha una de les considerades platges més boniques d’Angola, també hi ha una platja de vida local molt recomanable a visitar.

A la tarda, vam tenir la sort de poder conversar amb en Paulo Sergio, el propietari d’aquell allotjament que tenia moltes idees al cap. Va ser una vetllada molt bonica al seu costat, compartint el seu temps i tota la seva experiència, i un dia molt tranquil i molt amè a Cabo Ledo, a només 113 quilòmetres de distància de Luanda, una de les capitals més poblades del continent africà.

DIA 14: Finalment, per acabar el nostre primer recorregut per la costa d’Angola de sud a nord, aquell dia tocava dir adeu a Carpe Diem (hi vam tornar a anar durant la nostra tornada a Namíbia). Havíem quedat amb la Raquel i en Fabio, una parella d’angolesos, a Luanda per anar a descobrir amb ells la zona de Praia do Sarico i el Cementerio dos Navios; i després, a la tarda, ja volíem anar fent camí cap a la regió de Malanje, per descobrir Pungo Andongo i las cascades de Calandula, les més espectaculars que hem vist a Àfrica.

Abans d’arribar a Luanda, però, vam travessar el pont de la desembocadura del riu Kwanza, un dels més llargs del país; i vam parar al costat de la carretera principal per veure el Miradouro da Lua. Aquí vam poder veure un paisatge totalment lunar, amb pinacles afilats de sorra i argila tallats en forma d’estalagmites i el mar de fons que formen una escena totalment d’un altre planeta. A més, a primera hora no hi havia ningú així que vam poder gaudir plenament d’un tipus de paisatge únic que encara no havíem vist durant el nostre recorregut a Angola.

Després d’aquesta parada al Miradouro da Lua, ja s’anava veient que ens acostàvem a la gran capital. Vam començar a veure més cotxes, benzineres, cases amuntegades i molta gent caminant per la carretera. Els amics de Benguela ens havien dit que vigiléssim a l’hora de creuar a Luanda ja que anàvem amb un cotxe de matrícula estrangera que podia ser un caramel per molta gent… Així, que vam parar abans a posar benzina, i ens vam trobar amb la Raquel i en Fabio a la Via Espresso de Luanda.

Un cop vam arribar allà, ens els vam trobar amb el seu cotxe 4×4 i els vam seguir cap al nord de Luanda. Vam travessar pels afores de la ciutat contemplant des de la distància els gratacels del passeig marítim i una ciutat que és una de les metròpolis més cares però més importants del continent africà. I, evidentment, amb el trànsit, encara que fos un dissabte, també es notava…

Després de quasi més d’una hora conduint, vam arribar a un trencat d’un camí de terra i vam seguir fins arribar a una platja on hi havia uns pescadors arrossegant xarxes des de la pròpia riba. Allà, en Fabio ens va comentar de si havíem conduit per sorra i nosaltres, contents i orgullosos d’haver anat a Baía dos Tigres i al desert del Namib, li vam dir que sí i que ja baixàvem la pressió de les rodes. Els vam seguir conduint per la platja fins que vam arribar a un lloc on hi havia molts vaixells pesquers (alguns bastant atrotinats) enfonsats davant els nostres ulls.

Era increïble veure totes aquelles naus allà. Algunes versions diuen que estan allà com un abocador de vaixells; d’altres perquè les embarcacions eren velles; i d’altres perquè van ser un punt estratègic per portar armes durant la guerra civil. No sabem del cert quina és la versió correcta, però el que és segur és que tots aquells vaixells allà enfonsats han viscut moltes històries i guarden molts secrets.

Encara no us hem parlat de la Raquel i en Fabio. Aquesta parella jove de portuguesos que treballen a Angola ens van començar a seguir a través d’Instagram perquè ells també tenien pensat fer un viatge d’un any per Àfrica. Llavors, quan vam entrar a Angola, els vam escriure per tal de poder-nos trobar i compartir així experiències plegats. Estaven amb tots els preparatius, encara no havien dit res a la feina però se’ls veia molt il·lusionats amb el seu projecte…

Quan estàvem al Cementerio dos Navios, en Fabio va treure un dron i el va començar a fer volar per sobre els vaixells… Realment, les imatges aèries que es podien fer anaven molt més enllà que qualsevol foto de la nostra càmera. Ens vam posar al nostre cotxe per fer unes imatges des del dron amb els vaixells quan, de cop i volta, van aparèixer dos homes des de la platja que ens feien senyals a la mà i ens anaven cridant.

Com que nosaltres érem el primer cotxe, ens vam aturar; i ells de seguida, i de molt males formes, ens van començar a reclamar que estàvem en una zona militar i que no podíem fer volar drons. Nosaltres ens fèiem el tonto, però el militar enfadat i donant puntades de peu a la roda, ens va fer baixar i recular. Ens va demanar el passaport, i nosaltres li vam donar només una fotocòpia ja que no ens en fiàvem gens d’aquells dos homes.

La Raquel i en Fabio també van baixar per mostrar que les imatges que havien gravat només eren dels vaixells, per tal de convèncer-los que ens deixessin seguir avançant. Però ells deien que aquella zona era privada i que no podia passar ningú. Mentre estaven discutint en portuguès amb els militars (nosaltres no ens hi vam posar gaire), vam sentir com de cop un cotxe que venia cridava: “¡Mira, un coche con matrícula española!”. Allà a dins hi havia un noi i dues noies que treballaven a l’ICEX (l’empresa pública que s’encarrega d’ajudar a empreses espanyoles per a exportar) d’Angola i que havien vingut a visitar també la platja de Sarico. Els hi vam explicar ràpidament la situació, i van fer mitja volta conscients que allà podien tenir problemes.

Afortunadament, el problema amb els militars es va resoldre de la següent manera: en Fabio va marxar amb un dels homes a veure el general, però va tornar abans perquè li van demanar algun diner per deixar-nos marxar i tornar els passaports. I, així, és com vam poder sortir d’aquell lloc…a l’africana que dirien molts!

De totes maneres, havíem pogut gaudir d’aquells vaixells encallats al mar i ara tocava pujar encara més amunt fins a Barra do Dande on vam dinar uns plats locals molt bons mentre conversàvem amb en Fabio i la Raquel sobre consells del viatge, coses que ens havien passat, els plans que tenien i els llocs que més ens havien agradat… I, realment, Angola i la costa d’Angola era un d’aquests!

Després de dues setmanes recorrent bona part del litoral del país, tocava anar cap a la regió de Malanje. Deixàvem l’oceà Atlàntic per endinsar-nos a una part més tropical del país, però durant aquells dies a la costa vam fer grans amics, vam viure experiències úniques, vam veure platges increïbles i vam gaudir com mai d’Angola!

Categories: ANGOLA
Etiquetes:
ANGOLA: Anècdotes curioses

ANGOLA: Anècdotes curioses

Sabíeu que a Angola el preu de la gasolina i el gasoil són molt barats? Angola és el segon productor de petroli d’Àfrica i el setzè productor de tot el món. L’or negre, el petroli, és el principal motor econòmic del país ja que representa el 95% dels ingressos per...

read more
ANGOLA: Lubango

ANGOLA: Lubango

Lubango, la segona ciutat més gran del país, després de Luanda es troba situada entremig de muntanyes de més de 1.700m d'alçada. És una ciutat bonica enclavada en un entorn verd d'altura. Després que colonitzadors portuguesos provinents de Madeira formessin aquest...

read more
ANGOLA: Tips per a la conducció

ANGOLA: Tips per a la conducció

Aquí teniu uns quants consells que us poden ser útils per viatjar a Angola amb cotxe:  - A Angola es condueix per la dreta, com a la majoria de països europeus. El cotxes del carril contrari doncs et vindran per la teva esquerra. Cal tenir en compte aquest fet si...

read more
ANGOLA: Informació pràctica i els seus imprescindibles

ANGOLA: Informació pràctica i els seus imprescindibles

Capital: Luanda Superfície: 1.247.000 km2 Habitants: 32.870.000 habitants (2020) Densitat població: 26,36 habitants per km2.  Idiomes: La llengua oficial d'Angola és el portuguès. De totes maneres, al ser un país d'una extensió tan gran de terreny, trobem fins a...

read more
ANGOLA: Les tribus del sud d’Angola

ANGOLA: Les tribus del sud d’Angola

Angola és un país amb una riquesa antropològica impensable: hi ha al voltant de 100 grups ètnics que viuen al país. D'aquests, al sud d'Angola hi conviuen diferents tribus, cadascuna amb les seves tradicions ancestrals i trets característics particulars que fan de la...

read more

0 Comments

Submit a Comment